La casa que vull

La invisibilitat de l'alcaldessa

2011-01-18T15:40:00.001+01:00

Avui, a La Independent, l'agència de notícies amb visió de gènere on col·laboro, parlem de la desconeixença de la majoria d'habitants de L'Hospitalet de Llobregat de la seva alcaldessa, Núria Marín. A l'abril farà 3 anys que va accedir a l'alcaldia succeïnt Celestino Corbacho, però un 65,5% dels habitants no en saben dir el nom quan els demanen qui encapçala l'alcaldia de la seva població.

Relacionem aquesta ignorància amb la invisibilitat de les dones a la vida política, i a la vida pública en general. Un estudi que es pot llegir a Internet explica des de quina perspectiva veuen els mitjans de comunicació les dones polítiques: "Dones polítiques i mitjans de comunicació: dona, mare, filla, esposa,.... i política." La conclusió és que molt sovint en parlen per trets de la seva vida privada, com ara, com vesteixen, si tenen fills, quina parella tenen... en lloc de per l'activitat professional que realitzen. En tot cas, les dades sobre la desconeixença de Núria Marín, confirmen la invisibilitat de les dones a la vida pública.

Twitter, revolució a Internet

2011-01-10T00:06:00.001+01:00

Twitter és una joia. Vaig posar-m'hi per provar aquesta nova xarxa social que començava a ser popular, i ha estat la meva revolució particular a Internet. Ser a Twitter és ser a tantes webs i escoltar a tanta gent com tu vulguis. Amb un cop d'ull, tinc titulars dels diaris que m'interessen, comentaris de gent que d'altra manera em perdria, titulars d'articles de revistes especialitzades de salut, opinions de feministes, de vicepresidentes del Govern, aportacions de científics... En definitiva, el meu món informatiu particular en una pantalla que no para de treure titulars. Informació i opinió acabades de sortir del forn, encara fumejant...

Avui he conegut, a través d'un dissenyador (Jordi Serra) que segueixo a Twitter, el TweetDeck, una aplicació que organitza la informació de Twitter al desktop de l'ordinador o en altres suports, com l'iPhone, el navegador Google Chrome, etc. És boníssim, ja hi estic enganxada!

Gràcies Twitter i gràcies piuladors pels estímuls constants que envieu.

Visita al Parlament europeu

2010-12-20T11:42:00.002+01:00

Tota una experiència periodística la visita al Parlament europeu. El desplegament per a atendre els professionals del periodisme és impressionant, tot són facilitats. Sales de premsa equipades amb Internet, un departament amb televisió per a cada periodista per seguir en directe les sessions plenàries, traducció simultània de totes les intervencions, telèfon per contactar amb els europarlamentaris... En Sergi Barrera, cap de premsa del Parlament europeu a Barcelona, és un gran professional i una persona encantadora que fa que tothom se senti a gust i no li falti de res.

L'únic que em va decebre fou la poca assistència dels periodistes a les conferències de premsa, i les poques preguntes que s'hi fan. Em guardaré el record d'haver fet una pregunta al parlament del Parlament, el polonès i conservador Jerzy Buzek. I no li va agradar gaire, per cert. Vaig demanar-li perquè la cambra europea afavoria la lluita del poble cubà en el premi Sakhàrov (ja l'han rebut tres cubans) i la resposta fou que no era ben bé així, perquè les Damas de blanco “només volien l’alliberament dels marits”. Jo crec que amb aquesta resposta, minimitza la lluita de les dones tot reduint-la a l’àmbit privat.

Avis explotats

2010-11-04T21:33:00.001+01:00

He coincidit al parc de prop de casa, al carrer Garcilaso, amb un avi i el seu nét de 9 mesos un parell o tres de vegades. L'avi, que es veu en bona forma, m'explica que ell i la seva dona tenen cura del petitó, en Marc, des de les 8 del matí fins a les 8 del vespre. M'ho diu compungit, sense gosar-me dir que és molt dur, que se'n surten amb penes i treballs, i que acaben esgotats la jornada. El nen, tot i ser només un esquitx, vol enfilar-se per tot arreu, i l'home fa un gest de dolor cada vegada que l'ajuda a anar amunt i avall. 'L'he tret de casa perquè la meva dona ja no podia més', explica. Són les quatre de la tarda, els queden quatre hores abans no arribi la filla i se l'endugui a casa per posar-lo al llit. Per acabar-ho d'adobar, m'explica, viuen en un àtic, un 4rt pis sense ascensor. No creieu que alguns fills i filles en fan un gra massa?

La Directa fa 200 números

2010-10-13T14:54:00.000+02:00

Ha complert 200 números el setmanari barceloní La Directa, un mitjà de comunicació alternatiu perquè és honest, independent i fet per gent que creu que pot aconseguir un món més just a través del periodisme. Els qui hi treballen (tots de manera altruïsta) han fet un especial en què homenatgen els 1.300 subscriptors i subscriptores que els ajuden a tirar endavant. Els lectors hi opinen sobre el setmanari, què hi manca, què els agrada, per què hi fan confiança. Nascut el 2006 dels moviments socials barcelonins, La Directa ha rebut fa poc el primer premi de reconeixement a la seva tasca, el Memorial Josep Vidal i Lecha.

'Delgadas', un llibre sobre l'anorèxia que esgarrifa

2010-09-23T14:08:00.003+02:00

Núria Molinero, psiquiatra especialitzada en trastorns alimentaris, fa quinze anys que treballa amb anorèxiques i bulímiques. Al llibre 'Delgadas' (Ediciones B) fa un retrat escruixidor d'aquests trastorns alimentaris. Com es posen malaltes, influenciades per un entorn social que promou estar prima i impecable a totes hores. Com passen anys enganxades a aquest infern, que els porta a restringir aliments i a viure obsessionades amb el menjar. Comencen per prohibir-se els dolços i les patates fregides, i acaben ingerint una poma o dues fulles d'enciam en tot el dia. I el pitjor de tot és que no es veuen mai prou primes, ni que siguin a punt de morir-se desnotrides. El cervell deixa de funcionar a ple rendiment quan no rep aliment.

A les bulímiques, tanta restricció les porta a afartar-se de menjar fins que no es poden moure, i després se'n penedeixen profundament. I el seu cos és qui ho paga: vòmits, laxants, hores i més hores d'exercici frenètic... La qüestió és eliminar tot allò que han menjat.

L'última part del llibre explica com sortir d'aquest infern. Però hi ha d'haver una condició prèvia: la malalta s'ha de voler curar.

Molinero fa una crítica sense embuts a l'obsessió pel cos perfecte que es viu a la nostra societat. Les revistes, la publicitat, tot hi contribueix... Fins i tot nosaltres, a vegades, sense saber el mal que podem arribar a fer, amb comentaris com 't'has aprimat, estàs molt maca', o bé, 't'has engreixat, oi?'

La ploma incisiva de Molinero es combina amb testimonis escruixidors d'anorèxiques i bulímiques. Cal llegir-lo.

Lliçons de les mexicanes

2010-09-16T13:06:00.007+02:00

Una periodista de Monterrey parlava de l'autocensura que, per força, practiquen moltes periodistes mexicanes sobre els crims de Ciudad Juárez. Com no fer-ho, deia, si hi va en joc la nostra vida i la de les nostres filles? '¿De qué vas a hablar?', deia amb ràbia i tristor. Ens ho explicava en un taller produït per l'agència de notícies la Independent sobre Dones migrants.

També denunciava el poder que tenen els capos del narcotràfic a tot el país. Cada dos per tres, a Monterrey, una de les ciutat més riques de Mèxic, els narcos aturen el trànsit, bloquen els carrers, i la gent surt del cotxe i arrenca a córrer.

La Sara Lovera ens va donar una classe esplèndida. Aquesta periodista, candidata algun cop al Nobel de la Pau, va fundar CIMAC, una agència de notícies que difon les condicions socials de les dones a Mèxic. Afirmava, indignada, que el govern de Mèxic atribueix els crims de Juárez a 'homes malalts' i que es treu tota la responsabilitat de sobre, en lloc de reconèixer que són crims masclistes.

Culturcat, en marxa

2010-09-12T22:22:00.005+02:00

Ja funciona el Culturcat.cat, un nou portal de cultura catalana amb el qual he col·laborat fent articles de ciència. Té molta teca... i traduïda a uns quants idiomes. Fins i tot a l'occità, a banda de l'anglès, el francès i l'espanyol. He escrit uns quants articles de ciència per aquesta mena d'enciclopèdia online. M'ho he passat molt bé escrivint la biografia d'en Ramon Margalef, pioner de l'ecologia moderna. Era un gran home i un savi, així m'ho han transmès les persones amb qui he parlat. Entre elles, l'ecòleg Joandomènec Ros.

Vacances a l'últim reducte republicà

2010-08-09T23:20:00.005+02:00

He passat uns quants dies de vacances a la vall de Camprodon: és preciosa, i plena d'història. En aquest poble senyorial s'hi pot veure una exposició interessantíssima que aplega material abandonat per la vall durant l'èxode republicà, l'inhòspit febrer de 1939. Granades, pistoles, fusells, salconduïts... Un munt d'objectes, majoritàriament armes, que els últims lluitadors contra Franco, entre ells el meu avi, van abandonar abans de passar cap a l'altra banda de la frontera. La idea de fer l'exposició 'La retirada' se'ls va acudir a dos muntanyencs de Camprodón, Lluís Bassaganya i Àlex Quadrado, que van recollir aquest material durant vint anys mentre feien excursions, tot i córrer el risc que algun dels artefactes els esclatés allà mateix... A l'entrada de l'exposició, que és al carrer València, 56, diu que esperen que 'mai més no tornin a passar' uns fets semblants.

L'iPod, de nou amb mi

2010-07-15T21:32:00.002+02:00

Feia prop d'un any que havia perdut l'iPod, un "nano" de color rosa que m'havien regalat per l'aniversari. Un dia vaig deixar el cotxe obert, en un carrer a prop de la Font d'en Fargues, i vaig assumir amb ràbia que me l'havia deixat robar. Ahir, tot buscant un mòbil, el vaig trobar impertèrrit, mirant-me amb el seu ull rodó i inquisidor, preguntant-me per què havia estat tan de temps sense fer-lo sonar.

La cara de Badalona

2010-06-22T12:58:00.004+02:00

Un artista cubà que viu a Nova York, Jorge Rodríguez-Gerada, ha fet un mural de 400 metres quadrats en un edifici del barri de Sant Crist de Badalona. És una cara, i està feta amb fotografies dels 34 barris de la ciutat. A la seva web hi ha altres treballs que ha fet. Guapíssim!

Un nou graffiti al barri

2010-06-12T07:44:00.005+02:00

Al carrer Amílcar ha aparegut un nou graffiti, una geisha, "dona que dedica la seva vida a les arts tradicionals japoneses", segons diu la Viquipèdia, tot i jo que tenia entès que era una prostituta de les fines, segons "Memòries d'una geisha", un llibre d'Arthur Golden del qual se'n va fer una pel·lícula. Trobo el dibuix preciós, he pensat fins i tot d'imprimir-lo en format gran i penjar-lo a casa.

Infringiré el copyright, si faig això? En teoria sí, perquè copiaré una obra original sense pagar-ne els drets a l'artista. Però, d'altra banda, l'autor ha deixat l'obra al carrer perquè tothom en gaudeixi.

Aquest mateix graffiti, que té el fons vermell al carrer Amílcar, l'he vist només amb negre i fons blanc a la ronda Guinardó, al costat de casa.

La grip A i el conflicte d'interessos

2010-06-08T21:52:00.006+02:00

L'epidèmia massiva de Grip A que havien pronosticat l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i un bon nombre de governs no va materialitzar-se, afortunadament. Tot i el bombardeig de missatges atemoridors cap a la població que van fer els mitjans de comunicació i les institucions de salut públiques, molts ciutadans eren escèptics respecte de la perillositat del nou virus. Ara hem sabut el que molts sospitaven. L'OMS va exagerar sobre el risc que representava, segons que ha publicat el British Medical Journal, una de les revistes mèdiques més prestigioses. Un bon nombre d'assessors de l'OMS en la grip A havien rebut diners de laboratoris farmacèutics com Roche i GlaxoSmithKline (GSK). Curiosament, totes dues companyies comercialitzen antivirals, el Tamiflu, Roche, i Relenza, GSK. Les farmacèutiques van fer-se d'or arrel de la Grip A: les tres més importants van vendre més de 179 milions de dosis de la vacuna en els últims mesos, segons l'Agència Europea del Medicament. Només se n'han fet servir una cinquena part.

Un pastís d'autobús

2010-06-02T23:18:00.004+02:00

Quan era petita, no se celebraven aniversaris al parc. Potser perquè vivia en un poblet, on totes les cases tenien pati o jardí, i les festes es feien allà. Ara visc a Barcelona, i les festes ja no seran meves. Les meves filles tindran aniversaris als parcs. Amb globus, entrepans de Nocilla, sucs de fruita, i moltes amigues i mames convidades. I, com les modes, els pastissos també canvien. L'altre dia en vam veure un que tenia forma de tren. La meva filla gran m'ha demanat un autobús de dos pisos pel seu aniversari.

Primavera

2010-05-30T22:39:00.003+02:00

Diumenge al vespre. Destrossada per una nit de festa musical al Primavera Sound... però feliç. Concerts preferits: Charlatans, amb el carismàtic però tímid Tim Burgess, que semblava deu anys més jove que els seus companys. Orbital, mestres incombustibles de la música electrònica, amb un públic completament entregat. Florence and the Machine, malgrat ser una còpia gairebé calcada de Björk.

Ah, també ho dic, encara que em posi vermella, ens ho vam passar pipa amb els Pet Shop Boys, tot i que no els escoltava des de l'adolescència. Van convertir el Fòrum en una disco dels 80: que cheesy!... però que divertit!

Per cert, quina enganyifa "l'escenari" Ray-Ban unplugged! Una carpa minúscula amb un aparador ple d'ulleres d'aquesta marca. L'actuació unplugged dels Charlatans, molt esperada, va durar set minuts de rellotge. Dues cançons, per ser més exactes. En Tim Bergess es va haver de posar unes ulleres Ray-Ban per cantar. Suposo que és una manera de fer diners com una altra. I si el grup ha llançat l'últim disc gratis a Internet, entenc que es prestin a muntatges com aquests. D'algun lloc han de cobrar. Però que l'organització no posi al programa concert unplugged dels Charlatans. Allò fou pura propaganda!

Vidres blaus contra heroïnòmans

2010-04-13T21:30:00.005+02:00

Per les vacances de Setmana santa vam ser a Gal·les, i en Liam i jo ens vam escapar un parell de dies a Londres. Vam agafar el tren a Newport (Casnewydd), a prop de la frontera amb Anglaterra. És una ciutat que en el passat vivia de la indústria minera i del trànsit portuari, però ara no passa per un bon moment econòmic, i això es nota amb l'índex de criminalitat i de drogaddicció. Mentre esperàvem l'arribada del tren, en Liam em va cridar l'atenció sobre els lavabos públics. "Have you seen this blue glass on top of the toilets?", em va dir. Sí, vaig veure que la part superior dels lavabos era de vidre d'un color blavós. "Per a què serveix?", vaig demanar. La resposta no me l'esperava. L'objectiu és que els heroïnòmans no s'hi punxin, amb els vidres blaus se'ls fa impossible de trobar les venes.

El cost de sobreviure amb la sida

2010-02-12T11:40:00.003+01:00

Al
El New York Times he trobat un reportatge commovedor sobre el cost de sobreviure amb la sida. Els portadors d’aquesta malaltia, esdevinguda crònica als països rics, han de viure amb un estat de salut extremadament fràgil i una qualitat de vida molt baixa, principalment pels efectes secundaris dels potents medicaments que es prenen. Un dels casos que retrata el reportatge és el de John Holloway, un home de 59 anys a qui en fa vint li van diagnosticar la malaltia. A la seva edat, té més problemes de salut que el seu pare, de 84. Holloway pateix una llista llarga de malalties: obstrucció pulmonar crònica, diabetis, insuficiència renal, úlcera, depressió, càncer rectal i els efectes permanents del trencament d’un maluc.

Un altre home, aquest de 69 anys, ha patit múltiples atacs de cor i s’ha hagut de sotmetre a tres operacions en aquest muscle. El seu metge creu més probable que el mati el cor que no pas la sida.

És la primera onada de malalts de sida que han aconseguit arribar a la seixantena, que fa algunes dècades que conviuen amb la malaltia gràcies als retrovirals, els medicaments que van aconseguir que infectar-se amb el VIH deixés de ser mortal. Però a quin cost? La pregunta, que pot escandalitzar algunes persones, la plantegen ara en veu alta científics, metges i pacients.

The New York Times: AIDS Patients Face Downside of Living Longer (Jane Gros).

El dia que vaig dur la Nawal al-Sadawi al Corte Inglés

2010-01-31T07:37:00.005+01:00

Com a periodista, una de les entrevistes que recordo amb més afecte és la que vaig fer, amb la companya Apòstata, a l’escriptora egípcia Nawal al-Sadawi. Vam quedar en un hotelet situat en un carreró que comunica amb la plaça Sant Jaume, jo estava embarassada de la Clara. Estava molt emocionada de poder fer aquesta entrevista, n’havia llegit uns quants llibres i m'agradava molt. Va parlar clar, com sempre. El capitalisme salvatge, el mercat lliure i el poder de les multinacionals han fet augmentar la pobresa. I la pobresa és la llavor del fonamentalisme i el fanatisme religiós, que torna a estendre’s arreu. Després de l’entrevista, la Nawal va demanar-nos si la podríem acompanyar a comprar per la ciutat, i jo em vaig oferir ràpidament. Després del seu discurs anticapitalista semblava una contradicció, però em va dir que havia de comprar un bikini per a la seva filla, que li havia demanat. A Egipte, és clar, no hi havia gaire oferta.

Vam sortir de l’hotel i vam començar a caminar, tot parlant. Em semblava ser en una mena de somni o en un film de ficció. Què hi feia jo, passejant per Barcelona, amb una de les escriptores que més admirava? Mentre conversàvem, anava pensant on podríem comprar un bikini. Després d’entrar en unes quantes botigues de roba interior i de no trobar res que li fes peça (tot era massa modern) vam enfilar el portal de l’Àngel. Eureka! vaig pensar, al Corte Inglés potser hi hauria alguna cosa del seu gust. Vaig veure que a l'Al-Sadawi li agradava tan poc com jo això de córrer botigues. Mentre pujàvem al tercer pis amb les escales mecàniques em va dir: ‘Per la teva filla hauràs de fer moltes coses que no t'agraden…' Tampoc no en vam trobar cap aquí, tots tenien massa poca roba per a poder-los portar a Egipte. Una mica decebudes, vam tornar caminant cap a l’hotel. Em va agrair molt la companyia i l’ajuda, i jo vaig agrair-li molt que fos una escriptora tan valenta i meravellosa.

Aquests insectes succionadors i hematòfags!

2010-01-08T14:53:00.004+01:00

Fa 3000 anys que van arribar als nostres caps, sense intenció d'abandonar-los. Fins el 1939 no es va trobar un remei eficaç per matar-los, el clorofenotà o DDT (avui prohibit). Ara, es tracten amb permetrina, ja sigui en xampú, solució alcohòlica o crema. Però no és fàcil desfer-se'n, els seus ous s'enganxen als cabells com si fossin cola, i tard o d'hora es tornen a reproduir. Parlo dels polls, aquests insectes que ens xupen la sang (literalment) i que parasiten exclusivament en nosaltres, l'espècie humana.

Tres mesos després de començar l'escola, en va agafar la meva petita i, del seu cap, van saltar cap al meu, aprofitant algun petó o abraçada. Hem passat mitges festes de Nadal amb locions i xampús per exterminar-los: ho hem aconseguit, però ha estat dura la batalla. Un comentari al vol del meu pare em va fer reflexionar. 'Això, els mateixos que fabriquen els xampús els deuen portar a les escoles...' Doncs, podria ser. Si els matéssim del tot, de què viurien els fabricants?

Gràcies, biblioteques!

2009-12-27T06:28:00.006+01:00

Les biblioteques de la Diputació de Barcelona han regalat aquestes festes de Nadal un llibre petit i deliciós: 'Quatre contes russos', una obra amb històries d'Alexandr Puixkin, Anton Txèkhov, Isaak Bàbel i Nina Berberova, amb introducció de Mònica Zgustova. Els russos han cultivat l'art del conte des de sempre, i hi han excel·lit. Una prova n'és que contes escrits dos segles enrere continuen frescos i arribant al lector amb intensitat.

Els clàssics rusos entenien el seu ofici com un compromís amb la societat, un compromís que els va portar a oposar-se al poder i a assumir-ne les conseqüències (després de la revolució bolxevica de 1917 molts es van haver d'exil·liar). És per això que aquests quatre contes donen respostes ètiques i filosòfiques: Puixkin (1799-1837) reflexiona sobre la inutilitat de la venjança; Txèkhov (1860-1904) sobre les febleses de l'home; Isaak Bàbel (1894-1941), mort al gulag estanilista, sobre la mort d'una cultura per la guerra civil desencadenada després de la revolució; Nina Berberova (1901-1993), que va viure a diferents ciutats europees per la persecució a què fou exposada, hi descriu la vida desarrelada dels exiliats russos. Les biblioteques l'han tornat a encertar. Em sembla que l'any passat van regalar un recull de textos de Maria Àngels Anglada, que també fou un regal de Nadal excel·lent.

Una vegada polits els russos, ja puc començar els llibres que em va cagar el tió: The shock doctrine, de Naomi Klein, i 'Letter to my daughter', de Maya Angelou, dues dones que prometen.

M'encanta: Pink stinks!

2009-12-04T12:55:00.004+01:00

Per fi! Unes mares que, com jo, odien el món de princesetes, barbies i foteses de color rosa que els fabricants de joguines dissenyen pensant en les nenes. Per què les seves joguines han d'invocar un món d'estúpides princeses que no són res sense el seu príncep? O bé han de jugar a ser mames, la màxima preocupació de les quals és vestir els fillets de blau o rosa i sortir al parc a presumir de l'últim model de cotxet. Dues mares angleses, Abbi i Emma More, han endegat una campanya contra 'la cultura del rosa', 'Pink stinks' ('El rosa fa pudor'), una cultura basada en la bellesa per davant de la intel·ligència, i que encoratja les nenes a pensar en un futur rosa, en què, una vegada casades amb el príncep, ja hauran acomplert l'objectiu vital. Sí, la revolució contra el rosa ja és aquí!

Freenet, l'altra cara d'internet

2009-11-27T07:30:00.005+01:00

Ian Clarke, un irlandès que fa catorze anys arribava a la Universitat d’Edimburg per estudiar informàtica i intel•ligència artificial, va crear, per a la seva tesi, una nova i revolucionària manera de fer servir internet sense deixar traça. Amb l'invent, un programa que es pot descarregar gratis, hom pot navegar per la xarxa amb total anonimat: és la internet anomenada Freenet. En aquest article de The Guardian se’ns explica que l’univers web és de 400 a 550 vegades més gran que la coneguda com a world wide web i que els cercadors només cerquen el 0,03% de les pàgines webs existents. Aquesta llibertat és genial en països on no hi ha llibertat d’expressió i els ciberactivistes són tractats com a criminals, com ara la Xina. Tot i que el Freenet és una de les webs prohibides en aquest país, la gent s’espavila per trobar-la. Per ara, ja s’han descarregat dos milions de còpies del programa, principalment a Europa i els Estats Units.

Ara bé, la Freenet també pot ser el paradís de criminals de tot tipus, que fan servir la xarxa com a mitjà per a l’activitat delictiva. L’associació criminal Russian Business Network (RBN), per exemple, lloga webs a pedòfils, estafadors, fabricants de virus i d’spam. És el preu de la llibertat total.

Clarke, des del seu bloc, opina de l’article escrit per The Guardian i diu que modificar la Freenet per poder identificar els criminals és anar contra els seus principis: la llibertat total de comunicació, diu, implica que es comuniquin idees i informació que no ens agradin.

El Guinardó, barri de gats

2009-11-23T21:22:00.004+01:00

Sempre he vist molts gats al Guinardó, el barri on visc. En el camí de tornada de l'escola, a la Font d'en Fargues, fins a casa, en veiem ben bé mitja dotzena cada dia. Gairebé tots esquàlids i semisalvatges, tot i que es deixen alimentar amb pernil dolç. Reconeixen el soroll del paper d'alumini i, com el gos de Pavlov, s'acosten expectants en sentir-ne el crec crec. Ja fa setmanes, potser mesos, que algú, (el Banksy del Guinardó, que li dic jo) s'ha dedicat a pintar gats a parets del barri. És la mateixa figura, un gat negre amb la cua alçada i el cap girat cap enrere.

100 preguntes (i respostes) sobre la grip A

2009-11-17T11:23:00.006+01:00

'Tot allò que volies saber sobre la grip A i no sabries a qui preguntar-li' es podria titular aquesta interessant infografia que ha fet Le Monde i que ens ha fet arribar el periodista Oriol Lladó a la llista de correu de l’Associació Catalana de Comunicació Científica.

Cent preguntes classificades en quatre àmbits: sobre la vida quotidiana, la vacunació, l’escola i l’empresa, i la sanitat i la vida pública. 'D’on ve el virus', per exemple? És nou, i pertany a la família dels virus H1N1, del mateix tipus de l’anomenada grip espanyola (la que va fer estralls el 1918). Els primers casos es van detectar a l’abril a l’estat de Vera Cruz, a Mèxic, i a San Diego, Califòrnia. Sembla que és fruit de la mutació entre diferents virus porcins, aviars i humans.

'Si m’encomano, és greu?' Per a l’àmplia majoria, la malaltia és benigna, i dura només uns quants dies. En les persones amb factors de risc, com ara les embarassades, la gent gran, els qui tenen malalties cròniques o respiratòries, i els obesos, pot causar més complicacions. Amb tot, una dada inquietant: el 40% dels morts després d’infectar-se amb el virus de la grip A eren joves amb bona salut. En tot cas, la taxa de mortalitat d’aquesta nova grip és inferior a la grip estacional. Antoni Trilla, cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, l'ha definit com un virus de mortalitat baixa.

I moltes més preguntes: Com es fabriquen les vacunes? Quins medicaments hem de prendre? Des de quan existeix el grip? Quina és la diferència entre epidèmia i pandèmia?...

Voleu dir que n'hi ha per tant?

2009-11-09T14:57:00.003+01:00

Llegeixo a l'ACN que una jutge investigarà la mort del gos salvatge abatut a la Sènia per agents rurals perquè l'havien confós amb una lleona. Una associació de defensa dels animals, El Refugio, ha presentat denúncia alegant que s'havia maltractat un animal domèstic. Els calaixos dels jutjats no poden tancar-se de tan plens perquè no hi ha prou recursos per a investigar i jutjar les denúncies que es presenten. I la majoria, diria que totes, són molt més importants que la d'un gos que va morir a trets perquè el van confondre amb una lleona. Sincerament, no seria millor oblidar-se d'aquest cas que va posar en ridícul a mig país i dedicar-se a fer feina de debò? Les associacions de defensa dels animals freguen l'extremisme, a vegades.

A propòsit de la Teresa Forcades

2009-10-26T11:26:00.004+01:00

La monja benedictina i doctora en Salut Pública per la universitat de Harvard Teresa Forcades (Barcelona, 1966) s'ha erigit com una de les estrelles de la internet catalana. En un vídeo àmpliament difós per la xarxa, posa en qüestió la importància de la grip A, i els interessos polítics i de les multinacionals farmacèutiques que s'hi amaguen. Les seves dots comunicatives han connectat amb una opinió pública que recela de l'alarmant cobertura que fan els mitjans sobre el tema, i escèptica després que altres alarmes anteriors -la més clara, la de la grip aviar- no hagin estat res més que foc d'encenalls. Vagi per endavant que no sóc una anti-vacunes, tot el contrari, en sóc una defensora acèrrima. Això no treu que trobi que la Forcades és un personatge d'allò més interessant.

A principis d'estiu, abans que es donés a conèixer al gran públic, vaig llegir-ne un llibret extraordinari: 'La teologia feminista en la història', un repàs a les teòlogues que, al llarg de la història, han posat en qüestió la concepció masculina i discriminatòria amb les dones del catolicisme. Em va captivar, tot i que no sóc religiosa. Hi reivindica amb gran claredat i una escriptura bonica les teòlogues que van rebelar-se als preceptes de l'època i van erigir-se com a teòlogues escoltades i respectades pels seus contemporanis. La monja Forcades no és només bona oradora, és una escriptora excel·lent. Llegiu-la.

Ciència en podcasts

2009-10-15T14:33:00.003+02:00

Tot gaudint de la baixa de maternitat, he recuperat el costum d’escoltar podcasts. Aprofito les passejades amb la petita, carregada a la motxilla, per assabentar-me de les últimes novetats en el camp científic. El meu preferit és el Science Week, del Guardian, en què un equip de tres o quatre periodistes conduïts per Alok Jha ofereixen un espai de mitja horeta amè i ple de fina ironia British.

Un altre que val la pena és el Science Times, del New York Times, conduït per David Corcoran, i el de tecnologia, també del Times, que fa divulgació amb gran sentit de l’humor.

Per cert, avui se celebra el Blog Action Day, que enguany es dedica al canvi climàtic.

'Solitud', obra mestra

2009-04-27T11:04:00.003+02:00

Fa un parell de dies que he acabat de llegir 'Solitud', de la Caterina Albert (l'autora de l'Escala darrera el pseudònim de Víctor Català: l’època li va obligar), i m’he quedat tan captivada que, al seu costat, cap altre llibre que pugui agafar ara em remourà tant com ho han fet la Mila, el pastor, en Matias i l'Ànima. Aquesta segona lectura (la primera devia ser a la universitat o a l’institut) m’ha confirmat que 'Solitud' és una obra mestra de la literatura. El millor de tot, una riquesa de llenguatge impressionant i, a vegades, inabastable, i un retrat dels personatges que els acosta al lector d’una manera nítida, molt propera.

També m’ha conduït a una reflexió. La Mila, esposa captiva d’un marit inútil, gandul i feble; captiva de la pobresa i de les convencions conservadores de l’època, que esclafaven la personalitat i la llibertat de la dona. Aquesta situació de les dones que tan bé retrata Caterina Albert era i ha estat llei durant anys i panys, i fins fa poc encara (de fet, iaies i mares del segle XXI encara la pateixen). Quina ràbia!

Un llibre sobre la solitud

2009-03-07T08:19:00.002+01:00

Vivim, la majoria, en un formiguer, però quantes vegades no ens sentim sols? Després de llegir 'La solitud dels nombres primers', de Paolo Giordano, m'ha quedat una sensació: com n'és de fàcil espatllar-se la vida per no saber-nos, o per no
voler-nos, comunicar. L'Alice i en Mattia són dos adolescents turmentats que estan fets l'un per l'altre. Només ells dos poden entendre els forats negres que viuen dins de l'altre. Però, per manca de coratge o per la incapacitat dolorosa de poder dir allò que un sent, es deixen arrossegar per una vida que que no és la que volen tenir, lluny de la presència de l'únic amor que els pot fer surar. El seu cas, un extrem tràgic, és d'allò més comú. Sense arribar a l'extrem d'autolesionar-se o caure en l'anorèxia, la incomunicació ens fa sentir tristos moltes i moltes vegades.

Per cert, veig al bloc d'en Xavier Caballé, Llibrevell.cat (que m'encanta) una notícia que em posa gelosa. Una empresa proveïdora de llibres de segona mà per a Amazon va deixar emportar-se tants llibres com volgués a tothom que es presentés al seu magatzem. Es veu que se'ls havia acabat el contracte amb Amazon i no sabien què fer-ne de tants volums. Oh, si hi hagués pogut ser!

La Inés

2009-02-14T17:40:00.003+01:00

M'ha impressionat la història de la Inés. Sóc la primera a arribar a la redacció, quan encara és fosc, i ella ja hi és netejant terres i taules. És a la quarantena, però sembla més jove. Ens hem anat coneixent i, a poc a poc, ens hem explicat les vides. La meva és relativament convencional i gens dura en comparació amb la seva. Té tres filles i és vídua. Va tenir la primera als 17 anys, i als 24 ja havia parit la tercera. Poc després, se li va morir l'home de càncer, deixant deutes i una família per pujar. Va quedar sola amb tres nenes, la més gran de set anys, i ella sola per a alimentar-les. Abans tenien negocis de restauració, però les coses no van anar bé, i ara es dedica a netejar oficines. La seva filla gran, de vint-i-pocs anys, és mare soltera, i ella lluita per mantenir a tothom. És una dona espavilada, treballadora i, sobretot, molt positiva. Carrega les piles conèixer gent com ella.

Roger Mas, un món per descobrir

2009-02-02T21:05:00.004+01:00

Una troballa, en Roger Mas. Vaig anar al concert del Casino de Vic havent escoltat bé 'Les cançons tel·lúriques' (increïble) i de manera intermitent algunes peces de 'Mística domèstica'. Era un concert dels de Sobretaula, organitzat per les noies (molt espavilades i amigues) de l'InVictro i la productora Bankrobber. És a dir: dos músics, dalt de l'escenari, toquen, improvitzen, beuen i parlen amb el públic. En Roger va provar alguna cançó nova, que va dir que era 'molt verda', però em va agradar molt. De company, en Canimas, un cantautor de Girona que em va fer bona impressió (llàstima del tic 'Adrià Puntí' en algunes cançons). Amb tot, qui em va seduir fou el senyor Mas. Té una veu preciosa, greu i poètica. Espero poder anar al concert que farà a l'Auditori a l'abril, aquesta vegada en gran format. Deu músics a l'escenari, quartet de corda inclòs.

Dos llibres

2008-09-21T08:47:00.003+02:00

Dos llibres em motiven a fer un apunt al bloc, en aquests dies de desmotivació bloco-literària. ‘Bearn o la casa de les nines’, de Llorenç Vilallonga, i ‘Immortals, sans i perfectes’ de Salvador Macip, un científic de Blanes que investiga sobre el càncer i l’envelliment a la Universitat de Leicester. A aquest últim vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo i va ser una de les entrevistes més interessants que he fet últimament. El llibre també és fascinant i entenedor, com ell, i explica que en els pròxims deu, vint, trenta anys, el càncer serà una malaltia crònica que no provocarà les morts que provoca ara, com ho ha esdevingut la sida, en què els malalts poden viure amb el virus amb una qualitat de vida més o menys acceptable. La medicina sempre m’ha interessat, i si hagués estat més valenta potser m’hauria llançat a fer aquesta carrera. La carrera de periodisme, en canvi, va ser més aviat una 'joke', que diuen els British (això sí, amb molta festa).

La novel•la de Vilallonga és un monument a la llengua, una història fascinant d’una família aristòcrata en decadència de la Mallorca interior de finals del XIX. Era un d’aquells clàssics literaris catalans al prestatge de les obres que tenia com a deure llegir-me i, a diferència de la majoria de deures, ha estat un plaer impressionant. Una escriptura sensual, una història plena d’ironia i uns personatges absolutament seductors i ben construïts.

P.S. El de la foto és en Salvador Macip.

Tranquil·litat i bons aliments

2008-08-17T22:13:00.002+02:00

Tant urbanita que he estat sempre, i ara, amb trenta i tants anys, descobreixo que als pobles es viu més bé, més tranquil, que es menja millor i que es dorm més fresc a l’estiu. Fugint de la calor enganxosa barcelonina, cada any més insuportable, he passat uns quants dies al meu poble, a la plana de Vic. Però és que a més de tranquil•litat i bons aliments, també m’he adonat que la gent és més alegre que a la ciutat. És un tòpic, però una mica veritat també. L’altra tarda vaig fer uns quants encàrrecs en comerços i em vaig fixar que, als tres llocs que vaig anar, em van tractar amb amabilitat i somriures, en lloc de la cara de miserables i mala llet que solen posar la majoria de dependent(e)s de Barcelona. Primer vaig anar al forn, allà el tracte va ser correcte, sense efusions però amables. Després a comprar una revista a ‘Ca la Montse’, i la propietària, que devia fer uns quants anys que no em veia, em va rebre contenta, va preguntar per la meva nena i em va acomiadar amb un ‘M’alegro molt d’haver-te vist’. Després vaig entrar a la fruiteria, i una noia que no havia vist en ma vida em va regalar un dels somriures més ferms que he vist últimament.

Tot plegat em fa pensar que els moderns, ara, són els de poble, o si més no, viuen més feliços. No ho sé, potser és que em faig gran.

P.S. Aquesta foto tan bonica és d'un paratge a cinc minuts de casa els pares.

Record de Menorca

2008-08-06T16:55:00.004+02:00

M’encanten els carrers amb noms d’escriptors. Va donar la casualitat que el pis de Maó on vam passar les vacances, a casa la meva germana, era al costat del carrer d’Albert Camus, un dels autors que em va impactar i amb els quals més intensament he viscut la literatura. Va ser deliciós descobrir-lo. En Camus, premi Nobel el 1957, tenia ascendència menorquina, la seva mare era néta d’immigrants d’aquesta illa establerts a Alger. A més d’escriptor, va ser filòsof i periodista, i va militar a favor dels drets humans. Un exemple que l’honora: quan el 1952 l’ONU va acceptar l’entrada d'un estat espanyol governat per un feixista, Camus va dimitir de la feina que feia a l’UNESCO. Aquest home a qui li encantava el futbol es va morir jove, amb quaranta-set anys i d’accident de cotxe. Portava el bitllet de tren a la butxaca, que és com pensava fer el trajecte, però finalment s’hi va repensar.

La meva festa de l'estiu

2008-07-21T07:37:00.005+02:00

S’ha acabat. Ja ha passat el cap de setmana més esperat de tot l’estiu. Ara que el meu cap comença a recuperar la normalitat, puc fer-ne una petita crònica amb la il•lusió que transmeti, ni que sigui una mica, que bé que m’ho he passat.

Divendres. 19.30. Arribem escopetejats al Fòrum, amb les piles carregades i ganes de veure tants concerts per metre quadrat com sigui possible. Primer de tot, a comprar tiquets de menjar i beure, i de seguida, una vegada hem localitzat la colla, cap a veure l’Ian Brown. Les seves cançons no maten, però quan comença el recital de temes d’Stone Roses (el seu ex i mític grup) es desferma l’eufòria. Al mateix temps que salto miro al meu voltant i veig que la majoria del públic són guiris, amb una presència dominant de britànics. És com ser al UK amb quinze graus més de temperatura…

En Brown (un gilipolles en l’opinió d’en Rock Viu), presenta els músics i veig que hi ha en Mani, ex-baixista d’Stone Roses i ara dels Primal Scream. Tinc l’honor de dir que amb aquest home vaig fer petar la xerrada al Razzmatazz una vegada…

Acaba l’actuació i anem ràpid a menjar un wrap a l’estand de Telepizza. Decepció. L'organització del festival ha donat el monopoli del menjar a aquesta empresa de menjar ràpid de qualitat més que dubtosa. Quin contrast amb el Primavera Sound, on servien menjar mexicà, cuscus, creps i entrepans de tota mena. En fi, ‘beggars can’t be choosers’, que diuen.

Ara ve un dels plats forts de la nit. Blondie. Baixem les escales de l’amfiteatre i ens apropem força a l’escenari. Volem veure-la de prop. M’encanta veure un públic tan heterogeni, i d’edats tan diferents. Gent de quaranta llargs fins a 'bollicaos' de poc més de vint anys. Pares i fills. En L va repetint que de seguida que pugui portarà la C a festivals, jo no ho veig tan clar… En fi, l’actuació de Blondie, una festa sensacional. La Debbie Harry està en plena forma i estupenda, donaria el que fos per tenir la seva energia (i tipus) als seixanta-tres anys. La veu, justeta, però el repetori és tan bo que tant se val. Ens veu tan animats que de sobte llença les sabates al públic! Una sessió discotequera brutal…

Ara queda una bona estona per a Primal Scream i anem a carregar piles. Un altre wrap i més vodka amb llimona. Mentrestant, anem a veure Cornelius per fer temps. Sonen força bé.

L’últim concert de la nit, el del grup d’en Bobby Gillespie, tot un caràcter d’home. Sorprenentment, no hi ha cap aglomeració i ens podem situar a tocar de l’escenari. M’encanta veure els concerts de tan a prop perquè no sóc gaire alta, i normalment em perdo de la missa la meitat. Els Primal Scream, a banda de ser un grup fenomenal, que ha anat millorant amb els anys, tenen un valor sentimental especial. Els vaig veure el 2000 als Barrowlands, a Glasgow, un d’aquells concerts que són part de la memòria sentimental.

Aquesta nit, són correctes, prou mesurats pel que són ells, si tenim en consideració que aquesta gent porten la festa a la sang. L’incombustible Mani, que fa el segon concert de la nit, fa el gest de ‘dormiu?’ al públic, i la concurrència s’anima una mica més. Amb les cançons més conegudes s’acaba d’encendre la flama, i la bogeria es desferma. No fan cap bis, com a la majoria de concerts de festivals. Però han culminat una nit rodona. Demà, més.

Coses que una feminista no entén

2008-07-05T22:35:00.003+02:00

Moltes, moltes coses no entenc, però n’hi ha una que m’intriga i em neguiteja. Conec dones que són feministes militants, o que ho han estat, i que no han dubtat ni un segon a adoptar el cognom del marit quan s’han casat. Entre les quals hi ha la meva sogra, que va militar en el partit laborista, va participar a manifestacions de tota mena, ha donat la mà a Nelson Mandela i és filla i néta de feministes (la iaia fou sufragista).

Una altra dona que també es va canviar el cognom i que poc en dubto del seu feminisme. Va néixer dient-se Adeline Virginia Stephen i després de casar-se va adoptar el cognom del marit, Leonard Woolf. A altres països, com el UK, és molt més comú que les dones ho facin, però no deixa de ser un ritual de submissió com un altre, tot i que acceptat socialment.

I per cert, m’he fixat que els periodistes que escriuen sobre el procés d’autodestrucció accelerada (segons ells) d’Amy Winehouse són tots homes. Tots obsessionats a mostrar com en sabem les dones de perdre el control. La majoria foten un tuf misògin insuportable…

Quan no acabes de trobar el nord

2008-06-21T21:12:00.004+02:00

No, no vull fer una digressió filosòfica sobre per on cal tirar a la vida, i per què. Aquests escrits me'ls guardo pel diari personal. Volia parlar de llibres. N’estic llegint tres, i cap no m’apassiona, tot i que m’agraden tots, però no m’hi he submergit com ho faig amb els llibres que em devoren. Primer: ‘The kite runner’, d’en Khaled Hosseini, un best-seller lleugeret però que m’ha fet aprendre coses de l’Afganistan i els talibans, un país que un dia m’agradaria conèixer, si aquestes males persones desapareixen del mapa, és clar.

Segon: ‘Les tribulacions del jove Törles’, d’en Robert Musil, sé que és una gran novel•la, però la llegeixo al metro a les sis del matí, i no hi acabo d’entrar. Algun dia la rellegiré.

I tercer: ‘La lluita per la vida’, la correspondència entre en Charles Darwin i l’Alfred Wallace, just abans de presentar la teoria de la selecció natural, una gran explicació sobre d’on venim. Me'l llegeixo per feina, però m'agrada.

Bé, espero d’aquí a poc trobar el nord literari i obrir un llibre que no em deixi dormir i em segresti tots els moments lliures.

La carretera

2008-06-13T23:10:00.002+02:00

Feia molt temps que un llibre no em feia caure llàgrimes. He plorat amb ‘La carretera’ d’en Cormack McCarthy. La sogra m’havia dit que era el llibre més depriment que havia llegit mai. Altra gent me n’havia parlat molt bé. L’emoció suposo que va venir perquè em va costar poc identificar-me amb els personatges, un pare i un fill. Són dos nàufrags en un món on s’ha acabat la vida tal i com la coneixem. Una mena d’escenari post-explosió nuclear a nivell mundial. El pare només té el passat, i el fill el futur. Busquen l’esperança, però no la troben.

Com s’ho fa en Cormack McCarthy per transmetre, amb tant poques pàgines, tants sentiments i tan precisos? Havent tancat el llibre em va envair un sentiment terrible de desesperança i amargor. No em sona tant a ciència-ficció, un final com aquest podria ser el del món algun dia.

Radiohead 4.0

2008-06-13T20:54:00.006+02:00

Un amic de la feina em va dir que els Radiohead estaven sobrevalorats, i haig d’admetre que fa un temps també ho pensava, però després de veure el seu concert d’ahir, ja no. Ara ja no.

Festival Daydream, dijous a la nit al Fòrum. M’haig de llevar a les 5 del matí l’endemà, però intueixo, i faig bé, que els Radiohead s’ho valen. Quan surten a l’escenari encara no és fosc del tot, entre els núvols es filtra algun raig vermellós, molt tènue. Com que som molt lluny de l’escenari (diu que hi havia 20.000 persones), costa una mica d’entrar al concert. Sembla que no se senti prou fort. Però es fa fosc, i comença la veritable funció. Un concert, com una obra de teatre, sempre és millor a les fosques. Cal crear una atmosfera.

L’escenografia de llums i vídeo és... no trobo cap adjectiu, diria que brutal, però el mot és massa genèric. En tot cas impressiona moltíssim, em penso que és el concert més modern que he vist. Toquen totes les cançons de l’últim disc, molt bo, i també alguns clàssics. Es veu que els Radiohead no fan mai un concert igual, interpreten el que els ve de gust aquell dia, en consonància amb l’ambient. Fins i tot a cent metres de l’escenari la gent viu la música com si hi fos a sota, han aconseguit crear una atmosfera extraplanetària. Són molt perfeccionistes amb el so, segons llegeixo, i m’adono que és veritat. Amb una amiga diem que gairebé tenen la qualitat de l’MP3, tot i escoltar-los de tant lluny. En Thom Yorke gairebé no ha parlat, però m’ha deixat hipnotitzada.

Sí, sóc un nou membre de la secta de seguidors de Radiohead. Des de la nit passada.

P.S. Foto piratejada del genial bloc d'en Xavi Mercadé.

Llàstima Amy!

2008-06-03T22:55:00.003+02:00

Amy Winehouse, la meva ídol musical del moment, s’estimba. L’actuació que va fer un dia d’aquests al festival Rock in Rio de Lisboa va ser, diuen, una de les pitjors que se li han vist. Es veu en aquest vídeo. Entra a l’escenari trontollant, però això tampoc és cap novetat, sol actuar col•locada, i altres vegades ha fet bons concerts així. Trobo que la Winehouse és una artista de cap a peus i amb una veu incomparable, però en aquest concert de l’altre dia estava pràcticament afònica, i li sortia un fil de veu, irreconeixible. Doncs bé, entra i es disculpa (m’agrada la sinceritat), i diu, ‘I should’ve cancelled’ (ho hauria d’haver suspès), però després s’ho repensa… i què carai: ‘Fuck it! I’m not cancelling!’

Almenys té nassos, tot i que és una llàstima veure com una cantant i compositora amb tant de talent s’enfonsa cada vegada més. Té 24 anys i ha fet dos discos magnífics, i en podria fer molts més, però és clar, no va pel bon camí.

Primavera Sound

2008-06-01T21:53:00.003+02:00

Dues nits de festa al Primavera Sound. Diagnòstic: espessor mental aguda.

Musicalment, divendres va ser quasi perfecte. Vam començar la nit amb Portishead a l’Auditori, un molt bon escenari. L’actuació impecable, tot i que el grup, molt fred, no va adreçar ni una sola paraula al públic. La veu de la Beth Gibbons absolutament sublim, i un final de concert eufòric. La cantant va baixar a la platea i es va deixar estimar pels fans, que la van seguir de tornada a l’escenari. I es va produir el que els anglesos en diuen una ‘stage invasion’, amb una multitud entusiasta dalt l’escenari, ballant exaltada al costat dels músics. Diuen que les invasions dels escenaris als concerts estan tornant. El pop dels últims anys ha estat substituït pel rock i la música indie, que tenen un públic més entusiasta. I que segueix la filosofia dels The Clash, que deien ‘anyone can do it’: no hi ha diferències entre un grup de música i el públic, tothom té dret a ser dalt l’escenari.

