Els pantalons marrons de la Carme Chacón

Per què hi ha periodistes que, probablement sense adonar-se'n, mantenen estereotips sexistes quan fan informació? L'altre dia, escoltant Catalunya Informació, el noi que feia la crònica de la visita de la Carme Chacón al Líban em va encendre. El jovenet, perquè tenia veu de jovenet, va parlar de la visita de la ministra de Defensa en aquest país, i se li va ocórrer la idea genial de descriure la seva vestimenta. 'La ministra, vestida amb pantalons marrons i camisa blanca', deia aquest beneït, ha visitat les tropes, bla, bla, bla. Sí, tots ho sabem que està embarassada, i què?

Si el ministre de defensa hagués estat José Antonio Alonso, el que hi havia abans, hauria dit que portava 'pantalons grisos i corbata a ratlles'? Potser a aquest noi li convindria més treballar a l'Hola, que no a la ràdio pública.

I una altra perla per l'estil. Ho critica l'Observatori de les Dones als Mitjans de Comunicació, que fa molt bona feina. A l'anunci de l'ONCE sobre la rifa del Dia de la Mare (per cert, màrqueting pur, això del Dia de la Mare) hi surt un noi a qui li han tocat els milions del sorteig i que és a punt d'agafar un avió cap a l'altra punta de món. Doncs bé, quan és a punt de pujar-hi, arriba un cotxe escopetejat, en surt 'la mare', i li porta un bon entrepà de 'xoriço de cantimpalo'. Aquesta és la imatge que l'ONCE vol donar de les mares: una pesada que no deixa el fill tranquil, l'activitat de la qual no trascendeix de les portes de la llar.

Rosa, rosa, que l'amor s'hi posa

Ufff… Acabo de posar la C. a dormir, i ha tardat prop de mitja hora a quedar K.O. Primer hem hagut de mirar en Pocoyo, després els Teletubbies, llegir dos contes, posar música de bressol, asseure’m en una cadira al costat del seu llit i respirar profundament com si fos a ioga (d’aquesta manera sent la meva respiració, es relaxa, i, finalment… s’adorm!). Déu n’hi dó! No és fàcil ser mare, ni pare; molts, els que no ho són, ho tenen idealitzat. Ja s’ho trobaran!

I és clar que la meva nina és la persona que més m’estimo d’aquest món, però admeto que, a vegades, se’m fa una muntanya. No és fàcil haver de decidir per aquesta personeta que moltes vegades no saps què vol, haver-ho de fer en pocs segons i, a vegades (força), amb forts plors com a banda sonora. A les mares i els pares (si aquests són com cal, si no, tenen molt més temps), el temps ‘lliure’ s’ha reduït als moments en què els fillets dormen (jo, el diumenge, començo a llegir el diari a les nou del vespre). Quedar amb els amics tampoc no és com abans, és impossible relaxar-se amb un ull i una orella pendent del teu angelet. I ni pensar de fer unes quantes copes, perquè aquesta feina demana els cinc sentits. Ah, i aquell jove ben plantat que abans era el teu home, ha quedat reduït a la figura de ‘papa’, un mot amb no gaire sex-appeal.

Però bé, això és la part negativa, també hi ha moltes coses maques: riure, fer molts petons, jugar a tirar-te per terra, ballar com quan eres petita, sentir que ets la persona més important del món per aquesta baldufa.

De tant en tant, però, m'agrada desmitificar aquesta imatge idealitzada que envolta la vida familiar: happy families, cases immenses amb jardí on els nens juguen amb el gos i els pares, tranquil•lament, llegeixen el diari... és una feina absorbent, full-time, i pobra de tu que et queixis! (et diuen que t'ho havies d'haver pensat abans).

P.D. I que consti que, tot i amb tot, la meva filla és el millor del món.

Adéu, amic virtual

El bloc que he seguit més a la meva vida d’internauta (una vida de deu anys) ha estat Diari d’un drogaadicte. Me’l van descobrir a la feina, i m’hi vaig enganxar irremeiablement des del principi. Un home addicte a la cocaïna que explica com s’ho fa per tirar endavant: ara moments bons, ara depressió total, ara eufòria, ara enamorat. He intentat imaginar-lo moltes vegades, però mai me n’he fet pogut fer una idea. Les seves paraules m’han captivat, i la seva sinceritat, espontaneïtat i frescor. La bondat que entreveia per la pantalla, la voluntat de superar tants obstacles: el ‘mono’ físic i psicològic, els problemes econòmics, la tristesa per haver-ho perdut tot, la visió de l’abisme. Li he agafat afecte. Ara diu que s’acomiada perquè es troba millor i perquè l’han descobert, ja no és una veu anònima a la immensitat de la xarxa. El cor em va començar a bategar a cent per hora quan vaig llegir que s’acomiadava. Tothom li diu que endavant, que és millor que comenci una nova vida… i felicitats si te n’has sortit! Però a mi em sap greu. T’enyorarem peperines.

