Primavera

Diumenge al vespre. Destrossada per una nit de festa musical al Primavera Sound... però feliç. Concerts preferits: Charlatans, amb el carismàtic però tímid Tim Burgess, que semblava deu anys més jove que els seus companys. Orbital, mestres incombustibles de la música electrònica, amb un públic completament entregat. Florence and the Machine, malgrat ser una còpia gairebé calcada de Björk.

Ah, també ho dic, encara que em posi vermella, ens ho vam passar pipa amb els Pet Shop Boys, tot i que no els escoltava des de l'adolescència. Van convertir el Fòrum en una disco dels 80: que cheesy!... però que divertit!

Per cert, quina enganyifa "l'escenari" Ray-Ban unplugged! Una carpa minúscula amb un aparador ple d'ulleres d'aquesta marca. L'actuació unplugged dels Charlatans, molt esperada, va durar set minuts de rellotge. Dues cançons, per ser més exactes. En Tim Bergess es va haver de posar unes ulleres Ray-Ban per cantar. Suposo que és una manera de fer diners com una altra. I si el grup ha llançat l'últim disc gratis a Internet, entenc que es prestin a muntatges com aquests. D'algun lloc han de cobrar. Però que l'organització no posi al programa concert unplugged dels Charlatans. Allò fou pura propaganda!

Vidres blaus contra heroïnòmans

Per les vacances de Setmana santa vam ser a Gal·les, i en Liam i jo ens vam escapar un parell de dies a Londres. Vam agafar el tren a Newport (Casnewydd), a prop de la frontera amb Anglaterra. És una ciutat que en el passat vivia de la indústria minera i del trànsit portuari, però ara no passa per un bon moment econòmic, i això es nota amb l'índex de criminalitat i de drogaddicció. Mentre esperàvem l'arribada del tren, en Liam em va cridar l'atenció sobre els lavabos públics. "Have you seen this blue glass on top of the toilets?", em va dir. Sí, vaig veure que la part superior dels lavabos era de vidre d'un color blavós. "Per a què serveix?", vaig demanar. La resposta no me l'esperava. L'objectiu és que els heroïnòmans no s'hi punxin, amb els vidres blaus se'ls fa impossible de trobar les venes.

El cost de sobreviure amb la sida

Al
El New York Times he trobat un reportatge commovedor sobre el cost de sobreviure amb la sida. Els portadors d’aquesta malaltia, esdevinguda crònica als països rics, han de viure amb un estat de salut extremadament fràgil i una qualitat de vida molt baixa, principalment pels efectes secundaris dels potents medicaments que es prenen. Un dels casos que retrata el reportatge és el de John Holloway, un home de 59 anys a qui en fa vint li van diagnosticar la malaltia. A la seva edat, té més problemes de salut que el seu pare, de 84. Holloway pateix una llista llarga de malalties: obstrucció pulmonar crònica, diabetis, insuficiència renal, úlcera, depressió, càncer rectal i els efectes permanents del trencament d’un maluc.

Un altre home, aquest de 69 anys, ha patit múltiples atacs de cor i s’ha hagut de sotmetre a tres operacions en aquest muscle. El seu metge creu més probable que el mati el cor que no pas la sida.

És la primera onada de malalts de sida que han aconseguit arribar a la seixantena, que fa algunes dècades que conviuen amb la malaltia gràcies als retrovirals, els medicaments que van aconseguir que infectar-se amb el VIH deixés de ser mortal. Però a quin cost? La pregunta, que pot escandalitzar algunes persones, la plantegen ara en veu alta científics, metges i pacients.

The New York Times: AIDS Patients Face Downside of Living Longer (Jane Gros).

El dia que vaig dur la Nawal al-Sadawi al Corte Inglés

Com a periodista, una de les entrevistes que recordo amb més afecte és la que vaig fer, amb la companya Apòstata, a l’escriptora egípcia Nawal al-Sadawi. Vam quedar en un hotelet situat en un carreró que comunica amb la plaça Sant Jaume, jo estava embarassada de la Clara. Estava molt emocionada de poder fer aquesta entrevista, n’havia llegit uns quants llibres i m'agradava molt. Va parlar clar, com sempre. El capitalisme salvatge, el mercat lliure i el poder de les multinacionals han fet augmentar la pobresa. I la pobresa és la llavor del fonamentalisme i el fanatisme religiós, que torna a estendre’s arreu. Després de l’entrevista, la Nawal va demanar-nos si la podríem acompanyar a comprar per la ciutat, i jo em vaig oferir ràpidament. Després del seu discurs anticapitalista semblava una contradicció, però em va dir que havia de comprar un bikini per a la seva filla, que li havia demanat. A Egipte, és clar, no hi havia gaire oferta.

