Dos llibres

Dos llibres em motiven a fer un apunt al bloc, en aquests dies de desmotivació bloco-literària. ‘Bearn o la casa de les nines’, de Llorenç Vilallonga, i ‘Immortals, sans i perfectes’ de Salvador Macip, un científic de Blanes que investiga sobre el càncer i l’envelliment a la Universitat de Leicester. A aquest últim vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo i va ser una de les entrevistes més interessants que he fet últimament. El llibre també és fascinant i entenedor, com ell, i explica que en els pròxims deu, vint, trenta anys, el càncer serà una malaltia crònica que no provocarà les morts que provoca ara, com ho ha esdevingut la sida, en què els malalts poden viure amb el virus amb una qualitat de vida més o menys acceptable. La medicina sempre m’ha interessat, i si hagués estat més valenta potser m’hauria llançat a fer aquesta carrera. La carrera de periodisme, en canvi, va ser més aviat una 'joke', que diuen els British (això sí, amb molta festa).

La novel•la de Vilallonga és un monument a la llengua, una història fascinant d’una família aristòcrata en decadència de la Mallorca interior de finals del XIX. Era un d’aquells clàssics literaris catalans al prestatge de les obres que tenia com a deure llegir-me i, a diferència de la majoria de deures, ha estat un plaer impressionant. Una escriptura sensual, una història plena d’ironia i uns personatges absolutament seductors i ben construïts.

P.S. El de la foto és en Salvador Macip.

Tranquil·litat i bons aliments

Tant urbanita que he estat sempre, i ara, amb trenta i tants anys, descobreixo que als pobles es viu més bé, més tranquil, que es menja millor i que es dorm més fresc a l’estiu. Fugint de la calor enganxosa barcelonina, cada any més insuportable, he passat uns quants dies al meu poble, a la plana de Vic. Però és que a més de tranquil•litat i bons aliments, també m’he adonat que la gent és més alegre que a la ciutat. És un tòpic, però una mica veritat també. L’altra tarda vaig fer uns quants encàrrecs en comerços i em vaig fixar que, als tres llocs que vaig anar, em van tractar amb amabilitat i somriures, en lloc de la cara de miserables i mala llet que solen posar la majoria de dependent(e)s de Barcelona. Primer vaig anar al forn, allà el tracte va ser correcte, sense efusions però amables. Després a comprar una revista a ‘Ca la Montse’, i la propietària, que devia fer uns quants anys que no em veia, em va rebre contenta, va preguntar per la meva nena i em va acomiadar amb un ‘M’alegro molt d’haver-te vist’. Després vaig entrar a la fruiteria, i una noia que no havia vist en ma vida em va regalar un dels somriures més ferms que he vist últimament.

Tot plegat em fa pensar que els moderns, ara, són els de poble, o si més no, viuen més feliços. No ho sé, potser és que em faig gran.

P.S. Aquesta foto tan bonica és d'un paratge a cinc minuts de casa els pares.

Record de Menorca

M’encanten els carrers amb noms d’escriptors. Va donar la casualitat que el pis de Maó on vam passar les vacances, a casa la meva germana, era al costat del carrer d’Albert Camus, un dels autors que em va impactar i amb els quals més intensament he viscut la literatura. Va ser deliciós descobrir-lo. En Camus, premi Nobel el 1957, tenia ascendència menorquina, la seva mare era néta d’immigrants d’aquesta illa establerts a Alger. A més d’escriptor, va ser filòsof i periodista, i va militar a favor dels drets humans. Un exemple que l’honora: quan el 1952 l’ONU va acceptar l’entrada d'un estat espanyol governat per un feixista, Camus va dimitir de la feina que feia a l’UNESCO. Aquest home a qui li encantava el futbol es va morir jove, amb quaranta-set anys i d’accident de cotxe. Portava el bitllet de tren a la butxaca, que és com pensava fer el trajecte, però finalment s’hi va repensar.

La meva festa de l'estiu

S’ha acabat. Ja ha passat el cap de setmana més esperat de tot l’estiu. Ara que el meu cap comença a recuperar la normalitat, puc fer-ne una petita crònica amb la il•lusió que transmeti, ni que sigui una mica, que bé que m’ho he passat.

