Perdre un avió

Se m’ha escapat l’avió, no m’havia passat mai. Hem arribat 40 minuts abans de la sortida i acabaven de tancar l’embarcament. Davant dels nostres nassos. I no ha valgut insistir ni protestar, són així de simpàtics a Ryanair.

La primera sensació és d’estupor, i la segona, de cabreig profund. Com és possible que m’hagi passat a mi? Sempre havia pensat que als que se’ls escapaven els avions eren uns irresponsables. Doncs ara veig que no.

Hem calculat malament el temps que trigaríem a anar de Barcelona a Girona, la pluja m’ha fet conduir més a poc a poc i, a més… eren les cinc del matí. No tenia ganes de córrer.

Resultat: 140 euros per reservar tres bitllets nous que, a més, ens portaran a dues hores i mitja en cotxe de la nostra destinació. Era això, o no passar el Nadal on teníem previst. Què hi farem, Merry Christmas everyone! que diuen per aquelles terres.

Voltors amb corbata verda (o l’odissea de comprar un pis amb les víbores de Tecnocasa pel mig)

Diuen que comprar pis és una de les situacions més estressants que hi ha, després de la mort d’una persona propera i del divorci. Ho puc corroborar. Han estat tres setmanes de dormir malament, negociacions agòniques amb la immobiliària i dotzenes de trucades telefòniques que es reflectiran en una factura astronòmica. És clar que res no és tan astronòmic com el preu del pis. Físicament, la ‘batalla’ també m’ha passat factura. Estic esgotada i m’ha sortit un cabell blanc, uns dels primers que tinc, tot i ja haver fet els trenta-cinc.

Treballar amb els voltors de la corbata verda ha estat terrible. Durant la negociació pel preu, et sotmeten a una pressió psicològica brutal, això ja m’ho havien comentat altres persones que han tingut tractes amb immobiliàries: que si hi ha una altra persona interessada, que si pagues això i el pis ja és teu, que ara espero unes quantes hores a donar una resposta, per fer-te patir… I això que no ens han tancat en una sala claustrofòbica per collar-nos i fer-nos prendre una decisió, com li havia passat a un conegut.

Bé, al final, hem comprat el pis. Ens llancem per un precipici sense estar del tot segurs que s’obrirà el paracaigudes.

Facebook, millor que el sexe

Facebook, aquest invent d’un estudiant nord-americà que cada dia té a més gent enganxada, és més popular que el sexe. Ho acabo de llegir a la revista Time (bé, concretament parlen de ‘Porn’), que explica que aquesta xarxa social és un dels entreteniments més visitats d’internet, especialment entre el públic de 18 a 24 anys. Però el fenomen s’ha estès molt més enllà d’aquest fragment d’edat. Jo mateixa en sóc usuària (i com jo molts amics meus), i ho trobo força addictiu, ho haig de confessar.

Malgrat que la interfície és tota en anglès, ja hi ha unes quantes xarxes (networks) dins Facebook creades per catalans. N’hi ha una, per exemple, que vol comptar quants catalans hi ha registrats: How many Catalans are in Facebook?, que de moment té 271 membres.
Però també n’hi ha una d’estudiants de la Universitat Autònoma, amb 299 membres, tot i que només deixa registrar-hi usuaris amb adreces de correu de la universitat.

A la de blocaires i relataires catalans, de moment només som deu.

Una de les coses més divertides que li trobo, és que et pots apuntar a les milers de xarxes que s’hi creen, on s'hi ajunta gent amb 'interessos' similars. I d'interessos n’hi ha de ben originals, com ara, la xarxa dels que acaben borratxíssims (I don’t get tipsy… I get wasted!) i la xarxa Enough with the poking, lets just get sex (que seria: anem al gra, ja n’hi ha prou de tocar-se).

Per cert, que Facebook se’l va inventar Mark Zuckerberg el 2004, un estudiant de Harvard. Al principi, funcionava com una xarxa entre estudiants d’aquesta universitat, i d’aquí va anar-se estenent fins arribar a la globalització total. El creixement que ha tingut és impressionant, perquè tot just acaba de fer un any, el setembre de 2006, que va obrir-se a tots els usuaris. Ara ja en són quaranta-dos milions a tot el món.