Un dia per a mi

Quan el 90% del teu temps no et pertany, tenir un dia per a tu és una alegria. Avui he fet exactament tot el que volia: anar a comprar roba, sabates, llegir, escoltar música, connectar-me al Facebook… i encara m’ha quedat pendent una exposició al Palau Robert. Això que comprar satisfà l’estat anímic, tot i que potser duri poc, és veritat, almenys en el meu cas. Se’n ressenteix la targeta de crèdit, és veritat, però, què voleu que us digui, a mi m’omple. De tant en tant m’agrada deixar-me portar pel consumisme.

Guillem Agulló, un símbol de llibertat

Guillem Agulló era un jove de Maulets que va morir assassinat als 17 anys per membres de l'extrema dreta espanyolista. Avui en fa quinze, i diferents organitzacions han organitzat actes de record i de denúncia de la impunitat amb què actuen els grups feixistes.

Nombroses organitzacions van denunciar que el mòbil del crim havia estat polític, i no una brega nocturna com va considerar el jutge, que en va condemnar l'autor material, Pedro Cuevas, a 16 anys. Quatre anys després, Cuevas sortia en llibertat, havent-se beneficiat d'una reducció de la pena. El 2005, fou detingut per la guàrdia civil en el marc de l'operació Panzer per formar part de l'organització neonazi Frente Antisistema (FAS), però això no fou un impediment perquè es presentés, dos anys després, a les eleccions autonòmiques i municipals a les llistes de la feixista Alianza Nacional, en el número 6 per Xiva. Contra aquesta impunitat treballen moltes organitzacions, tot i la connivència de la policia amb els moviments d'ultradreta.

Dolç exercici de nostàlgia

Ahir vaig veure, al cap de més de deu anys, l’Isaac Albesa i en Marcel•lí Pascual. Estudiàvem junts periodisme, i teníem una bona amistat, són amics d’aquells amb qui connectes ideològicament, i també en inquietuds festives. Les nits alcoholitzades i boges dels dijous són dels millors records de l’època universitària. Rèiem molt.

Nosaltres érem els de poble en una facultat de periodisme plena de barcelonins que semblava que anaven de tornada de tot, de nenes mones que volien sortir a la televisió, i de nois també molt guapos amb els mateixos objectius. I ens vam fer bons amics, i vam riure molt, i no ens vam cansar de discutir de política i del país. Després, tots hem anat fent un camí, força paral•lel pel que vaig veure ahir. Intentant obrir-nos camí en un món del periodisme on, qui no té contactes, ho té força magre, i batallant per treballar sense perdre la dignitat professional.

I així va ser. Ahir a migdia, a la Reina del Raval, compartint taula, i bevent un blanc de Falset (res a veure amb el vi de garrafa amb què ens engatàvem els dijous). Vam compartir records, vam tornar a riure, i va ser com si ens haguéssim vist el dia abans, i no que fes més de deu anys. Però ara a la conversa també hi van sortir, és clar, les nostres noves vides: filles, fills, parelles, feines tingudes i per haver. Em va agradar molt tornar-los a veure, i tots tres esperem repetir la trobada.

Es tanca un cicle

La N. i en R. ho deixen córrer. En feia tretze o catorze que eren parella, i jo els conec des del principi. Primer vaig conèixer a en R., treballant junts a la pizzeria, quin tip de riure, i quantes bogeries que fèiem... Després vaig conèixer la N. i, al cap de poc temps, ja érem amigues íntimes. Sempre recordaré el dia que em va demanar que l'acompanyés al Sonar, amb prou feines la coneixia. Aleshores encara el feien a la Mar Bella, i vam veure Prodigy, va ser genial!

Ara sí que tot el que vam viure és definitivament part del passat. Em fa mal que ho deixin, és una d'aquelles amistats que es fan, no amb una persona, si no amb una parella. Pensar en totes les experiències que vam viure plegats, amb tota la colla de Vic, quan teníem vint i pocs anys, em fa venir nostàlgia. Anys de drogues, sexe, música... I moltes bestieses, però que sempre acabaven bé.