7/3/09

Un llibre sobre la solitud


Vivim, la majoria, en un formiguer, però quantes vegades no ens sentim sols? Després de llegir 'La solitud dels nombres primers', de Paolo Giordano, m'ha quedat una sensació: com n'és de fàcil espatllar-se la vida per no saber-nos, o per no
voler-nos, comunicar. L'Alice i en Mattia són dos adolescents turmentats que estan fets l'un per l'altre. Només ells dos poden entendre els forats negres que viuen dins de l'altre. Però, per manca de coratge o per la incapacitat dolorosa de poder dir allò que un sent, es deixen arrossegar per una vida que que no és la que volen tenir, lluny de la presència de l'únic amor que els pot fer surar. El seu cas, un extrem tràgic, és d'allò més comú. Sense arribar a l'extrem d'autolesionar-se o caure en l'anorèxia, la incomunicació ens fa sentir tristos moltes i moltes vegades.

Per cert, veig al bloc d'en Xavier Caballé, Llibrevell.cat (que m'encanta) una notícia que em posa gelosa. Una empresa proveïdora de llibres de segona mà per a Amazon va deixar emportar-se tants llibres com volgués a tothom que es presentés al seu magatzem. Es veu que se'ls havia acabat el contracte amb Amazon i no sabien què fer-ne de tants volums. Oh, si hi hagués pogut ser!

2 comentaris:

marc ha dit...

Crec que a l'Alice i en Mattia els hi tindries que presentar a l'Inés, potser així reaccionarien.
A vegades és còmode caure en l'autocomplaença del dolor potser perquè ens desperta la part de sadomassoquisme que portem a dins i que no tenim gens realitzada o no practicada.

L'abandó continuarà una miqueta, però si veu en la foscor.

Teresa Bau ha dit...

Hola Marc, ben retrobat!

Tens raó, la Inés hauria de ser un exemple per a molta gent.