El Telenotícies posa en dubte el canvi climàtic

Increïble, però cert. M’ha arribat la notícia a través de la llista de correu de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC). A la web del Telenotícies hi ha un especial dedicat al canvi climàtic, bé, més exactament, a posar-lo en dubte. El títol ho deixa ben clar: L’escalfament global: mite o realitat?
És de suposar que el text no l’han fet periodistes científics. El canvi climàtic és, com l’evolució, una realitat, no una teoria. Tota la comunitat científica hi està d’acord. Doncs bé, els autors del text han caigut en el parany de presentar com a possibles hipòtesis els arguments dels científics a sou de les companyies petrolieres (Shell i companyia) i dels neocons nord-americans que encara es neguen a reconèixer aquesta evidència científica que, d’altra banda, econòmicament no els convé. Així, presenta dues veus en el reportatge: els escèptics i els convençuts.
Convindria que la televisió pública del nostre país tingués periodistes seriosos, i no gent tant mal informada com la que ha escrit aquest penós reportatge.

El (depriment) nivell lingüístic de TV3

El nivell lingüístic del Telenotícies (també l’informatiu, però d’això ja en parlaré un altre dia) i de TV3 en general ja fa temps que va de baixa. La llengua que fan servir els presentadors és pobra, plena de barbarismes i de plàstic. Del patètic nivell del català d’aquesta cadena n’és un bon exemple la promoció que fan dos personatges d’El Cor de la Ciutat, En Peris i l’Àngela. Es tracta de l’anunci en què tots dos entren al plató on en Josep Cuní fa ‘Els matins de TV3’ i fan veure que en són els presentadors. L’eslògan de la promoció és: En Peris i l’Àngela es demanen els matins. Suposo que és una traducció literal de l’expressió espanyola ‘se piden’. Realment depriment.

Créixer a l'asfalt

Llegeixo a l’entrevista de La Contra que els nens volen espai per jugar. Però no espais com ludoteques, o les àrees infantils dels parcs, tancades amb pany i clau. Ni tan sols la seva habitació. Volen espai verd, arbres per enfilar-s’hi i places per jugar a pilota. Això és tan difícil en una ciutat com Barcelona! El nombre d’espais verds és senzillament ridícul, i el poc que hi ha sovint és ple de cagarades de gos. És difícil ser nen en una ciutat… però a vegades no es pot triar.

Em sap greu, perquè la meva filla creixerà en una ciutat de prop de dos milions d’habitants, bruta, sorollosa i amb veïns d'escala que s'ignoren mútuament. Jo ho vaig fer en un poble on no arribàvem a dos mil i amb tot l’espai verd del món. Amb les germanes i els veïns vam jugar al carrer tant com vam voler. Haver crescut envoltada de camps i arbres és una sort.

Postal de vacances

Gombrèn. Una tarda d'un dijous de finals d'agost. Visitem aquest poble del Ripollès i ens dirigim cap el Museu del Comte Arnau, heroi català que la llegenda situa com l'impulsor del nostre país. Tot i que és anunciat amb rètols per diferents carrers, ens trobem amb una sorpresa quan arribem al museu. Una nota explica que qui vulgui visitar-lo ha de trucar un tal Josep al mòbil...!

'Dissabte', gran obra i gran descobriment

Aquesta última setmana que he estat de vacances l'he aprofitada per llegir un autor que desconeixia i que m'ha sorprès sensacionalment. Ian McEwan, novel·lista anglès, prolífic, que alterna novel·les psicològiques amb les de ciència-ficció. 'Dissabte' narra la vida, durant un dia, d'un neurocirurgià de Londres, justament el 15 de febrer de 2003, jornada de les grans manifestacions a tot el món contra la guerra de l'Irac. La seva vida perfecta, com a pare, marit i metge, es veu alterada per una colla d'esdeveniments.

Sabia que era un d'aquells pocs escriptors interessats per la ciència, i la lectura d'aquest llibre m'ho ha confirmat, amb unes descripcions de les operacions de cervell absolutament prodigioses i dignes de la literatura mèdica. Això no fa el llibre avorrit, sinó tot al contrari, o almenys per a mi, que m'encanta la medicina (si tinc una altra vida, dubtaré entre ser metge o cantant).

Res més, que l'he trobada senzillament magistral, gràcies també a la magnífica traducció de Dolors Udina, de qui guardo un bon record com a professora i persona del meu pas per la carrera de Traducció i Interpretació a la UAB (encara per acabar).

Dóna gust a aquestes alçades, quan ja s'ha llegit tant i tant, trobar encara autors que no et deixin desenganxar el nas de les pàgines d'un llibre.

Topada de fonamentalismes

’The clash of fundamentalisms’, de Tariq Ali, és el llibre que llegeixo. L’autor és un intel•lectual musulmà nascut al Paquistan, emigrat al Regne Unit i profundament agnòstic, malgrat que de petit la família va intentar educar-lo religiosament. Aquesta pressió familiar li va causar un ‘efecte boomerang’, és a dir, s’ha tornat profundament crític amb el fanatisme religiós, sigui la religió que sigui. La primera part del llibre (un totxo considerable), parla de la història de l’Islam, del seu desencontre amb la religió i del paper que ha jugat la religió musulmana en la història dels països àrabs. Ali fa una crítica devastadora a l’imperialisme i la cobdícia occidental; l’atac, gairebé genocida, dels Estats Units i el Regne Unit sobre l’Irac quan Saddam va deixar de ser el seu home a l’Orient Mitjà. Més coses: la creació d’Israel, acompanyada, diu, d’una operació de neteja ètnica, i la creació del Paquistan, entre els quals fa un paral•lelisme: són estats fortament marcats per la religió, però foren fundats per polítics no religiosos.
La segona part, a la qual encara no he arribat, la dedica als fonamentalistes cristians i a fer un anàlisi de l’11 de setembre. La comentaré més endavant.

Tariq Ali és també l’editor de New Left Review, una revista d’anàlisi política clarament d’esquerres.

capvespre trist

No m'agrada fer posts tristos, però aquest m'hi ha sortit. Quedo amb l'amic Ivan, que m'explica com se li va morir la mare. Conclusions, les de sempre: la vida és una putada irreversible. Molt típic, tòpic i pessimista, però cert. Me'n vaig ensopidíssima, pujo la pujada de Telègraf amb nervi, tinc ganes d'arribar a casa i menjar-me a petons la C i en L.

Un somni recurrent: ansietat

Sempre recordo els somnis bastant bé. O, si més no, quan em desperto, em tornen les sensacions que m’han donat. M’agrada tancar els ulls i, sense fer esforç (si t’hi esforces no tornen), submergir-m’hi una altra vegada. Però aquest somni que tinc de tant en tant no és agradable. És l’ansietat personalitzada. En essència sempre és el mateix, tot i que els escenaris varien.

Sóc en algun lloc, lluny dels meus, i m’és urgent comunicar-m’hi. Cal que els truqui perquè sàpiguen que estic bé, que no m’ha passat res. Cal que els ho faci saber perquè si no patiran de mala manera. Doncs bé, intento trucar, però els meus dits no aconsegueixen marcar el número de telèfon correcte. Vull teclejar un número i me’n surt un altre. I m’equivoco una vegada. I una altra. I una altra. I una altra.

Les mans sempre han estat un dels meus punts dèbils.

