Guillem Agulló, un símbol de llibertat

Guillem Agulló era un jove de Maulets que va morir assassinat als 17 anys per membres de l'extrema dreta espanyolista. Avui en fa quinze, i diferents organitzacions han organitzat actes de record i de denúncia de la impunitat amb què actuen els grups feixistes.

Nombroses organitzacions van denunciar que el mòbil del crim havia estat polític, i no una brega nocturna com va considerar el jutge, que en va condemnar l'autor material, Pedro Cuevas, a 16 anys. Quatre anys després, Cuevas sortia en llibertat, havent-se beneficiat d'una reducció de la pena. El 2005, fou detingut per la guàrdia civil en el marc de l'operació Panzer per formar part de l'organització neonazi Frente Antisistema (FAS), però això no fou un impediment perquè es presentés, dos anys després, a les eleccions autonòmiques i municipals a les llistes de la feixista Alianza Nacional, en el número 6 per Xiva. Contra aquesta impunitat treballen moltes organitzacions, tot i la connivència de la policia amb els moviments d'ultradreta.

Dolç exercici de nostàlgia

Ahir vaig veure, al cap de més de deu anys, l’Isaac Albesa i en Marcel•lí Pascual. Estudiàvem junts periodisme, i teníem una bona amistat, són amics d’aquells amb qui connectes ideològicament, i també en inquietuds festives. Les nits alcoholitzades i boges dels dijous són dels millors records de l’època universitària. Rèiem molt.

Nosaltres érem els de poble en una facultat de periodisme plena de barcelonins que semblava que anaven de tornada de tot, de nenes mones que volien sortir a la televisió, i de nois també molt guapos amb els mateixos objectius. I ens vam fer bons amics, i vam riure molt, i no ens vam cansar de discutir de política i del país. Després, tots hem anat fent un camí, força paral•lel pel que vaig veure ahir. Intentant obrir-nos camí en un món del periodisme on, qui no té contactes, ho té força magre, i batallant per treballar sense perdre la dignitat professional.

I així va ser. Ahir a migdia, a la Reina del Raval, compartint taula, i bevent un blanc de Falset (res a veure amb el vi de garrafa amb què ens engatàvem els dijous). Vam compartir records, vam tornar a riure, i va ser com si ens haguéssim vist el dia abans, i no que fes més de deu anys. Però ara a la conversa també hi van sortir, és clar, les nostres noves vides: filles, fills, parelles, feines tingudes i per haver. Em va agradar molt tornar-los a veure, i tots tres esperem repetir la trobada.

Es tanca un cicle

La N. i en R. ho deixen córrer. En feia tretze o catorze que eren parella, i jo els conec des del principi. Primer vaig conèixer a en R., treballant junts a la pizzeria, quin tip de riure, i quantes bogeries que fèiem... Després vaig conèixer la N. i, al cap de poc temps, ja érem amigues íntimes. Sempre recordaré el dia que em va demanar que l'acompanyés al Sonar, amb prou feines la coneixia. Aleshores encara el feien a la Mar Bella, i vam veure Prodigy, va ser genial!

Ara sí que tot el que vam viure és definitivament part del passat. Em fa mal que ho deixin, és una d'aquelles amistats que es fan, no amb una persona, si no amb una parella. Pensar en totes les experiències que vam viure plegats, amb tota la colla de Vic, quan teníem vint i pocs anys, em fa venir nostàlgia. Anys de drogues, sexe, música... I moltes bestieses, però que sempre acabaven bé.

Poesia, i arriba la primavera

Demà és el Dia Mundial de la Poesia, i avui, a tres quarts de set del matí, ha arribat la primavera. Com que aquests dies no tinc internet a casa, faig un apunt molt breu des de...

Aquesta és la poesia d'en Josep Piera que han triat les institucions per celebrar la data del 21 de març.

'La poesia'

No són veus celestials, que de lluny,
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis...

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem, i qui som.

Nit rodona

A les set, tast de vins a la festa de Vila Viniteca, a la Llotja de Mar. Vins indescriptibles, en una arquitectura que et talla la respiració. A les vuit trenta, menjar japonès al Yu. Tot boníssim. A les nou trenta, The Cure surt a l'escenari: 'Plainsong'. Inoblidable, tres hores de cançons preferides. La veu d'en Robert Smith ho embolcalla tot. Amb aquesta música no fan falta projeccions audiovisuals, ni fum , ni artificis dalt de l'escenari.

No vull deixar-me el millor de la nit. Haver-ho compartit tot amb uns quants amics.

Amy Winehouse… fucking amazing!

Abans d’escoltar-la ja en sabia les intimitats. En parlen les revistes: drogaaddicta, alcohòlica, anorèxica… Però tota aquesta porqueria que escup la premsa es queda en no res quan li escoltes la veu. És una cantant sublim, amb una veu preciosa, poderosa, negra, amb una ànima que em recorda la Nina Simone. Ha arribat l’Amy Winehouse, i espero que faci molts més àlbums. I concerts. Mataria per veure-la en directe.

Nascuda en un barri de Londres de família jueva, la música la va captivar de ben aviat. Amb deu anys va formar un grup de rap, als tretze ja tocava la guitarra, i als dinou ja tenia editat un àlbum, ‘Frank’, on hi va escriure totes les cançons. L’octubre passat va llançar ‘Back to Black’, un àlbum que va composar amb sis mesos, segons ha explicat. Una de les cançons del disc és ‘Rehab’, on es nega, cantant, a fer cas a tothom que li recomana que abandoni els seus hàbits tòxics. El seu, ‘No!, no!, no!’, posa la pell de gallina. Una altra cançó, ‘I told you I was trouble’, sembla també un retrat de la seva vida tempestuosa.

Em vaig acabar de convèncer que aquesta cantant faria història amb la recomanació que en feia ahir en Joan de Sagarra al seu article dominical de La Vanguardia.

Perdre un avió

Se m’ha escapat l’avió, no m’havia passat mai. Hem arribat 40 minuts abans de la sortida i acabaven de tancar l’embarcament. Davant dels nostres nassos. I no ha valgut insistir ni protestar, són així de simpàtics a Ryanair.

La primera sensació és d’estupor, i la segona, de cabreig profund. Com és possible que m’hagi passat a mi? Sempre havia pensat que als que se’ls escapaven els avions eren uns irresponsables. Doncs ara veig que no.

Hem calculat malament el temps que trigaríem a anar de Barcelona a Girona, la pluja m’ha fet conduir més a poc a poc i, a més… eren les cinc del matí. No tenia ganes de córrer.

Resultat: 140 euros per reservar tres bitllets nous que, a més, ens portaran a dues hores i mitja en cotxe de la nostra destinació. Era això, o no passar el Nadal on teníem previst. Què hi farem, Merry Christmas everyone! que diuen per aquelles terres.