Virus memèticoliterari

Ara que tots dormen a casa aprofito per encomanar-me del virus memèticoliterari que corre per la blogosfera de VilaWeb i que ja ha passat per Plagueta de Bord i Cóc Ràpid. El virus consisteix a escriure al bloc el segon paràgraf de la pàgina 139 del llibre que estem llegint.

La recuperación de un nervio afectado por alguna causa mecánica o traumática, como era el caso de Julia, suele ser lenta. Tanto que las mejoras son casi imperceptibles. Se recomienda a menudo la participación de un fisioterapeuta que ayude en su reeducación, puesto que si el área afectada es grande puede implicar una atrofia de la musculatura. Todos estos elementos coincidían en su caso.

El llibre és 'Biografía del cáncer', del periodista vigatà Xavier Pujol. Una mena de biografia de Joan Massagué, combinada amb l'evolució de la recerca sobre el càncer, a la qual es dedica aquest científic tan valuós.

Aprofito l'avinentesa per transmetre el virus memèticoliterari a altres blocaires amics: Entomofilia, Esterofònic i Cartes de Tatooine.

Un grup revelació

Kings of Leon. No són nous, però els he descobert fa molt poc. Feia temps que un grup no em feia vibrar com aquest. Fins i tot anant cap a la feina: les nou menys cinc del matí, l’iPod a la butxaca i l’ànim una mica ensopit, fins i tot aleshores em fan venir ganes de ballar. Els Kings of Leon són una banda de rock de Mount Juliet, a l’estat de Tenesse. La formen tres germans i un cosí, i el seu so té tocs de blues i rock californià. La guitarra, tot i que no ha estat mai el meu instrument preferit, frega la perfecció, però el més especial d’aquest grup és la veu cantant. És super sexi, de bon primer em vaig pensar que cantava un noi negre. He escoltat dos àlbums: Because of the Times i Aha Shake Heartbreak, aquest últim és totalment rodó.

Ja ho va dir l'amic Estereofònic, "si haguessin sortit als setanta serien una banda mítica".

Al YouTube podeu veure i escoltar unes quantes cançons d’aquests superherois.

Quin concert!

Ja han passat uns quants dies i encara no havia tingut temps de parlar-ne. Però es mereix un post perquè va ser un dels concerts més emocionants que he vist en els últims anys. Mariza, menuda, aparentment fràgil, va captivar el públic de l’Auditori al cap d’unes poques cançons. De pare portuguès i mare de Mozambic, aquesta lisboeta viu per cantar, i diuen que ha renovat el fado.

El concert fou el 25 d’abril, dia en què feia setanta anys de l’enderroc de la dictadura de Salazar, i Mariza ho va celebrar concedint –i concedint-se- una nit memorable de música. Amb la seva veu, plena de sentiment, plor i valentia, va ficar-se al cor de tots els espectadors. L’acompanyament no podia ser millor: quatre guitarres d’estils diferents (la portuguesa, brillant), violí, violoncel i percussió. Deixeble i bona amiga dels millors músics, Mariza va fer pujar a l’escenari a Miguel Poveda, amb qui va cantar un fado estremidor de tan bell. L’altre convidat fou Tito Paris, un dels grans noms de la música de Cap Verd, que ens va seduir amb veu ronca i melancòlica. Una nit per recordar.

Omagh

Un film impactant, duríssim, que relata l’atemptat de l’IRA autèntic (moviment dissident de l’IRA) en aquesta població del nord d’Irlanda el 15 d’agost de 1998. Vint-i-nou persones van morir i dotzenes van quedar ferides per l’explosió d’un cotxe bomba en un carrer comercial de la ciutat. El terrible dol dels familiars es converteix en desesperació quan s’adonen que no s’ha detingut ningú i que tampoc ningú no anirà a la presó per pagar per la mort dels seus familiars. Michael Gallagher, pare d’un noi de vint-i-un anys que va morir en l’explosió, acaba descobrint pel seu compte els noms dels autors de l’atemptat, amb ajuda d’un infiltrat a l’IRA, però arriba a la conclusió que conèixer-ne els culpables no li haurà servit de res. Un membre del servei d’intel•ligència britànic li ho diu ben clar: deixi-ho córrer, no s’empresonarà ningú per no interferir en el procés de pau.

