Twitter, revolució a Internet

Twitter és una joia. Vaig posar-m'hi per provar aquesta nova xarxa social que començava a ser popular, i ha estat la meva revolució particular a Internet. Ser a Twitter és ser a tantes webs i escoltar a tanta gent com tu vulguis. Amb un cop d'ull, tinc titulars dels diaris que m'interessen, comentaris de gent que d'altra manera em perdria, titulars d'articles de revistes especialitzades de salut, opinions de feministes, de vicepresidentes del Govern, aportacions de científics... En definitiva, el meu món informatiu particular en una pantalla que no para de treure titulars. Informació i opinió acabades de sortir del forn, encara fumejant...

Avui he conegut, a través d'un dissenyador (Jordi Serra) que segueixo a Twitter, el TweetDeck, una aplicació que organitza la informació de Twitter al desktop de l'ordinador o en altres suports, com l'iPhone, el navegador Google Chrome, etc. És boníssim, ja hi estic enganxada!

Gràcies Twitter i gràcies piuladors pels estímuls constants que envieu.

Visita al Parlament europeu

Tota una experiència periodística la visita al Parlament europeu. El desplegament per a atendre els professionals del periodisme és impressionant, tot són facilitats. Sales de premsa equipades amb Internet, un departament amb televisió per a cada periodista per seguir en directe les sessions plenàries, traducció simultània de totes les intervencions, telèfon per contactar amb els europarlamentaris... En Sergi Barrera, cap de premsa del Parlament europeu a Barcelona, és un gran professional i una persona encantadora que fa que tothom se senti a gust i no li falti de res.

L'únic que em va decebre  fou la poca assistència dels periodistes a les conferències de premsa, i les poques preguntes que s'hi fan. Em guardaré el record d'haver fet una pregunta al parlament del Parlament, el polonès i conservador Jerzy Buzek. I no li va agradar gaire, per cert. Vaig demanar-li perquè la cambra europea afavoria la lluita del poble cubà en el premi Sakhàrov (ja l'han rebut tres cubans) i la resposta fou que no era ben bé així, perquè les Damas de blanco “només volien l’alliberament dels marits”. Jo crec que amb aquesta resposta, minimitza la lluita de les dones tot reduint-la a l’àmbit privat.

Avis explotats

He coincidit al parc de prop de casa, al carrer Garcilaso, amb un avi i el seu nét de 9 mesos un parell o tres de vegades. L'avi, que es veu en bona forma, m'explica que ell i la seva dona tenen cura del petitó, en Marc, des de les 8 del matí fins a les 8 del vespre. M'ho diu compungit, sense gosar-me dir que és molt dur, que se'n surten amb penes i treballs, i que acaben esgotats la jornada. El nen, tot i ser només un esquitx, vol enfilar-se per tot arreu, i l'home fa un gest de dolor cada vegada que l'ajuda a anar amunt i avall. 'L'he tret de casa perquè la meva dona ja no podia més', explica. Són les quatre de la tarda, els queden quatre hores abans no arribi la  filla i se l'endugui a casa per posar-lo al llit. Per acabar-ho d'adobar, m'explica, viuen en un àtic, un 4rt pis sense ascensor. No creieu que alguns fills i filles en fan un gra massa?

La Directa fa 200 números

Ha complert 200 números el setmanari barceloní La Directa, un mitjà de comunicació alternatiu perquè és honest, independent i fet per gent que creu que pot aconseguir un món més just a través del periodisme. Els qui hi treballen (tots de manera altruïsta) han fet un especial en què homenatgen els 1.300 subscriptors i subscriptores que els ajuden a tirar endavant. Els lectors hi opinen sobre el setmanari, què hi manca, què els agrada, per què hi fan confiança. Nascut el 2006 dels moviments socials barcelonins, La Directa ha rebut fa poc el primer premi de reconeixement a la seva tasca, el Memorial Josep Vidal i Lecha.

'Delgadas', un llibre sobre l'anorèxia que esgarrifa

Núria Molinero, psiquiatra especialitzada en trastorns alimentaris, fa quinze anys que treballa amb anorèxiques i bulímiques. Al llibre 'Delgadas' (Ediciones B) fa un retrat escruixidor d'aquests trastorns alimentaris. Com es posen malaltes, influenciades per un entorn social que promou estar prima i impecable a totes hores. Com passen anys enganxades a aquest infern, que els porta a restringir aliments i a viure obsessionades amb el menjar. Comencen per prohibir-se els dolços i les patates fregides, i acaben ingerint una poma o dues fulles d'enciam en tot el dia. I el pitjor de tot és que no es veuen mai prou primes, ni que siguin a punt de morir-se desnotrides. El cervell deixa de funcionar a ple rendiment quan no rep aliment.

A les bulímiques, tanta restricció les porta a afartar-se de menjar fins que no es poden moure, i després se'n penedeixen profundament. I el seu cos és qui ho paga: vòmits, laxants, hores i més hores d'exercici frenètic... La qüestió és eliminar tot allò que han menjat.

L'última part del llibre explica com sortir d'aquest infern. Però hi ha d'haver una condició prèvia: la malalta s'ha de voler curar.

Molinero fa una crítica sense embuts a l'obsessió pel cos perfecte que es viu a la nostra societat. Les revistes, la publicitat, tot hi contribueix... Fins i tot nosaltres, a vegades, sense saber el mal que podem arribar a fer, amb comentaris com 't'has aprimat, estàs molt maca', o bé, 't'has engreixat, oi?'

La ploma incisiva de Molinero es combina amb testimonis escruixidors d'anorèxiques i bulímiques. Cal llegir-lo.

Lliçons de les mexicanes

Una periodista de Monterrey parlava de l'autocensura que, per força, practiquen moltes periodistes mexicanes sobre els crims de Ciudad Juárez. Com no fer-ho, deia, si hi va en joc la nostra vida i la de les nostres filles? '¿De qué vas a hablar?', deia amb ràbia i tristor. Ens ho explicava en un taller produït per l'agència de notícies la Independent sobre Dones migrants.

També denunciava el poder que tenen els capos del narcotràfic a tot el país. Cada dos per tres, a Monterrey, una de les ciutat més riques de Mèxic, els narcos aturen el trànsit, bloquen els carrers, i la gent surt del cotxe i arrenca a córrer.

La Sara Lovera ens va donar una classe esplèndida. Aquesta periodista, candidata algun cop al Nobel de la Pau, va fundar CIMAC, una agència de notícies que difon les condicions socials de les dones a Mèxic. Afirmava, indignada, que el govern de Mèxic atribueix els crims de Juárez a 'homes malalts' i que es treu tota la responsabilitat de sobre, en lloc de reconèixer que són crims masclistes.

Culturcat, en marxa

Ja funciona el Culturcat.cat, un nou portal de cultura catalana amb el qual he col·laborat fent articles de ciència. Té molta teca... i traduïda a uns quants idiomes. Fins i tot a l'occità, a banda de l'anglès, el francès i l'espanyol. He escrit uns quants articles de ciència per aquesta mena d'enciclopèdia online. M'ho he passat molt bé escrivint la biografia d'en Ramon Margalef, pioner de l'ecologia moderna. Era un gran home i un savi, així m'ho han transmès les persones amb qui he parlat. Entre elles, l'ecòleg Joandomènec Ros.