Després la Cat Power, un descobriment que penso seguir de prop, i una estona del concert dels Fuck Buttons, música d’experimentació apocalíptica. Un crep, un vodka amb llimona, i The Go Team, el millor concert que he vist al festival. Una música alegre, pop, una mica superficial, potser, però un terratrèmol d’alegria en directe.

Dissabte, la vessant lúdico-festiva va sobrepassar la musical. Però vam veure 808 State, un grup de Manchester pioner de la música electrònica, música ‘old school’ que s’escoltava als clubs d’Eivissa a finals dels vuitanta i principis dels noranta. Un directe bo i animat, molt comunicatiu.

La tornada a casa, amb pluja.

La mort als pobles

2008-05-25T07:24:00.000+02:00

Havent crescut en un poble petit he pogut viure tota la dramatúrgia que es mou al voltant de la mort. Als entorns rurals, de pagès, la mort forma part de la quotidianitat, és una part del cicle. A la ciutat, on la pressa se’ns menja, ningú no en parla ni se la mira de cara.

L’altre dia, tornant de la granja en bicicleta, el meu pare es va trobar, a la vora del camí, un amic de tota la vida estès a terra, mort. També tornava d’arreglar el bestiar i la mort li va venir de sobte, un atac de cor el va fulminar a quarts de deu del matí. El pare va quedar molt trasbalsat, però va haver de fer el cor fort i trucar a la seva família. A la tarda, va anar ‘a passar esqueles’ a tots els coneguts, i va haver d’explicar, una vegada i una altra, tot el que havia passat. I després, a la missa posterior a l’enterrament, família, amics i molta gent del poble es van aplegar a la plaça i van parlar d’ell o de qualsevol altra cosa.

Conversa de nit

2008-05-25T07:02:00.002+02:00

Paro l’orella a una conversa entre dos amics, a un bar de nit. L’ambient és fosc, espès, dens, alcoholitzat, d’altes hores. Parlen de relacions, dos models diferents. L’una té un amor consolidat de fa anys, sense sobresalts, amb un toc, és clar, d’avorriment. L’altre és en una ‘relació oberta’, d’aquestes que es porten ara: dormim junts, però si alguna hora algú em fa més peça, no me’n privaré. L’un a l’altre es pregunten com els va. Ella li diu, ‘però no et fa res que se’n pugui anar amb un altre, no et fa mal’? ‘En el moment que em faci mal, deixaré la relació’. I afegeix, ‘l’altre dia em vaig liar amb tal presentadora de televisió’. Després, ell li pregunta, ‘i a tu, no t’avorreix tanta monogàmia? ‘A vegades’, diu ella, ‘és normal que t’agradin altres persones, els humans no som monògams per naturalesa. Però haig de posar en una balança què pesa més, fer un polvo amb algú que trobes irresistible i jugar-te-la, o continuar amb la relació, i sempre pesa més això’. Són els dos models de sempre, de tota la història amorosa de la humanitat. Pel que he anat veient, mai ningú no està content: qui és en una relació de fa temps, enveja la promiscuïtat lleugera del solter; i aquest, ambiciona un amor tranquil i sòlid, una estabilitat sentimental.

'Cafè Vic'

2008-05-17T12:27:00.002+02:00

Llegeixo ‘Cafè Vic’, del periodista vigatà Toni Coromina. És un excel•lent retrat de l’efervescència cultural i política de Vic als anys de l’anomenada transició democràtica, en un moment en què, a més de fer política, els joves de la comarca (bé, uns quants) van protagonitzar un moviment cultural contestatari i esbojarrat. Com més llegeixo, més veig que la fama que tenim els vigatans i osonencs en general de conservadors, tancats i insípids és totalment falsa.

Tot plegat va començar a finals dels seixanta, i l’època apoteòsica van ser les dècades dels setanta i els vuitanta, allargant-se fins a principis dels noranta. Aquests últims anys són els que vaig viure jo, quan estudiava a l’institut Jaume Callís, quan vaig començar a descobrir els grups de música que venien d’Anglaterra (Talking Heads, Madness, Echo and the Bunnymen, New Order, Smiths, Cure…) i quan vaig començar a sortir i anar a concerts. Tanta va ser l’activitat musical de Vic que la van batejar ‘el Liverpool català’. Alguns dels grups de la comarca que es van muntar aquells anys els havia vist en directe: Steve and the Hooligans, Superàvit, Avikultores Modernos, els Burros (més tard Último de la Fila, i sorgits d’un encontre entre en Quimi Portet i en Manolo García a un bar d’Hostalets de Balenyà), Sau, Karda fàstic… Quants records! I per no parlar dels bars: l’Hangar, el Nexus, la Cabina de Manlleu, la Cope de Torelló, la Moska de Folgueroles, l'Snack, i el Cafè Vic, és clar, que dóna títol al llibre. I dels personatges que surten també en conec uns quants: la colla del Circ Sèmola, (ja dissolt, per la mort d’en Joan Grau el 2005), en Joan Petit, l’artista Ton Granero…

Un llibre que em fa venir molts records i nostàlgia d’una època que recordo lliure i alegre.

Fins als nassos de la pluja

2008-05-11T09:05:00.001+02:00

Ara seré políticament incorrecta i diré el que és pecat dir, en aquest ambient mediàtic i popular que fa pressió psicològica a tothom per estalviar aigua i per desitjar que plogui. No queda bé que ho digui, però ho dic: N’estic fins al nassos de la pluja! Tot el sant dia tancada a casa amb la nena, que els caps de setmana es desperta a les sis del matí i que al cap de dues hores ja està tipa de totes les joguines i dvd’s. Vol sortir al carrer, i jo també, no suporto estar-me a casa tot el sant dia. Ahir vam sortir amb pluja i tot, ben equipats amb botes d’aigua i impermeables, però vam quedar xops com ànecs i vam haver de tornar. I l’endemà, un bon refredat.

'Les benignes'

2008-05-08T20:18:00.001+02:00

Sóc a punt d’acabar Les benignes, el llibre que més m’ha impressionat en els últims temps, fins i tot anys, diria. És la història d’un alt oficial nazi, en Max Aue, que tot i ser un home culte, sensible, que entén de música, literatura i filosofia, compleix la feina d’exterminador de jueus amb la màxima professionalitat. Per mi, l’autor, en Jonathan Littell, aconsegueix explicar com va poder passar l’Holocaust, com va ser que l’home arribés al punt màxim de maldat. És un llibre que et fa reflexionar sobre el comportament humà, i preguntar-te com pot ser que persones que són pares de família, bons veïns i que estimen les seves dones puguin actuar amb tanta crueltat i sang freda. Les conclusions són tristes, i gens afalagadores per la raça humana.

Però bé, per molt que expliqui l’argument i les reflexions que n’he extret, no aconseguiré transmetre les sensacions que m’ha provocat. El recomano a tothom.

L'home tranquil

2008-05-06T22:05:00.003+02:00

Diuen que en Frank Rijkaard se’n va del Barça. Em sap molt greu. En aquest país no tenim paciència, aquest home ha guanyat dues lligues i una Champions en tres o quatre anys, i el fotem fora. A altres països, com a Anglaterra, als entrenadors se’ls dóna un marge molt més ample, segons m’explica el meu informador futbolístic. Exemples: l’Arsene Wenger no ha guanyat cap títol per a l’Arsenal en tres anys, i li renoven el contracte. I l’Alex Ferguson, l’entrenador del Manchester United des de fa la tira d’anys, ha acabat amb les mans buides moltes temporades, però el club ha mantingut la fe amb ell (i ara és a punt de guanyar la Champions).

A més de perdre un bon entrenador, el Barça perd un home amb molta classe. Dins la ‘garruleria’ i la buidor imperant al món del futbol, el parlar tranquil i educat d’en Rijkaard dóna gust. Ell venia com de tornada de tot, amb aquella actitud tan ‘cool’ que tenen els holandesos, amb aquell aire d’home culte i intel•ligent (ho és). I també molt sexi, per què no dir-ho.

Segons em diu també el meu informador futbolístic, en Rijkaard té un fill malalt i la seva prioritat ara és tenir-ne cura. Molta sort.

P.D. Del passadís del Barça al Madrid, millor ni parlar-ne.

Els pantalons marrons de la Carme Chacón

2008-04-30T21:57:00.004+02:00

Per què hi ha periodistes que, probablement sense adonar-se'n, mantenen estereotips sexistes quan fan informació? L'altre dia, escoltant Catalunya Informació, el noi que feia la crònica de la visita de la Carme Chacón al Líban em va encendre. El jovenet, perquè tenia veu de jovenet, va parlar de la visita de la ministra de Defensa en aquest país, i se li va ocórrer la idea genial de descriure la seva vestimenta. 'La ministra, vestida amb pantalons marrons i camisa blanca', deia aquest beneït, ha visitat les tropes, bla, bla, bla. Sí, tots ho sabem que està embarassada, i què?

Si el ministre de defensa hagués estat José Antonio Alonso, el que hi havia abans, hauria dit que portava 'pantalons grisos i corbata a ratlles'? Potser a aquest noi li convindria més treballar a l'Hola, que no a la ràdio pública.

I una altra perla per l'estil. Ho critica l'Observatori de les Dones als Mitjans de Comunicació, que fa molt bona feina. A l'anunci de l'ONCE sobre la rifa del Dia de la Mare (per cert, màrqueting pur, això del Dia de la Mare) hi surt un noi a qui li han tocat els milions del sorteig i que és a punt d'agafar un avió cap a l'altra punta de món. Doncs bé, quan és a punt de pujar-hi, arriba un cotxe escopetejat, en surt 'la mare', i li porta un bon entrepà de 'xoriço de cantimpalo'. Aquesta és la imatge que l'ONCE vol donar de les mares: una pesada que no deixa el fill tranquil, l'activitat de la qual no trascendeix de les portes de la llar.

Rosa, rosa, que l'amor s'hi posa

2008-04-27T21:37:00.004+02:00

Ufff… Acabo de posar la C. a dormir, i ha tardat prop de mitja hora a quedar K.O. Primer hem hagut de mirar en Pocoyo, després els Teletubbies, llegir dos contes, posar música de bressol, asseure’m en una cadira al costat del seu llit i respirar profundament com si fos a ioga (d’aquesta manera sent la meva respiració, es relaxa, i, finalment… s’adorm!). Déu n’hi dó! No és fàcil ser mare, ni pare; molts, els que no ho són, ho tenen idealitzat. Ja s’ho trobaran!

I és clar que la meva nina és la persona que més m’estimo d’aquest món, però admeto que, a vegades, se’m fa una muntanya. No és fàcil haver de decidir per aquesta personeta que moltes vegades no saps què vol, haver-ho de fer en pocs segons i, a vegades (força), amb forts plors com a banda sonora. A les mares i els pares (si aquests són com cal, si no, tenen molt més temps), el temps ‘lliure’ s’ha reduït als moments en què els fillets dormen (jo, el diumenge, començo a llegir el diari a les nou del vespre). Quedar amb els amics tampoc no és com abans, és impossible relaxar-se amb un ull i una orella pendent del teu angelet. I ni pensar de fer unes quantes copes, perquè aquesta feina demana els cinc sentits. Ah, i aquell jove ben plantat que abans era el teu home, ha quedat reduït a la figura de ‘papa’, un mot amb no gaire sex-appeal.

Però bé, això és la part negativa, també hi ha moltes coses maques: riure, fer molts petons, jugar a tirar-te per terra, ballar com quan eres petita, sentir que ets la persona més important del món per aquesta baldufa.

De tant en tant, però, m'agrada desmitificar aquesta imatge idealitzada que envolta la vida familiar: happy families, cases immenses amb jardí on els nens juguen amb el gos i els pares, tranquil•lament, llegeixen el diari... és una feina absorbent, full-time, i pobra de tu que et queixis! (et diuen que t'ho havies d'haver pensat abans).

P.D. I que consti que, tot i amb tot, la meva filla és el millor del món.

