Ara escric a l'ARA

Aquest blog ha quedat en stand-by per motius professionals. Tinc l'oportunitat d'escriure un blog personal al diari Ara, La periodista independent, i és allà on hi publico la majoria d'articles, entrevistes i altres informacions. És per això que si voleu llegir-me, aneu al blog que tinc ara a l'Ara. Hi parlo principalment d'eHealth, ciència, periodisme, gènere i educació.

També em podeu trobar a Twitter: @tbau_uoc i a Google Plus. A més, també publico entrevistes i cròniques a la sala de premsa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Mentides i poca vergonya

En els últims mesos i setmanes, les portades dels diaris, els trending topic de Twitter i les converses de cafè han estat monopolitzades per polítics i gestors corruptes i desvergonyits. Sense cap mena de pudor, han negat en entrevistes als mitjans de comunicació que hagin fet res d’il·legal, tot i que l’evidència mostra tot el contrari.

No hem d’oblidar que els milions d’euros que s’han embutxacat sense cap pudor són diners que provenen del nostre treball, dels nostres impostos, i que haurien pogut servir perquè les retallades als serveis públics fossin menors. No hem d’oblidar que ens roben a tots nosaltres, personalment.

Si fa prou ràbia que els polítics en qui dipositem la confiança perquè governin el país s’aprofitin de la seva posició de poder, encara en fa més que menteixin descaradament i reivindiquin que són innocents malgrat les proves que els acusen. Ens prenen per imbècils.

Crec que fa anys, en una situació semblant, el polític atrapat in fraganti no hauria suportat la vergonya i hauria dimitit o marxat per la porta del darrera. Però som en una societat en què la cobdícia passa per davant de la dignitat o l’honorabilitat. I si som moltes les persones que ens indignem per aquesta estafa democràtica, també hi ha molta altra gent que no té aquesta moralitat. Una prova en són les persones que es van voler fotografiar amb Iñaki Urdangarín quan fa pocs dies va anar a veure un partit del Mundial de Handbol, com si el personatge en qüestió fos una estrella del cinema o un heroi televisiu, en lloc de ser un lladre menyspreable.

Aquesta entrada l'he tret del meu blog al diari Ara La periodista independent.

Gràcies mestres!

La crisi econòmica i un govern poc propens a prioritzar la qualitat de l’educació pública estan contribuint a minvar els recursos amb què hauria de comptar l’escola i les llars d’infants públiques. Si portem els nostres fills i filles a l’escola pública ho haurem vist i palpat personalment: no hi ha diners per a comprar material, aixetes trencades que es queden sense arreglar, barracons que mai no s’abandonaran… I el més greu de tot: menys personal per a educar i per a fer créixer els infants emocionalment sans i com a bones persones.

I malgrat aquest bombardeig constant contra l’educació pública, les nostres mestres continuen al peu del canó. Treballant tant bé com sempre, amb el mateix somriure i la mateixa paciència, i amb una actitud combativa per a defensar un dels pilars de qualsevol societat civilitzada: una educació pública, sense desigualtats i de qualitat.

Aquests dies, les mestres de la meva llar d’infants i de la meva escola pública porten la samarreta groga per expressar el seu disgust i esperit de lluita contra aquest atac a l’educació del nostre país.

Moltes gràcies mestres pel vostre esforç i treball, i per continuar lluitant perquè l’educació pública sigui la base per a un món millor. De tot cor.

Apunt publicat al blog del diari Ara La periodista independent.

La invisibilitat de l'alcaldessa

Avui, a La Independent, l'agència de notícies amb visió de gènere on col·laboro, parlem de la desconeixença de la majoria d'habitants de L'Hospitalet de Llobregat de la seva alcaldessa, Núria Marín. A l'abril farà 3 anys que va accedir a l'alcaldia succeïnt Celestino Corbacho, però un 65,5% dels habitants no en saben dir el nom quan els demanen qui encapçala l'alcaldia de la seva població.