Henry James, un nou ídol

Com diu l’admirada blocaire de Registres Particulars, ja és hora que esteranyini el bloc. Acabo de llegir un llibre que m’ha encantat. ‘Els papers d’Aspern’, un relat de Henry James que m’ha fet convertir-ne l'autor en un altre dels meus escriptors de capçalera. Té totes les característiques que m’enamoren: una llengua preciosa i impecable, i l’altre ingredient que em captiva, la ironia. És la història, situada a Venècia (aconsegueix fins i tot fer-ne sentir l’olor), d’un ambiciós crític literari que vol aconseguir, peti qui peti, les cartes que un cèlebre escriptor va escriure a la seva amant. I per aconseguir-ho se’n va de dispeser a casa de la dona, molt vella i retirada en un casalot de Venècia. És clar que el mèrit d’haver pogut gaudir d’aquest meravellós relat també és d’en Joan Sellent, un magnífic traductor.

El relat és part del llibre 'La lliçó del mestre i altres relats', de Destino.

Virus memèticoliterari

Ara que tots dormen a casa aprofito per encomanar-me del virus memèticoliterari que corre per la blogosfera de VilaWeb i que ja ha passat per Plagueta de Bord i Cóc Ràpid. El virus consisteix a escriure al bloc el segon paràgraf de la pàgina 139 del llibre que estem llegint.

La recuperación de un nervio afectado por alguna causa mecánica o traumática, como era el caso de Julia, suele ser lenta. Tanto que las mejoras son casi imperceptibles. Se recomienda a menudo la participación de un fisioterapeuta que ayude en su reeducación, puesto que si el área afectada es grande puede implicar una atrofia de la musculatura. Todos estos elementos coincidían en su caso.

El llibre és 'Biografía del cáncer', del periodista vigatà Xavier Pujol. Una mena de biografia de Joan Massagué, combinada amb l'evolució de la recerca sobre el càncer, a la qual es dedica aquest científic tan valuós.

Aprofito l'avinentesa per transmetre el virus memèticoliterari a altres blocaires amics: Entomofilia, Esterofònic i Cartes de Tatooine.

Un grup revelació

Kings of Leon. No són nous, però els he descobert fa molt poc. Feia temps que un grup no em feia vibrar com aquest. Fins i tot anant cap a la feina: les nou menys cinc del matí, l’iPod a la butxaca i l’ànim una mica ensopit, fins i tot aleshores em fan venir ganes de ballar. Els Kings of Leon són una banda de rock de Mount Juliet, a l’estat de Tenesse. La formen tres germans i un cosí, i el seu so té tocs de blues i rock californià. La guitarra, tot i que no ha estat mai el meu instrument preferit, frega la perfecció, però el més especial d’aquest grup és la veu cantant. És super sexi, de bon primer em vaig pensar que cantava un noi negre. He escoltat dos àlbums: Because of the Times i Aha Shake Heartbreak, aquest últim és totalment rodó.

Ja ho va dir l'amic Estereofònic, "si haguessin sortit als setanta serien una banda mítica".

Al YouTube podeu veure i escoltar unes quantes cançons d’aquests superherois.

Quin concert!

Ja han passat uns quants dies i encara no havia tingut temps de parlar-ne. Però es mereix un post perquè va ser un dels concerts més emocionants que he vist en els últims anys. Mariza, menuda, aparentment fràgil, va captivar el públic de l’Auditori al cap d’unes poques cançons. De pare portuguès i mare de Mozambic, aquesta lisboeta viu per cantar, i diuen que ha renovat el fado.

El concert fou el 25 d’abril, dia en què feia setanta anys de l’enderroc de la dictadura de Salazar, i Mariza ho va celebrar concedint –i concedint-se- una nit memorable de música. Amb la seva veu, plena de sentiment, plor i valentia, va ficar-se al cor de tots els espectadors. L’acompanyament no podia ser millor: quatre guitarres d’estils diferents (la portuguesa, brillant), violí, violoncel i percussió. Deixeble i bona amiga dels millors músics, Mariza va fer pujar a l’escenari a Miguel Poveda, amb qui va cantar un fado estremidor de tan bell. L’altre convidat fou Tito Paris, un dels grans noms de la música de Cap Verd, que ens va seduir amb veu ronca i melancòlica. Una nit per recordar.

Omagh

Un film impactant, duríssim, que relata l’atemptat de l’IRA autèntic (moviment dissident de l’IRA) en aquesta població del nord d’Irlanda el 15 d’agost de 1998. Vint-i-nou persones van morir i dotzenes van quedar ferides per l’explosió d’un cotxe bomba en un carrer comercial de la ciutat. El terrible dol dels familiars es converteix en desesperació quan s’adonen que no s’ha detingut ningú i que tampoc ningú no anirà a la presó per pagar per la mort dels seus familiars. Michael Gallagher, pare d’un noi de vint-i-un anys que va morir en l’explosió, acaba descobrint pel seu compte els noms dels autors de l’atemptat, amb ajuda d’un infiltrat a l’IRA, però arriba a la conclusió que conèixer-ne els culpables no li haurà servit de res. Un membre del servei d’intel•ligència britànic li ho diu ben clar: deixi-ho córrer, no s’empresonarà ningú per no interferir en el procés de pau.

L’informe de la Defensora del poble Nuala O’Loan, fet públic tres anys després, va establir que la policia nord-irlandesa va frenar la investigació i que no va fer la feina que li corresponia. Anys després de la bomba, una vegada van aconseguir els diners necessaris, el grup de familiars de víctimes de l’atemptat van portar alguns membres de l’IRA autèntic als tribunals, però només hi va haver una condemna.

A vegades cal vendre's

Acabo d'escriure un reportatge sobre el Liverpool dels Beatles: fa cinquanta anys que va obrir The Cavern, el club on van fer-se cèlebres els 'Fab Four', i aquesta ha estat l'excusa per escriure el text (juntament amb el 800 aniversari de la ciutat). És per al suplement dominical d'un diari basc de línia editorial espanyola. He hagut d'escriure en aquesta llengua, feia temps que no m'hi expressava (per escrit) i m'he trobat escrivint en estranger. Malgrat tot, penso que me n'he sortit. Qui em va demanar el text em va dir que parlés del club de futbol de la ciutat i que hi destaqués el fet gloriós que hi jugen força espanyols. Parlar de l'orgull esportiu espanyol m'ha regirat una mica l'estómac, i he notat que m'havia venut els principis per uns pocs euros.

El secret dels Bau

Tot buscant per internet els orígens del meu primer cognom m’he quedat perplexa amb els resultats. Després he recordat que fa temps una de les meves germanes ja m’havia enviat aquesta informació. El fet és que hi ha un petit poble als Alps Italians, dins la regió del Venetto, on el noranta per cent dels habitants porten el mateix cognom: el meu. De les 402 ànimes que viuen a Stoccareddo, 380 es diuen Bau (ells ho posen amb accent obert). Sembla que tots procedeixen d’un immigrant danès que va arribar en aquell punt enlairat dels Alps al segle XII, i allà va decidir instal•lar-se.

Però aquesta no és l’única sorpresa que m’he emportat. Si el fet que en un poble gairebé tots els habitants es diguin igual ja és noticiable, que tots tinguin una misteriosa salut de ferro encara ho és més. En parlen diferents diaris, com l’Independent o la Repubblica. La comunitat Bau de Stoccareddo té unes qualitats genètiques particulars que els fa immunes a malalties freqüents en la societat actual, com les cardiovasculars o la diabetis. Sembla que, al llarg dels segles, han mantingut un DNA únic i han desenvolupat una sèrie de gens que els protegeixen d’aquestes patologies. Un grup de genetistes de la Fondazione Mauro Baschirotto estudia des de la tardor passada aquest cas insòlit.

Un descobriment sorprenent sobre l’autisme

L’autisme és una patologia que sempre m’ha captivat. És una malaltia molt trista, que fa sentir impotent als familiars dels nens que la pateixen. Em puc imaginar com n’ha de ser de dur no poder aconseguir un somriure del teu fill. Però, alhora, m’he sentit fascinada llegint llibres que en parlen, com alguns del neuròleg Oliver Sacks, un divulgador del cervell que ha escrit llibres apassionants.