Adéu, amic virtual

2008-04-22T21:16:00.003+02:00

El bloc que he seguit més a la meva vida d’internauta (una vida de deu anys) ha estat Diari d’un drogaadicte. Me’l van descobrir a la feina, i m’hi vaig enganxar irremeiablement des del principi. Un home addicte a la cocaïna que explica com s’ho fa per tirar endavant: ara moments bons, ara depressió total, ara eufòria, ara enamorat. He intentat imaginar-lo moltes vegades, però mai me n’he fet pogut fer una idea. Les seves paraules m’han captivat, i la seva sinceritat, espontaneïtat i frescor. La bondat que entreveia per la pantalla, la voluntat de superar tants obstacles: el ‘mono’ físic i psicològic, els problemes econòmics, la tristesa per haver-ho perdut tot, la visió de l’abisme. Li he agafat afecte. Ara diu que s’acomiada perquè es troba millor i perquè l’han descobert, ja no és una veu anònima a la immensitat de la xarxa. El cor em va començar a bategar a cent per hora quan vaig llegir que s’acomiadava. Tothom li diu que endavant, que és millor que comenci una nova vida… i felicitats si te n’has sortit! Però a mi em sap greu. T’enyorarem peperines.

Un dia per a mi

2008-04-18T14:13:00.000+02:00

Quan el 90% del teu temps no et pertany, tenir un dia per a tu és una alegria. Avui he fet exactament tot el que volia: anar a comprar roba, sabates, llegir, escoltar música, connectar-me al Facebook… i encara m’ha quedat pendent una exposició al Palau Robert. Això que comprar satisfà l’estat anímic, tot i que potser duri poc, és veritat, almenys en el meu cas. Se’n ressenteix la targeta de crèdit, és veritat, però, què voleu que us digui, a mi m’omple. De tant en tant m’agrada deixar-me portar pel consumisme.

Guillem Agulló, un símbol de llibertat

2008-04-12T12:28:00.003+02:00

Guillem Agulló era un jove de Maulets que va morir assassinat als 17 anys per membres de l'extrema dreta espanyolista. Avui en fa quinze, i diferents organitzacions han organitzat actes de record i de denúncia de la impunitat amb què actuen els grups feixistes.

Nombroses organitzacions van denunciar que el mòbil del crim havia estat polític, i no una brega nocturna com va considerar el jutge, que en va condemnar l'autor material, Pedro Cuevas, a 16 anys. Quatre anys després, Cuevas sortia en llibertat, havent-se beneficiat d'una reducció de la pena. El 2005, fou detingut per la guàrdia civil en el marc de l'operació Panzer per formar part de l'organització neonazi Frente Antisistema (FAS), però això no fou un impediment perquè es presentés, dos anys després, a les eleccions autonòmiques i municipals a les llistes de la feixista Alianza Nacional, en el número 6 per Xiva. Contra aquesta impunitat treballen moltes organitzacions, tot i la connivència de la policia amb els moviments d'ultradreta.

Dolç exercici de nostàlgia

2008-04-11T20:43:00.003+02:00

Ahir vaig veure, al cap de més de deu anys, l’Isaac Albesa i en Marcel•lí Pascual. Estudiàvem junts periodisme, i teníem una bona amistat, són amics d’aquells amb qui connectes ideològicament, i també en inquietuds festives. Les nits alcoholitzades i boges dels dijous són dels millors records de l’època universitària. Rèiem molt.

Nosaltres érem els de poble en una facultat de periodisme plena de barcelonins que semblava que anaven de tornada de tot, de nenes mones que volien sortir a la televisió, i de nois també molt guapos amb els mateixos objectius. I ens vam fer bons amics, i vam riure molt, i no ens vam cansar de discutir de política i del país. Després, tots hem anat fent un camí, força paral•lel pel que vaig veure ahir. Intentant obrir-nos camí en un món del periodisme on, qui no té contactes, ho té força magre, i batallant per treballar sense perdre la dignitat professional.

I així va ser. Ahir a migdia, a la Reina del Raval, compartint taula, i bevent un blanc de Falset (res a veure amb el vi de garrafa amb què ens engatàvem els dijous). Vam compartir records, vam tornar a riure, i va ser com si ens haguéssim vist el dia abans, i no que fes més de deu anys. Però ara a la conversa també hi van sortir, és clar, les nostres noves vides: filles, fills, parelles, feines tingudes i per haver. Em va agradar molt tornar-los a veure, i tots tres esperem repetir la trobada.

Es tanca un cicle

2008-04-08T21:41:00.002+02:00

La N. i en R. ho deixen córrer. En feia tretze o catorze que eren parella, i jo els conec des del principi. Primer vaig conèixer a en R., treballant junts a la pizzeria, quin tip de riure, i quantes bogeries que fèiem... Després vaig conèixer la N. i, al cap de poc temps, ja érem amigues íntimes. Sempre recordaré el dia que em va demanar que l'acompanyés al Sonar, amb prou feines la coneixia. Aleshores encara el feien a la Mar Bella, i vam veure Prodigy, va ser genial!

Ara sí que tot el que vam viure és definitivament part del passat. Em fa mal que ho deixin, és una d'aquelles amistats que es fan, no amb una persona, si no amb una parella. Pensar en totes les experiències que vam viure plegats, amb tota la colla de Vic, quan teníem vint i pocs anys, em fa venir nostàlgia. Anys de drogues, sexe, música... I moltes bestieses, però que sempre acabaven bé.

Poesia, i arriba la primavera

2008-03-20T08:52:00.003+01:00

Demà és el Dia Mundial de la Poesia, i avui, a tres quarts de set del matí, ha arribat la primavera. Com que aquests dies no tinc internet a casa, faig un apunt molt breu des de...

Aquesta és la poesia d'en Josep Piera que han triat les institucions per celebrar la data del 21 de març.

'La poesia'

No són veus celestials, que de lluny,
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis...

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem, i qui som.

Nit rodona

2008-03-12T21:01:00.003+01:00

A les set, tast de vins a la festa de Vila Viniteca, a la Llotja de Mar. Vins indescriptibles, en una arquitectura que et talla la respiració. A les vuit trenta, menjar japonès al Yu. Tot boníssim. A les nou trenta, The Cure surt a l'escenari: 'Plainsong'. Inoblidable, tres hores de cançons preferides. La veu d'en Robert Smith ho embolcalla tot. Amb aquesta música no fan falta projeccions audiovisuals, ni fum , ni artificis dalt de l'escenari.

No vull deixar-me el millor de la nit. Haver-ho compartit tot amb uns quants amics.

Amy Winehouse… fucking amazing!

2008-02-18T21:34:00.002+01:00

Abans d’escoltar-la ja en sabia les intimitats. En parlen les revistes: drogaaddicta, alcohòlica, anorèxica… Però tota aquesta porqueria que escup la premsa es queda en no res quan li escoltes la veu. És una cantant sublim, amb una veu preciosa, poderosa, negra, amb una ànima que em recorda la Nina Simone. Ha arribat l’Amy Winehouse, i espero que faci molts més àlbums. I concerts. Mataria per veure-la en directe.

Nascuda en un barri de Londres de família jueva, la música la va captivar de ben aviat. Amb deu anys va formar un grup de rap, als tretze ja tocava la guitarra, i als dinou ja tenia editat un àlbum, ‘Frank’, on hi va escriure totes les cançons. L’octubre passat va llançar ‘Back to Black’, un àlbum que va composar amb sis mesos, segons ha explicat. Una de les cançons del disc és ‘Rehab’, on es nega, cantant, a fer cas a tothom que li recomana que abandoni els seus hàbits tòxics. El seu, ‘No!, no!, no!’, posa la pell de gallina. Una altra cançó, ‘I told you I was trouble’, sembla també un retrat de la seva vida tempestuosa.

Em vaig acabar de convèncer que aquesta cantant faria història amb la recomanació que en feia ahir en Joan de Sagarra al seu article dominical de La Vanguardia.

Perdre un avió

2007-12-22T20:56:00.000+01:00

Se m’ha escapat l’avió, no m’havia passat mai. Hem arribat 40 minuts abans de la sortida i acabaven de tancar l’embarcament. Davant dels nostres nassos. I no ha valgut insistir ni protestar, són així de simpàtics a Ryanair.

La primera sensació és d’estupor, i la segona, de cabreig profund. Com és possible que m’hagi passat a mi? Sempre havia pensat que als que se’ls escapaven els avions eren uns irresponsables. Doncs ara veig que no.

Hem calculat malament el temps que trigaríem a anar de Barcelona a Girona, la pluja m’ha fet conduir més a poc a poc i, a més… eren les cinc del matí. No tenia ganes de córrer.

Resultat: 140 euros per reservar tres bitllets nous que, a més, ens portaran a dues hores i mitja en cotxe de la nostra destinació. Era això, o no passar el Nadal on teníem previst. Què hi farem, Merry Christmas everyone! que diuen per aquelles terres.

Voltors amb corbata verda (o l’odissea de comprar un pis amb les víbores de Tecnocasa pel mig)

2007-11-27T20:52:00.000+01:00

Diuen que comprar pis és una de les situacions més estressants que hi ha, després de la mort d’una persona propera i del divorci. Ho puc corroborar. Han estat tres setmanes de dormir malament, negociacions agòniques amb la immobiliària i dotzenes de trucades telefòniques que es reflectiran en una factura astronòmica. És clar que res no és tan astronòmic com el preu del pis. Físicament, la ‘batalla’ també m’ha passat factura. Estic esgotada i m’ha sortit un cabell blanc, uns dels primers que tinc, tot i ja haver fet els trenta-cinc.

Treballar amb els voltors de la corbata verda ha estat terrible. Durant la negociació pel preu, et sotmeten a una pressió psicològica brutal, això ja m’ho havien comentat altres persones que han tingut tractes amb immobiliàries: que si hi ha una altra persona interessada, que si pagues això i el pis ja és teu, que ara espero unes quantes hores a donar una resposta, per fer-te patir… I això que no ens han tancat en una sala claustrofòbica per collar-nos i fer-nos prendre una decisió, com li havia passat a un conegut.

Bé, al final, hem comprat el pis. Ens llancem per un precipici sense estar del tot segurs que s’obrirà el paracaigudes.

Facebook, millor que el sexe

2007-11-05T21:09:00.000+01:00

Facebook, aquest invent d’un estudiant nord-americà que cada dia té a més gent enganxada, és més popular que el sexe. Ho acabo de llegir a la revista Time (bé, concretament parlen de ‘Porn’), que explica que aquesta xarxa social és un dels entreteniments més visitats d’internet, especialment entre el públic de 18 a 24 anys. Però el fenomen s’ha estès molt més enllà d’aquest fragment d’edat. Jo mateixa en sóc usuària (i com jo molts amics meus), i ho trobo força addictiu, ho haig de confessar.

Malgrat que la interfície és tota en anglès, ja hi ha unes quantes xarxes (networks) dins Facebook creades per catalans. N’hi ha una, per exemple, que vol comptar quants catalans hi ha registrats: How many Catalans are in Facebook?, que de moment té 271 membres.
Però també n’hi ha una d’estudiants de la Universitat Autònoma, amb 299 membres, tot i que només deixa registrar-hi usuaris amb adreces de correu de la universitat.

A la de blocaires i relataires catalans, de moment només som deu.

Una de les coses més divertides que li trobo, és que et pots apuntar a les milers de xarxes que s’hi creen, on s'hi ajunta gent amb 'interessos' similars. I d'interessos n’hi ha de ben originals, com ara, la xarxa dels que acaben borratxíssims (I don’t get tipsy… I get wasted!) i la xarxa Enough with the poking, lets just get sex (que seria: anem al gra, ja n’hi ha prou de tocar-se).

Per cert, que Facebook se’l va inventar Mark Zuckerberg el 2004, un estudiant de Harvard. Al principi, funcionava com una xarxa entre estudiants d’aquesta universitat, i d’aquí va anar-se estenent fins arribar a la globalització total. El creixement que ha tingut és impressionant, perquè tot just acaba de fer un any, el setembre de 2006, que va obrir-se a tots els usuaris. Ara ja en són quaranta-dos milions a tot el món.

