Virus memèticoliterari

Ara que tots dormen a casa aprofito per encomanar-me del virus memèticoliterari que corre per la blogosfera de VilaWeb i que ja ha passat per Plagueta de Bord i Cóc Ràpid. El virus consisteix a escriure al bloc el segon paràgraf de la pàgina 139 del llibre que estem llegint.

La recuperación de un nervio afectado por alguna causa mecánica o traumática, como era el caso de Julia, suele ser lenta. Tanto que las mejoras son casi imperceptibles. Se recomienda a menudo la participación de un fisioterapeuta que ayude en su reeducación, puesto que si el área afectada es grande puede implicar una atrofia de la musculatura. Todos estos elementos coincidían en su caso.

El llibre és 'Biografía del cáncer', del periodista vigatà Xavier Pujol. Una mena de biografia de Joan Massagué, combinada amb l'evolució de la recerca sobre el càncer, a la qual es dedica aquest científic tan valuós.

Aprofito l'avinentesa per transmetre el virus memèticoliterari a altres blocaires amics: Entomofilia, Esterofònic i Cartes de Tatooine.

Un grup revelació

Kings of Leon. No són nous, però els he descobert fa molt poc. Feia temps que un grup no em feia vibrar com aquest. Fins i tot anant cap a la feina: les nou menys cinc del matí, l’iPod a la butxaca i l’ànim una mica ensopit, fins i tot aleshores em fan venir ganes de ballar. Els Kings of Leon són una banda de rock de Mount Juliet, a l’estat de Tenesse. La formen tres germans i un cosí, i el seu so té tocs de blues i rock californià. La guitarra, tot i que no ha estat mai el meu instrument preferit, frega la perfecció, però el més especial d’aquest grup és la veu cantant. És super sexi, de bon primer em vaig pensar que cantava un noi negre. He escoltat dos àlbums: Because of the Times i Aha Shake Heartbreak, aquest últim és totalment rodó.

Ja ho va dir l'amic Estereofònic, "si haguessin sortit als setanta serien una banda mítica".

Al YouTube podeu veure i escoltar unes quantes cançons d’aquests superherois.

Quin concert!

Ja han passat uns quants dies i encara no havia tingut temps de parlar-ne. Però es mereix un post perquè va ser un dels concerts més emocionants que he vist en els últims anys. Mariza, menuda, aparentment fràgil, va captivar el públic de l’Auditori al cap d’unes poques cançons. De pare portuguès i mare de Mozambic, aquesta lisboeta viu per cantar, i diuen que ha renovat el fado.

El concert fou el 25 d’abril, dia en què feia setanta anys de l’enderroc de la dictadura de Salazar, i Mariza ho va celebrar concedint –i concedint-se- una nit memorable de música. Amb la seva veu, plena de sentiment, plor i valentia, va ficar-se al cor de tots els espectadors. L’acompanyament no podia ser millor: quatre guitarres d’estils diferents (la portuguesa, brillant), violí, violoncel i percussió. Deixeble i bona amiga dels millors músics, Mariza va fer pujar a l’escenari a Miguel Poveda, amb qui va cantar un fado estremidor de tan bell. L’altre convidat fou Tito Paris, un dels grans noms de la música de Cap Verd, que ens va seduir amb veu ronca i melancòlica. Una nit per recordar.