Un tret característic dels autistes és que tenen problemes de comunicació i d’interacció social, troben el món caòtic i sovint sense significat (llegiu El curiós incident del gos a mitjanit, tota una revelació). Per això he trobat sorprenent el resultat d’un estudi de la Universitat de Nottingham, que estableix que els nens autistes poden 'llegir' l’estat d’ànim d’un adult només mirant-lo als ulls. Els investigadors creuen que com més es coneixi sobre les capacitats dels autistes més senzill serà trobar tractaments per a aminorar l’impacte de la malaltia. Però, per ara, desgraciadament, els nens autistes són encara presoners del seu món.

Fent plorar homes adults des de 1975

Si el negoci de l’armament ja és desagradable i sense cap mena d’escrúpuls, la mena de publicitat que fan aquestes empreses pot arribar a límits esgarrifosos. Llegint un article que explicava que el grup propietari de la revista The Lancet també es dedica al negoci de l’armament, m’he trobat amb l’eslògan publicitari més grotesc de la meva vida. La companyia s’anomena Security Equipment Corporation i ven objectes per torturar (literalment) i armes de tot tipus. L’eslògan és el següent: ‘Making grown men cry since 1975!’. No m’ho podia creure. Com es pot ser tan cínic?

Xina, Egipte, Aràbia Saudita… i el PP

Censura contra llibertat d’expressió. La Xina impedeix els internautes de visitar certes webs, Egipte empresona blocaires que critiquen el govern, l’Aràbia Saudita obliga les dones a portar el vel. Salvant les distàncies, el govern valencià acaba de prendre una decisió pròpia d’un estat dictatorial, tot plegat per arreplegar uns quants vots de més (de l’extrema dreta, probablement). La clausura dels repetidors de TV3 al País Valencià és un fet gravíssim al segle XXI en un país que viu en una democràcia. Després de vint anys i escaig d’emissions, els valencians no podran veure més una televisió que molts d’ells senten com seva.

El PP és cada vegada més un partit reaccionari, ple de rancúnia i amb ganes de repartir odi. Al preu que sigui, cal que el Bloc d’esquerres arrabassi el poder als hereus de Franco en les pròximes eleccions del 27 de maig.

P.S.Per cert, Amnistia Internacional té una campanya contra la censura a internet.

L'amic Tomás

Ja és ben curiós. Tinc un amic que és escriptor i que acaba d’escriure una obra de teatre inspirada en la infame batalla d’Almansa. I és que ell ho és, d’Almansa, i les autoritats li han encarregat una peça (un musical, a més!) que s’estrenarà a l’octubre, amb la presència de polítics de la població i, també, del País Valencià. En Tomás és un bon amic, solem parlar de literatura: és un plaer. Ens vam conèixer el 2000 –el meu any talismà- a Glasgow, i en vam fer de ben bones. Molta gresca, alcohol i festes de nivell. Hi ha gent que fa dos anys que no veus i sembla que hi hagis parlat fa dos minuts. Per la proximitat, pel bon 'feeling'. Una d’aquestes persones és en Tomás. Un brindis per la nostra amistat.

Arctic Monkeys i companyia

Llegeixo la crítica del concert que Arctic Monkeys van fer dissabte a Razzmatazz. Molt soroll per no res, sembla ser que serà la màxima d’aquest grup, i d’un grapat més de la nova fornada de bandes de Britpop, com ara Kaiser Chiefs, Kasabian, Snow Patrol i altres per l’estil. El concert dels Monkeys, amb les entrades exhaurides des de feia temps, va combinar els moments d’eufòria (quan sonaven les cançons del primer àlbum), amb moments de fredor “àrtica”, amb els temes de l’últim disc. Sembla ser un denominador comú de tots aquests grups novells: s’estrenen amb gran força, amb un primer treball original, magnífic (la crítica anglesa ha arribat a dir, estúpidament, que Whatever people say I am that’s what I am not, és un dels millors àlbums de la música britànica). Però quan toca fer un segon treball, uff… quina feinada! No n’hi ha cap que arribi a la sola de les sabates del primer. És que ja no hi queden grups com els Smiths, Cure, els mateixos Primal Scream, capaços de fer tres, quatre, cinc, sis, bons treballs?

