Voltors amb corbata verda (o l’odissea de comprar un pis amb les víbores de Tecnocasa pel mig)

Diuen que comprar pis és una de les situacions més estressants que hi ha, després de la mort d’una persona propera i del divorci. Ho puc corroborar. Han estat tres setmanes de dormir malament, negociacions agòniques amb la immobiliària i dotzenes de trucades telefòniques que es reflectiran en una factura astronòmica. És clar que res no és tan astronòmic com el preu del pis. Físicament, la ‘batalla’ també m’ha passat factura. Estic esgotada i m’ha sortit un cabell blanc, uns dels primers que tinc, tot i ja haver fet els trenta-cinc.

Treballar amb els voltors de la corbata verda ha estat terrible. Durant la negociació pel preu, et sotmeten a una pressió psicològica brutal, això ja m’ho havien comentat altres persones que han tingut tractes amb immobiliàries: que si hi ha una altra persona interessada, que si pagues això i el pis ja és teu, que ara espero unes quantes hores a donar una resposta, per fer-te patir… I això que no ens han tancat en una sala claustrofòbica per collar-nos i fer-nos prendre una decisió, com li havia passat a un conegut.

Bé, al final, hem comprat el pis. Ens llancem per un precipici sense estar del tot segurs que s’obrirà el paracaigudes.