Llegeixo la crítica del concert que Arctic Monkeys van fer dissabte a Razzmatazz. Molt soroll per no res, sembla ser que serà la màxima d’aquest grup, i d’un grapat més de la nova fornada de bandes de Britpop, com ara Kaiser Chiefs, Kasabian, Snow Patrol i altres per l’estil. El concert dels Monkeys, amb les entrades exhaurides des de feia temps, va combinar els moments d’eufòria (quan sonaven les cançons del primer àlbum), amb moments de fredor “àrtica”, amb els temes de l’últim disc. Sembla ser un denominador comú de tots aquests grups novells: s’estrenen amb gran força, amb un primer treball original, magnífic (la crítica anglesa ha arribat a dir, estúpidament, que Whatever people say I am that’s what I am not, és un dels millors àlbums de la música britànica). Però quan toca fer un segon treball, uff… quina feinada! No n’hi ha cap que arribi a la sola de les sabates del primer. És que ja no hi queden grups com els Smiths, Cure, els mateixos Primal Scream, capaços de fer tres, quatre, cinc, sis, bons treballs?
Salvaria de la "cremà" els Franz Ferdinand. S’estrenen el 2004 amb un disc impressionant, diferent, i un any després en treuen un altre que Déu n’hi dó. Esperem que aquests nois de Glasgow no ho espatllin i continuïn fent bona música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada