13/6/08

La carretera


Feia molt temps que un llibre no em feia caure llàgrimes. He plorat amb ‘La carretera’ d’en Cormack McCarthy. La sogra m’havia dit que era el llibre més depriment que havia llegit mai. Altra gent me n’havia parlat molt bé. L’emoció suposo que va venir perquè em va costar poc identificar-me amb els personatges, un pare i un fill. Són dos nàufrags en un món on s’ha acabat la vida tal i com la coneixem. Una mena d’escenari post-explosió nuclear a nivell mundial. El pare només té el passat, i el fill el futur. Busquen l’esperança, però no la troben.

Com s’ho fa en Cormack McCarthy per transmetre, amb tant poques pàgines, tants sentiments i tan precisos? Havent tancat el llibre em va envair un sentiment terrible de desesperança i amargor. No em sona tant a ciència-ficció, un final com aquest podria ser el del món algun dia.

3 comentaris:

marc figols ha dit...

La foscor densa que pesa sobre el pare i el fill, és d'aquelles coses que no et pot deixar indiferent quan les llegeixes.

Aquest llibre, és com un llibre d'aventures del que quan un és petit s'enamora. No paren de succeir coses, una darrera l'altre, encara que el trasfons sigui molt dur, és un molt bon llibre d'aventures.

I sempre caminant cap al sud. Perquè quan algú vol escapar d'alguna cosa, la via és el sud ?

Noctas ha dit...

mmmmm Bona recomanació.Un gran llibre. Després està A la carretera de Kerouac que també em va agradar molt..saludus..

Mina ha dit...

Hola marc i noctas. Sí, és un llibre impressionant. El d'en Kerouac no l'he llegit però és a la llista.

salut!