Vam sortir de l’hotel i vam començar a caminar, tot parlant. Em semblava ser en una mena de somni o en un film de ficció. Què hi feia jo, passejant per Barcelona, amb una de les escriptores que més admirava? Mentre conversàvem, anava pensant on podríem comprar un bikini. Després d’entrar en unes quantes botigues de roba interior i de no trobar res que li fes peça (tot era massa modern) vam enfilar el portal de l’Àngel. Eureka! vaig pensar, al Corte Inglés potser hi hauria alguna cosa del seu gust. Vaig veure que a l'Al-Sadawi li agradava tan poc com jo això de córrer botigues. Mentre pujàvem al tercer pis amb les escales mecàniques em va dir: ‘Per la teva filla hauràs de fer moltes coses que no t'agraden…' Tampoc no en vam trobar cap aquí, tots tenien massa poca roba per a poder-los portar a Egipte. Una mica decebudes, vam tornar caminant cap a l’hotel. Em va agrair molt la companyia i l’ajuda, i jo vaig agrair-li molt que fos una escriptora tan valenta i meravellosa.

Aquests insectes succionadors i hematòfags!

Fa 3000 anys que van arribar als nostres caps, sense intenció d'abandonar-los. Fins el 1939 no es va trobar un remei eficaç per matar-los, el clorofenotà o DDT (avui prohibit). Ara, es tracten amb permetrina, ja sigui en xampú, solució alcohòlica o crema. Però no és fàcil desfer-se'n, els seus ous s'enganxen als cabells com si fossin cola, i tard o d'hora es tornen a reproduir. Parlo dels polls, aquests insectes que ens xupen la sang (literalment) i que parasiten exclusivament en nosaltres, l'espècie humana.


Tres mesos després de començar l'escola, en va agafar la meva petita i, del seu cap, van saltar cap al meu, aprofitant algun petó o abraçada. Hem passat mitges festes de Nadal amb locions i xampús per exterminar-los: ho hem aconseguit, però ha estat dura la batalla. Un comentari al vol del meu pare em va fer reflexionar. 'Això, els mateixos que fabriquen els xampús els deuen portar a les escoles...' Doncs, podria ser. Si els matéssim del tot, de què viurien els fabricants?

Gràcies, biblioteques!

Les biblioteques de la Diputació de Barcelona han regalat aquestes festes de Nadal un llibre petit i deliciós: 'Quatre contes russos', una obra amb històries d'Alexandr Puixkin, Anton Txèkhov, Isaak Bàbel i Nina Berberova, amb introducció de Mònica Zgustova. Els russos han cultivat l'art del conte des de sempre, i hi han excel·lit. Una prova n'és que contes escrits dos segles enrere continuen frescos i arribant al lector amb intensitat.

Els clàssics rusos entenien el seu ofici com un compromís amb la societat, un compromís que els va portar a oposar-se al poder i a assumir-ne les conseqüències (després de la revolució bolxevica de 1917 molts es van haver d'exil·liar). És per això que aquests quatre contes donen respostes ètiques i filosòfiques: Puixkin (1799-1837) reflexiona sobre la inutilitat de la venjança; Txèkhov (1860-1904) sobre les febleses de l'home; Isaak Bàbel (1894-1941), mort al gulag estanilista, sobre la mort d'una cultura per la guerra civil desencadenada després de la revolució; Nina Berberova (1901-1993), que va viure a diferents ciutats europees per la persecució a què fou exposada, hi descriu la vida desarrelada dels exiliats russos. Les biblioteques l'han tornat a encertar. Em sembla que l'any passat van regalar un recull de textos de Maria Àngels Anglada, que també fou un regal de Nadal excel·lent.

Una vegada polits els russos, ja puc començar els llibres que em va cagar el tió: The shock doctrine, de Naomi Klein, i 'Letter to my daughter', de Maya Angelou, dues dones que prometen.

M'encanta: Pink stinks!

Per fi! Unes mares que, com jo, odien el món de princesetes, barbies i foteses de color rosa que els fabricants de joguines dissenyen pensant en les nenes. Per què les seves joguines han d'invocar un món d'estúpides princeses que no són res sense el seu príncep? O bé han de jugar a ser mames, la màxima preocupació de les quals és vestir els fillets de blau o rosa i sortir al parc a presumir de l'últim model de cotxet. Dues mares angleses, Abbi i Emma More, han endegat una campanya contra 'la cultura del rosa', 'Pink stinks' ('El rosa fa pudor'), una cultura basada en la bellesa per davant de la intel·ligència, i que encoratja les nenes a pensar en un futur rosa, en què, una vegada casades amb el príncep, ja hauran acomplert l'objectiu vital. Sí, la revolució contra el rosa ja és aquí!