El Telenotícies posa en dubte el canvi climàtic

2007-10-01T21:19:00.000+02:00

Increïble, però cert. M’ha arribat la notícia a través de la llista de correu de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC). A la web del Telenotícies hi ha un especial dedicat al canvi climàtic, bé, més exactament, a posar-lo en dubte. El títol ho deixa ben clar: L’escalfament global: mite o realitat?
És de suposar que el text no l’han fet periodistes científics. El canvi climàtic és, com l’evolució, una realitat, no una teoria. Tota la comunitat científica hi està d’acord. Doncs bé, els autors del text han caigut en el parany de presentar com a possibles hipòtesis els arguments dels científics a sou de les companyies petrolieres (Shell i companyia) i dels neocons nord-americans que encara es neguen a reconèixer aquesta evidència científica que, d’altra banda, econòmicament no els convé. Així, presenta dues veus en el reportatge: els escèptics i els convençuts.
Convindria que la televisió pública del nostre país tingués periodistes seriosos, i no gent tant mal informada com la que ha escrit aquest penós reportatge.

El (depriment) nivell lingüístic de TV3

2007-10-01T21:02:00.000+02:00

El nivell lingüístic del Telenotícies (també l’informatiu, però d’això ja en parlaré un altre dia) i de TV3 en general ja fa temps que va de baixa. La llengua que fan servir els presentadors és pobra, plena de barbarismes i de plàstic. Del patètic nivell del català d’aquesta cadena n’és un bon exemple la promoció que fan dos personatges d’El Cor de la Ciutat, En Peris i l’Àngela. Es tracta de l’anunci en què tots dos entren al plató on en Josep Cuní fa ‘Els matins de TV3’ i fan veure que en són els presentadors. L’eslògan de la promoció és: En Peris i l’Àngela es demanen els matins. Suposo que és una traducció literal de l’expressió espanyola ‘se piden’. Realment depriment.

Créixer a l'asfalt

2007-09-11T06:41:00.000+02:00

Llegeixo a l’entrevista de La Contra que els nens volen espai per jugar. Però no espais com ludoteques, o les àrees infantils dels parcs, tancades amb pany i clau. Ni tan sols la seva habitació. Volen espai verd, arbres per enfilar-s’hi i places per jugar a pilota. Això és tan difícil en una ciutat com Barcelona! El nombre d’espais verds és senzillament ridícul, i el poc que hi ha sovint és ple de cagarades de gos. És difícil ser nen en una ciutat… però a vegades no es pot triar.

Em sap greu, perquè la meva filla creixerà en una ciutat de prop de dos milions d’habitants, bruta, sorollosa i amb veïns d'escala que s'ignoren mútuament. Jo ho vaig fer en un poble on no arribàvem a dos mil i amb tot l’espai verd del món. Amb les germanes i els veïns vam jugar al carrer tant com vam voler. Haver crescut envoltada de camps i arbres és una sort.

Postal de vacances

2007-08-26T20:39:00.000+02:00

Gombrèn. Una tarda d'un dijous de finals d'agost. Visitem aquest poble del Ripollès i ens dirigim cap el Museu del Comte Arnau, heroi català que la llegenda situa com l'impulsor del nostre país. Tot i que és anunciat amb rètols per diferents carrers, ens trobem amb una sorpresa quan arribem al museu. Una nota explica que qui vulgui visitar-lo ha de trucar un tal Josep al mòbil...!

'Dissabte', gran obra i gran descobriment

2007-08-01T09:17:00.000+02:00

Aquesta última setmana que he estat de vacances l'he aprofitada per llegir un autor que desconeixia i que m'ha sorprès sensacionalment. Ian McEwan, novel·lista anglès, prolífic, que alterna novel·les psicològiques amb les de ciència-ficció. 'Dissabte' narra la vida, durant un dia, d'un neurocirurgià de Londres, justament el 15 de febrer de 2003, jornada de les grans manifestacions a tot el món contra la guerra de l'Irac. La seva vida perfecta, com a pare, marit i metge, es veu alterada per una colla d'esdeveniments.

Sabia que era un d'aquells pocs escriptors interessats per la ciència, i la lectura d'aquest llibre m'ho ha confirmat, amb unes descripcions de les operacions de cervell absolutament prodigioses i dignes de la literatura mèdica. Això no fa el llibre avorrit, sinó tot al contrari, o almenys per a mi, que m'encanta la medicina (si tinc una altra vida, dubtaré entre ser metge o cantant).

Res més, que l'he trobada senzillament magistral, gràcies també a la magnífica traducció de Dolors Udina, de qui guardo un bon record com a professora i persona del meu pas per la carrera de Traducció i Interpretació a la UAB (encara per acabar).

Dóna gust a aquestes alçades, quan ja s'ha llegit tant i tant, trobar encara autors que no et deixin desenganxar el nas de les pàgines d'un llibre.

Topada de fonamentalismes

2007-07-17T20:41:00.000+02:00

’The clash of fundamentalisms’, de Tariq Ali, és el llibre que llegeixo. L’autor és un intel•lectual musulmà nascut al Paquistan, emigrat al Regne Unit i profundament agnòstic, malgrat que de petit la família va intentar educar-lo religiosament. Aquesta pressió familiar li va causar un ‘efecte boomerang’, és a dir, s’ha tornat profundament crític amb el fanatisme religiós, sigui la religió que sigui. La primera part del llibre (un totxo considerable), parla de la història de l’Islam, del seu desencontre amb la religió i del paper que ha jugat la religió musulmana en la història dels països àrabs. Ali fa una crítica devastadora a l’imperialisme i la cobdícia occidental; l’atac, gairebé genocida, dels Estats Units i el Regne Unit sobre l’Irac quan Saddam va deixar de ser el seu home a l’Orient Mitjà. Més coses: la creació d’Israel, acompanyada, diu, d’una operació de neteja ètnica, i la creació del Paquistan, entre els quals fa un paral•lelisme: són estats fortament marcats per la religió, però foren fundats per polítics no religiosos.
La segona part, a la qual encara no he arribat, la dedica als fonamentalistes cristians i a fer un anàlisi de l’11 de setembre. La comentaré més endavant.

Tariq Ali és també l’editor de New Left Review, una revista d’anàlisi política clarament d’esquerres.

capvespre trist

2007-06-27T22:50:00.000+02:00

No m'agrada fer posts tristos, però aquest m'hi ha sortit. Quedo amb l'amic Ivan, que m'explica com se li va morir la mare. Conclusions, les de sempre: la vida és una putada irreversible. Molt típic, tòpic i pessimista, però cert. Me'n vaig ensopidíssima, pujo la pujada de Telègraf amb nervi, tinc ganes d'arribar a casa i menjar-me a petons la C i en L.

Un somni recurrent: ansietat

2007-06-09T22:22:00.000+02:00

Sempre recordo els somnis bastant bé. O, si més no, quan em desperto, em tornen les sensacions que m’han donat. M’agrada tancar els ulls i, sense fer esforç (si t’hi esforces no tornen), submergir-m’hi una altra vegada. Però aquest somni que tinc de tant en tant no és agradable. És l’ansietat personalitzada. En essència sempre és el mateix, tot i que els escenaris varien.

Sóc en algun lloc, lluny dels meus, i m’és urgent comunicar-m’hi. Cal que els truqui perquè sàpiguen que estic bé, que no m’ha passat res. Cal que els ho faci saber perquè si no patiran de mala manera. Doncs bé, intento trucar, però els meus dits no aconsegueixen marcar el número de telèfon correcte. Vull teclejar un número i me’n surt un altre. I m’equivoco una vegada. I una altra. I una altra. I una altra.

Les mans sempre han estat un dels meus punts dèbils.

Henry James, un nou ídol

2007-06-09T15:36:00.000+02:00

Com diu l’admirada blocaire de Registres Particulars, ja és hora que esteranyini el bloc. Acabo de llegir un llibre que m’ha encantat. ‘Els papers d’Aspern’, un relat de Henry James que m’ha fet convertir-ne l'autor en un altre dels meus escriptors de capçalera. Té totes les característiques que m’enamoren: una llengua preciosa i impecable, i l’altre ingredient que em captiva, la ironia. És la història, situada a Venècia (aconsegueix fins i tot fer-ne sentir l’olor), d’un ambiciós crític literari que vol aconseguir, peti qui peti, les cartes que un cèlebre escriptor va escriure a la seva amant. I per aconseguir-ho se’n va de dispeser a casa de la dona, molt vella i retirada en un casalot de Venècia. És clar que el mèrit d’haver pogut gaudir d’aquest meravellós relat també és d’en Joan Sellent, un magnífic traductor.

El relat és part del llibre 'La lliçó del mestre i altres relats', de Destino.

Virus memèticoliterari

2007-05-12T23:09:00.000+02:00

Ara que tots dormen a casa aprofito per encomanar-me del virus memèticoliterari que corre per la blogosfera de VilaWeb i que ja ha passat per Plagueta de Bord i Cóc Ràpid. El virus consisteix a escriure al bloc el segon paràgraf de la pàgina 139 del llibre que estem llegint.

La recuperación de un nervio afectado por alguna causa mecánica o traumática, como era el caso de Julia, suele ser lenta. Tanto que las mejoras son casi imperceptibles. Se recomienda a menudo la participación de un fisioterapeuta que ayude en su reeducación, puesto que si el área afectada es grande puede implicar una atrofia de la musculatura. Todos estos elementos coincidían en su caso.

El llibre és 'Biografía del cáncer', del periodista vigatà Xavier Pujol. Una mena de biografia de Joan Massagué, combinada amb l'evolució de la recerca sobre el càncer, a la qual es dedica aquest científic tan valuós.

Aprofito l'avinentesa per transmetre el virus memèticoliterari a altres blocaires amics: Entomofilia, Esterofònic i Cartes de Tatooine.

Un grup revelació

2007-05-09T21:30:00.000+02:00

Kings of Leon. No són nous, però els he descobert fa molt poc. Feia temps que un grup no em feia vibrar com aquest. Fins i tot anant cap a la feina: les nou menys cinc del matí, l’iPod a la butxaca i l’ànim una mica ensopit, fins i tot aleshores em fan venir ganes de ballar. Els Kings of Leon són una banda de rock de Mount Juliet, a l’estat de Tenesse. La formen tres germans i un cosí, i el seu so té tocs de blues i rock californià. La guitarra, tot i que no ha estat mai el meu instrument preferit, frega la perfecció, però el més especial d’aquest grup és la veu cantant. És super sexi, de bon primer em vaig pensar que cantava un noi negre. He escoltat dos àlbums: Because of the Times i Aha Shake Heartbreak, aquest últim és totalment rodó.

Ja ho va dir l'amic Estereofònic, "si haguessin sortit als setanta serien una banda mítica".

Al YouTube podeu veure i escoltar unes quantes cançons d’aquests superherois.

Quin concert!

2007-05-02T20:40:00.000+02:00

Ja han passat uns quants dies i encara no havia tingut temps de parlar-ne. Però es mereix un post perquè va ser un dels concerts més emocionants que he vist en els últims anys. Mariza, menuda, aparentment fràgil, va captivar el públic de l’Auditori al cap d’unes poques cançons. De pare portuguès i mare de Mozambic, aquesta lisboeta viu per cantar, i diuen que ha renovat el fado.

El concert fou el 25 d’abril, dia en què feia setanta anys de l’enderroc de la dictadura de Salazar, i Mariza ho va celebrar concedint –i concedint-se- una nit memorable de música. Amb la seva veu, plena de sentiment, plor i valentia, va ficar-se al cor de tots els espectadors. L’acompanyament no podia ser millor: quatre guitarres d’estils diferents (la portuguesa, brillant), violí, violoncel i percussió. Deixeble i bona amiga dels millors músics, Mariza va fer pujar a l’escenari a Miguel Poveda, amb qui va cantar un fado estremidor de tan bell. L’altre convidat fou Tito Paris, un dels grans noms de la música de Cap Verd, que ens va seduir amb veu ronca i melancòlica. Una nit per recordar.