Relacionem aquesta ignorància amb la invisibilitat de les dones a la vida política, i a la vida pública en general. Un estudi que es pot llegir a Internet explica des de quina perspectiva veuen els mitjans de comunicació les dones polítiques: "Dones polítiques i mitjans de comunicació: dona, mare, filla, esposa,.... i política." La conclusió és que molt sovint en parlen per trets de la seva vida privada, com ara, com vesteixen, si tenen fills, quina parella tenen... en lloc de per l'activitat professional que realitzen. En tot cas, les dades sobre la desconeixença de Núria Marín, confirmen la invisibilitat de les dones a la vida pública.

Twitter, revolució a Internet

Twitter és una joia. Vaig posar-m'hi per provar aquesta nova xarxa social que començava a ser popular, i ha estat la meva revolució particular a Internet. Ser a Twitter és ser a tantes webs i escoltar a tanta gent com tu vulguis. Amb un cop d'ull, tinc titulars dels diaris que m'interessen, comentaris de gent que d'altra manera em perdria, titulars d'articles de revistes especialitzades de salut, opinions de feministes, de vicepresidentes del Govern, aportacions de científics... En definitiva, el meu món informatiu particular en una pantalla que no para de treure titulars. Informació i opinió acabades de sortir del forn, encara fumejant...

Avui he conegut, a través d'un dissenyador (Jordi Serra) que segueixo a Twitter, el TweetDeck, una aplicació que organitza la informació de Twitter al desktop de l'ordinador o en altres suports, com l'iPhone, el navegador Google Chrome, etc. És boníssim, ja hi estic enganxada!

Gràcies Twitter i gràcies piuladors pels estímuls constants que envieu.

Visita al Parlament europeu

Tota una experiència periodística la visita al Parlament europeu. El desplegament per a atendre els professionals del periodisme és impressionant, tot són facilitats. Sales de premsa equipades amb Internet, un departament amb televisió per a cada periodista per seguir en directe les sessions plenàries, traducció simultània de totes les intervencions, telèfon per contactar amb els europarlamentaris... En Sergi Barrera, cap de premsa del Parlament europeu a Barcelona, és un gran professional i una persona encantadora que fa que tothom se senti a gust i no li falti de res.

L'únic que em va decebre  fou la poca assistència dels periodistes a les conferències de premsa, i les poques preguntes que s'hi fan. Em guardaré el record d'haver fet una pregunta al parlament del Parlament, el polonès i conservador Jerzy Buzek. I no li va agradar gaire, per cert. Vaig demanar-li perquè la cambra europea afavoria la lluita del poble cubà en el premi Sakhàrov (ja l'han rebut tres cubans) i la resposta fou que no era ben bé així, perquè les Damas de blanco “només volien l’alliberament dels marits”. Jo crec que amb aquesta resposta, minimitza la lluita de les dones tot reduint-la a l’àmbit privat.

Avis explotats

He coincidit al parc de prop de casa, al carrer Garcilaso, amb un avi i el seu nét de 9 mesos un parell o tres de vegades. L'avi, que es veu en bona forma, m'explica que ell i la seva dona tenen cura del petitó, en Marc, des de les 8 del matí fins a les 8 del vespre. M'ho diu compungit, sense gosar-me dir que és molt dur, que se'n surten amb penes i treballs, i que acaben esgotats la jornada. El nen, tot i ser només un esquitx, vol enfilar-se per tot arreu, i l'home fa un gest de dolor cada vegada que l'ajuda a anar amunt i avall. 'L'he tret de casa perquè la meva dona ja no podia més', explica. Són les quatre de la tarda, els queden quatre hores abans no arribi la  filla i se l'endugui a casa per posar-lo al llit. Per acabar-ho d'adobar, m'explica, viuen en un àtic, un 4rt pis sense ascensor. No creieu que alguns fills i filles en fan un gra massa?