Salvaria de la "cremà" els Franz Ferdinand. S’estrenen el 2004 amb un disc impressionant, diferent, i un any després en treuen un altre que Déu n’hi dó. Esperem que aquests nois de Glasgow no ho espatllin i continuïn fent bona música.

Iran Awakening

Acabo de llegir un llibre extraordinari: Iran Awakening, unes memòries polítiques i personals de Shirin Ebadi, jutge i activista pels drets humans iraniana. Ebadi, que al 2003 va aconseguir el Nobel de la Pau, ha lluitat sempre per la igualtat home-dona, la justícia i la llibertat d'expressió. Hi ho fa des del seu país, mai no se n'ha volgut exiliar malgrat que tots els amics i coneguts ho van fer quan la revolució islàmica va començar a ensenyar les urpes i va desterrar les dones al graó més baix de la societat´(a ella, per exemple, li van treure la feina de jutge).

Aquesta lluita l'ha fet sempre dins els principis de l'Islam, que afirma que són compatibles amb la llibertat i la dignitat de les dones. Aquesta idea, que a Occident ens sembla poc menys que impossible, també la manté i difón una altra gran activista dins el món islàmic, l'escriptora i doctora egípcia Nawal El Saadawi, autora de novel·les jo diria que força feministes.

Bé, tornant a l'Ebadi, em penso que continua vivint a Teheran i exercint de defensora dels drets humans, tot i que després de rebre el Nobel el govern iranià va proporcionar-li un parell de guardaespatlles. No només per protegir-la, sinó per vigilar-la de ben a prop.

La moto del meu pare

És una Bultaco de 125 cavalls, comprada fa quaranta-quatre anys. Fa patxoca, tot i que es veu molt malmesa. M’explica el pare que li va comprar l’avi quan tenia disset anys i que és la primera moto “grossa” que va tenir. La meva mare hi va pujar unes quantes vegades. Va costar vint-i-cinc mil pessetes, una petita fortuna en aquella època. Ara el pare la vol recuperar i anar a concentracions de vehicles antics. (La mare no ho veu clar).

Escrivien, els blocaires?

Ara, que tants individus anoten sense pudor pensaments, comentaris (pertinents o no), vides amoroses i episodis sexuals en un bloc, em pregunto: tota aquesta gent, escrivien abans? eren dels que omplien llibretes i fulls de paper amb la vaga esperança de veure’s publicats algun dia? escrivien per pura necessitat íntima? O bé és el mitjà, que els ha estimulat la vocació de les lletres?

De sobte veig tanta gent escrivint que no me’n sé avenir.

El Photoshop va matar la fotografia

No sóc ni "nerd" ni "geek", però he començat un bloc i tinc ganes de continuar-lo.

Tot canvia, és la llei irrevocable. Parlant de fotografia amb una amiga a l'Àmbar, dèiem que avui les fotos ja no són ni autèntiques ni genuïnes. Aquell instant capturat pel fotògraf, com ara una cara amb unes quantes arrugues, un contorn arrodonit, un paisatge brúfol i trist... tots aquests instants es transformen amb el Photoshop (i qui diu Photoshop diu algun altre programari) en una imatge de plàstic, totalment inventada. De sobte, tenim un rostre radiant, un perfil perfecte, sense ni un gram de greix, o un paisatge il·luminat per un sol enlluernador, brillant.

Quina enyorança de quan les fotos eren fotos!... i si no ho veieu clar, mireu-vos aquesta web.

La casa que vull

La casa que vull, un bloc per veure passar el món mitjançant l'escriptura. Després de triar el nom he vist que ja n'hi havia un altre amb aquest nom, però miraré de diferenciar-nos. Inaugurem aquesta bitàcola amb el poema que li dóna nom, una peça preciosa de Joan Salvat-Papasseit, perfectament d'actualitat:

LA CASA QUE VULL

La casa que vull
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que el temps de l'istiu
níui l'orenella
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.