L’informe de la Defensora del poble Nuala O’Loan, fet públic tres anys després, va establir que la policia nord-irlandesa va frenar la investigació i que no va fer la feina que li corresponia. Anys després de la bomba, una vegada van aconseguir els diners necessaris, el grup de familiars de víctimes de l’atemptat van portar alguns membres de l’IRA autèntic als tribunals, però només hi va haver una condemna.

A vegades cal vendre's

Acabo d'escriure un reportatge sobre el Liverpool dels Beatles: fa cinquanta anys que va obrir The Cavern, el club on van fer-se cèlebres els 'Fab Four', i aquesta ha estat l'excusa per escriure el text (juntament amb el 800 aniversari de la ciutat). És per al suplement dominical d'un diari basc de línia editorial espanyola. He hagut d'escriure en aquesta llengua, feia temps que no m'hi expressava (per escrit) i m'he trobat escrivint en estranger. Malgrat tot, penso que me n'he sortit. Qui em va demanar el text em va dir que parlés del club de futbol de la ciutat i que hi destaqués el fet gloriós que hi jugen força espanyols. Parlar de l'orgull esportiu espanyol m'ha regirat una mica l'estómac, i he notat que m'havia venut els principis per uns pocs euros.

El secret dels Bau

Tot buscant per internet els orígens del meu primer cognom m’he quedat perplexa amb els resultats. Després he recordat que fa temps una de les meves germanes ja m’havia enviat aquesta informació. El fet és que hi ha un petit poble als Alps Italians, dins la regió del Venetto, on el noranta per cent dels habitants porten el mateix cognom: el meu. De les 402 ànimes que viuen a Stoccareddo, 380 es diuen Bau (ells ho posen amb accent obert). Sembla que tots procedeixen d’un immigrant danès que va arribar en aquell punt enlairat dels Alps al segle XII, i allà va decidir instal•lar-se.

Però aquesta no és l’única sorpresa que m’he emportat. Si el fet que en un poble gairebé tots els habitants es diguin igual ja és noticiable, que tots tinguin una misteriosa salut de ferro encara ho és més. En parlen diferents diaris, com l’Independent o la Repubblica. La comunitat Bau de Stoccareddo té unes qualitats genètiques particulars que els fa immunes a malalties freqüents en la societat actual, com les cardiovasculars o la diabetis. Sembla que, al llarg dels segles, han mantingut un DNA únic i han desenvolupat una sèrie de gens que els protegeixen d’aquestes patologies. Un grup de genetistes de la Fondazione Mauro Baschirotto estudia des de la tardor passada aquest cas insòlit.

Un descobriment sorprenent sobre l’autisme

L’autisme és una patologia que sempre m’ha captivat. És una malaltia molt trista, que fa sentir impotent als familiars dels nens que la pateixen. Em puc imaginar com n’ha de ser de dur no poder aconseguir un somriure del teu fill. Però, alhora, m’he sentit fascinada llegint llibres que en parlen, com alguns del neuròleg Oliver Sacks, un divulgador del cervell que ha escrit llibres apassionants.

Un tret característic dels autistes és que tenen problemes de comunicació i d’interacció social, troben el món caòtic i sovint sense significat (llegiu El curiós incident del gos a mitjanit, tota una revelació). Per això he trobat sorprenent el resultat d’un estudi de la Universitat de Nottingham, que estableix que els nens autistes poden 'llegir' l’estat d’ànim d’un adult només mirant-lo als ulls. Els investigadors creuen que com més es coneixi sobre les capacitats dels autistes més senzill serà trobar tractaments per a aminorar l’impacte de la malaltia. Però, per ara, desgraciadament, els nens autistes són encara presoners del seu món.