Omagh

2007-04-23T21:38:00.000+02:00

Un film impactant, duríssim, que relata l’atemptat de l’IRA autèntic (moviment dissident de l’IRA) en aquesta població del nord d’Irlanda el 15 d’agost de 1998. Vint-i-nou persones van morir i dotzenes van quedar ferides per l’explosió d’un cotxe bomba en un carrer comercial de la ciutat. El terrible dol dels familiars es converteix en desesperació quan s’adonen que no s’ha detingut ningú i que tampoc ningú no anirà a la presó per pagar per la mort dels seus familiars. Michael Gallagher, pare d’un noi de vint-i-un anys que va morir en l’explosió, acaba descobrint pel seu compte els noms dels autors de l’atemptat, amb ajuda d’un infiltrat a l’IRA, però arriba a la conclusió que conèixer-ne els culpables no li haurà servit de res. Un membre del servei d’intel•ligència britànic li ho diu ben clar: deixi-ho córrer, no s’empresonarà ningú per no interferir en el procés de pau.

L’informe de la Defensora del poble Nuala O’Loan, fet públic tres anys després, va establir que la policia nord-irlandesa va frenar la investigació i que no va fer la feina que li corresponia. Anys després de la bomba, una vegada van aconseguir els diners necessaris, el grup de familiars de víctimes de l’atemptat van portar alguns membres de l’IRA autèntic als tribunals, però només hi va haver una condemna.

A vegades cal vendre's

2007-04-17T18:15:00.000+02:00

Acabo d'escriure un reportatge sobre el Liverpool dels Beatles: fa cinquanta anys que va obrir The Cavern, el club on van fer-se cèlebres els 'Fab Four', i aquesta ha estat l'excusa per escriure el text (juntament amb el 800 aniversari de la ciutat). És per al suplement dominical d'un diari basc de línia editorial espanyola. He hagut d'escriure en aquesta llengua, feia temps que no m'hi expressava (per escrit) i m'he trobat escrivint en estranger. Malgrat tot, penso que me n'he sortit. Qui em va demanar el text em va dir que parlés del club de futbol de la ciutat i que hi destaqués el fet gloriós que hi jugen força espanyols. Parlar de l'orgull esportiu espanyol m'ha regirat una mica l'estómac, i he notat que m'havia venut els principis per uns pocs euros.

El secret dels Bau

2007-04-14T10:44:00.000+02:00

Tot buscant per internet els orígens del meu primer cognom m’he quedat perplexa amb els resultats. Després he recordat que fa temps una de les meves germanes ja m’havia enviat aquesta informació. El fet és que hi ha un petit poble als Alps Italians, dins la regió del Venetto, on el noranta per cent dels habitants porten el mateix cognom: el meu. De les 402 ànimes que viuen a Stoccareddo, 380 es diuen Bau (ells ho posen amb accent obert). Sembla que tots procedeixen d’un immigrant danès que va arribar en aquell punt enlairat dels Alps al segle XII, i allà va decidir instal•lar-se.

Però aquesta no és l’única sorpresa que m’he emportat. Si el fet que en un poble gairebé tots els habitants es diguin igual ja és noticiable, que tots tinguin una misteriosa salut de ferro encara ho és més. En parlen diferents diaris, com l’Independent o la Repubblica. La comunitat Bau de Stoccareddo té unes qualitats genètiques particulars que els fa immunes a malalties freqüents en la societat actual, com les cardiovasculars o la diabetis. Sembla que, al llarg dels segles, han mantingut un DNA únic i han desenvolupat una sèrie de gens que els protegeixen d’aquestes patologies. Un grup de genetistes de la Fondazione Mauro Baschirotto estudia des de la tardor passada aquest cas insòlit.

Un descobriment sorprenent sobre l’autisme

2007-04-11T22:02:00.000+02:00

L’autisme és una patologia que sempre m’ha captivat. És una malaltia molt trista, que fa sentir impotent als familiars dels nens que la pateixen. Em puc imaginar com n’ha de ser de dur no poder aconseguir un somriure del teu fill. Però, alhora, m’he sentit fascinada llegint llibres que en parlen, com alguns del neuròleg Oliver Sacks, un divulgador del cervell que ha escrit llibres apassionants.

Un tret característic dels autistes és que tenen problemes de comunicació i d’interacció social, troben el món caòtic i sovint sense significat (llegiu El curiós incident del gos a mitjanit, tota una revelació). Per això he trobat sorprenent el resultat d’un estudi de la Universitat de Nottingham, que estableix que els nens autistes poden 'llegir' l’estat d’ànim d’un adult només mirant-lo als ulls. Els investigadors creuen que com més es coneixi sobre les capacitats dels autistes més senzill serà trobar tractaments per a aminorar l’impacte de la malaltia. Però, per ara, desgraciadament, els nens autistes són encara presoners del seu món.

Fent plorar homes adults des de 1975

2007-03-30T18:06:00.000+02:00

Si el negoci de l’armament ja és desagradable i sense cap mena d’escrúpuls, la mena de publicitat que fan aquestes empreses pot arribar a límits esgarrifosos. Llegint un article que explicava que el grup propietari de la revista The Lancet també es dedica al negoci de l’armament, m’he trobat amb l’eslògan publicitari més grotesc de la meva vida. La companyia s’anomena Security Equipment Corporation i ven objectes per torturar (literalment) i armes de tot tipus. L’eslògan és el següent: ‘Making grown men cry since 1975!’. No m’ho podia creure. Com es pot ser tan cínic?

Xina, Egipte, Aràbia Saudita… i el PP

2007-03-27T22:07:00.000+02:00

Censura contra llibertat d’expressió. La Xina impedeix els internautes de visitar certes webs, Egipte empresona blocaires que critiquen el govern, l’Aràbia Saudita obliga les dones a portar el vel. Salvant les distàncies, el govern valencià acaba de prendre una decisió pròpia d’un estat dictatorial, tot plegat per arreplegar uns quants vots de més (de l’extrema dreta, probablement). La clausura dels repetidors de TV3 al País Valencià és un fet gravíssim al segle XXI en un país que viu en una democràcia. Després de vint anys i escaig d’emissions, els valencians no podran veure més una televisió que molts d’ells senten com seva.

El PP és cada vegada més un partit reaccionari, ple de rancúnia i amb ganes de repartir odi. Al preu que sigui, cal que el Bloc d’esquerres arrabassi el poder als hereus de Franco en les pròximes eleccions del 27 de maig.

P.S.Per cert, Amnistia Internacional té una campanya contra la censura a internet.

L'amic Tomás

2007-03-22T22:26:00.000+01:00

Ja és ben curiós. Tinc un amic que és escriptor i que acaba d’escriure una obra de teatre inspirada en la infame batalla d’Almansa. I és que ell ho és, d’Almansa, i les autoritats li han encarregat una peça (un musical, a més!) que s’estrenarà a l’octubre, amb la presència de polítics de la població i, també, del País Valencià. En Tomás és un bon amic, solem parlar de literatura: és un plaer. Ens vam conèixer el 2000 –el meu any talismà- a Glasgow, i en vam fer de ben bones. Molta gresca, alcohol i festes de nivell. Hi ha gent que fa dos anys que no veus i sembla que hi hagis parlat fa dos minuts. Per la proximitat, pel bon 'feeling'. Una d’aquestes persones és en Tomás. Un brindis per la nostra amistat.

Arctic Monkeys i companyia

2007-03-19T18:51:00.000+01:00

Llegeixo la crítica del concert que Arctic Monkeys van fer dissabte a Razzmatazz. Molt soroll per no res, sembla ser que serà la màxima d’aquest grup, i d’un grapat més de la nova fornada de bandes de Britpop, com ara Kaiser Chiefs, Kasabian, Snow Patrol i altres per l’estil. El concert dels Monkeys, amb les entrades exhaurides des de feia temps, va combinar els moments d’eufòria (quan sonaven les cançons del primer àlbum), amb moments de fredor “àrtica”, amb els temes de l’últim disc. Sembla ser un denominador comú de tots aquests grups novells: s’estrenen amb gran força, amb un primer treball original, magnífic (la crítica anglesa ha arribat a dir, estúpidament, que Whatever people say I am that’s what I am not, és un dels millors àlbums de la música britànica). Però quan toca fer un segon treball, uff… quina feinada! No n’hi ha cap que arribi a la sola de les sabates del primer. És que ja no hi queden grups com els Smiths, Cure, els mateixos Primal Scream, capaços de fer tres, quatre, cinc, sis, bons treballs?

Salvaria de la "cremà" els Franz Ferdinand. S’estrenen el 2004 amb un disc impressionant, diferent, i un any després en treuen un altre que Déu n’hi dó. Esperem que aquests nois de Glasgow no ho espatllin i continuïn fent bona música.

Iran Awakening

2007-03-17T07:25:00.000+01:00

Acabo de llegir un llibre extraordinari: Iran Awakening, unes memòries polítiques i personals de Shirin Ebadi, jutge i activista pels drets humans iraniana. Ebadi, que al 2003 va aconseguir el Nobel de la Pau, ha lluitat sempre per la igualtat home-dona, la justícia i la llibertat d'expressió. Hi ho fa des del seu país, mai no se n'ha volgut exiliar malgrat que tots els amics i coneguts ho van fer quan la revolució islàmica va començar a ensenyar les urpes i va desterrar les dones al graó més baix de la societat´(a ella, per exemple, li van treure la feina de jutge).

Aquesta lluita l'ha fet sempre dins els principis de l'Islam, que afirma que són compatibles amb la llibertat i la dignitat de les dones. Aquesta idea, que a Occident ens sembla poc menys que impossible, també la manté i difón una altra gran activista dins el món islàmic, l'escriptora i doctora egípcia Nawal El Saadawi, autora de novel·les jo diria que força feministes.

Bé, tornant a l'Ebadi, em penso que continua vivint a Teheran i exercint de defensora dels drets humans, tot i que després de rebre el Nobel el govern iranià va proporcionar-li un parell de guardaespatlles. No només per protegir-la, sinó per vigilar-la de ben a prop.

La moto del meu pare

2007-03-13T22:52:00.000+01:00

És una Bultaco de 125 cavalls, comprada fa quaranta-quatre anys. Fa patxoca, tot i que es veu molt malmesa. M’explica el pare que li va comprar l’avi quan tenia disset anys i que és la primera moto “grossa” que va tenir. La meva mare hi va pujar unes quantes vegades. Va costar vint-i-cinc mil pessetes, una petita fortuna en aquella època. Ara el pare la vol recuperar i anar a concentracions de vehicles antics. (La mare no ho veu clar).

Escrivien, els blocaires?

2007-03-11T19:13:00.000+01:00

Ara, que tants individus anoten sense pudor pensaments, comentaris (pertinents o no), vides amoroses i episodis sexuals en un bloc, em pregunto: tota aquesta gent, escrivien abans? eren dels que omplien llibretes i fulls de paper amb la vaga esperança de veure’s publicats algun dia? escrivien per pura necessitat íntima? O bé és el mitjà, que els ha estimulat la vocació de les lletres?

De sobte veig tanta gent escrivint que no me’n sé avenir.

El Photoshop va matar la fotografia

2007-03-06T19:25:00.000+01:00

No sóc ni "nerd" ni "geek", però he començat un bloc i tinc ganes de continuar-lo.

Tot canvia, és la llei irrevocable. Parlant de fotografia amb una amiga a l'Àmbar, dèiem que avui les fotos ja no són ni autèntiques ni genuïnes. Aquell instant capturat pel fotògraf, com ara una cara amb unes quantes arrugues, un contorn arrodonit, un paisatge brúfol i trist... tots aquests instants es transformen amb el Photoshop (i qui diu Photoshop diu algun altre programari) en una imatge de plàstic, totalment inventada. De sobte, tenim un rostre radiant, un perfil perfecte, sense ni un gram de greix, o un paisatge il·luminat per un sol enlluernador, brillant.

Quina enyorança de quan les fotos eren fotos!... i si no ho veieu clar, mireu-vos aquesta web.

La casa que vull

2007-03-04T08:50:00.000+01:00

La casa que vull, un bloc per veure passar el món mitjançant l'escriptura. Després de triar el nom he vist que ja n'hi havia un altre amb aquest nom, però miraré de diferenciar-nos. Inaugurem aquesta bitàcola amb el poema que li dóna nom, una peça preciosa de Joan Salvat-Papasseit, perfectament d'actualitat:

LA CASA QUE VULL

La casa que vull
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que el temps de l'istiu
níui l'orenella
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.