Divendres. 19.30. Arribem escopetejats al Fòrum, amb les piles carregades i ganes de veure tants concerts per metre quadrat com sigui possible. Primer de tot, a comprar tiquets de menjar i beure, i de seguida, una vegada hem localitzat la colla, cap a veure l’Ian Brown. Les seves cançons no maten, però quan comença el recital de temes d’Stone Roses (el seu ex i mític grup) es desferma l’eufòria. Al mateix temps que salto miro al meu voltant i veig que la majoria del públic són guiris, amb una presència dominant de britànics. És com ser al UK amb quinze graus més de temperatura…

En Brown (un gilipolles en l’opinió d’en Rock Viu), presenta els músics i veig que hi ha en Mani, ex-baixista d’Stone Roses i ara dels Primal Scream. Tinc l’honor de dir que amb aquest home vaig fer petar la xerrada al Razzmatazz una vegada…

Acaba l’actuació i anem ràpid a menjar un wrap a l’estand de Telepizza. Decepció. L'organització del festival ha donat el monopoli del menjar a aquesta empresa de menjar ràpid de qualitat més que dubtosa. Quin contrast amb el Primavera Sound, on servien menjar mexicà, cuscus, creps i entrepans de tota mena. En fi, ‘beggars can’t be choosers’, que diuen.

Ara ve un dels plats forts de la nit. Blondie. Baixem les escales de l’amfiteatre i ens apropem força a l’escenari. Volem veure-la de prop. M’encanta veure un públic tan heterogeni, i d’edats tan diferents. Gent de quaranta llargs fins a 'bollicaos' de poc més de vint anys. Pares i fills. En L va repetint que de seguida que pugui portarà la C a festivals, jo no ho veig tan clar… En fi, l’actuació de Blondie, una festa sensacional. La Debbie Harry està en plena forma i estupenda, donaria el que fos per tenir la seva energia (i tipus) als seixanta-tres anys. La veu, justeta, però el repetori és tan bo que tant se val. Ens veu tan animats que de sobte llença les sabates al públic! Una sessió discotequera brutal…

Ara queda una bona estona per a Primal Scream i anem a carregar piles. Un altre wrap i més vodka amb llimona. Mentrestant, anem a veure Cornelius per fer temps. Sonen força bé.

L’últim concert de la nit, el del grup d’en Bobby Gillespie, tot un caràcter d’home. Sorprenentment, no hi ha cap aglomeració i ens podem situar a tocar de l’escenari. M’encanta veure els concerts de tan a prop perquè no sóc gaire alta, i normalment em perdo de la missa la meitat. Els Primal Scream, a banda de ser un grup fenomenal, que ha anat millorant amb els anys, tenen un valor sentimental especial. Els vaig veure el 2000 als Barrowlands, a Glasgow, un d’aquells concerts que són part de la memòria sentimental.

Aquesta nit, són correctes, prou mesurats pel que són ells, si tenim en consideració que aquesta gent porten la festa a la sang. L’incombustible Mani, que fa el segon concert de la nit, fa el gest de ‘dormiu?’ al públic, i la concurrència s’anima una mica més. Amb les cançons més conegudes s’acaba d’encendre la flama, i la bogeria es desferma. No fan cap bis, com a la majoria de concerts de festivals. Però han culminat una nit rodona. Demà, més.

Coses que una feminista no entén

Moltes, moltes coses no entenc, però n’hi ha una que m’intriga i em neguiteja. Conec dones que són feministes militants, o que ho han estat, i que no han dubtat ni un segon a adoptar el cognom del marit quan s’han casat. Entre les quals hi ha la meva sogra, que va militar en el partit laborista, va participar a manifestacions de tota mena, ha donat la mà a Nelson Mandela i és filla i néta de feministes (la iaia fou sufragista).

Una altra dona que també es va canviar el cognom i que poc en dubto del seu feminisme. Va néixer dient-se Adeline Virginia Stephen i després de casar-se va adoptar el cognom del marit, Leonard Woolf. A altres països, com el UK, és molt més comú que les dones ho facin, però no deixa de ser un ritual de submissió com un altre, tot i que acceptat socialment.

I per cert, m’he fixat que els periodistes que escriuen sobre el procés d’autodestrucció accelerada (segons ells) d’Amy Winehouse són tots homes. Tots obsessionats a mostrar com en sabem les dones de perdre el control. La majoria foten un tuf misògin insuportable…

Quan no acabes de trobar el nord

No, no vull fer una digressió filosòfica sobre per on cal tirar a la vida, i per què. Aquests escrits me'ls guardo pel diari personal. Volia parlar de llibres. N’estic llegint tres, i cap no m’apassiona, tot i que m’agraden tots, però no m’hi he submergit com ho faig amb els llibres que em devoren. Primer: ‘The kite runner’, d’en Khaled Hosseini, un best-seller lleugeret però que m’ha fet aprendre coses de l’Afganistan i els talibans, un país que un dia m’agradaria conèixer, si aquestes males persones desapareixen del mapa, és clar.

Segon: ‘Les tribulacions del jove Törles’, d’en Robert Musil, sé que és una gran novel•la, però la llegeixo al metro a les sis del matí, i no hi acabo d’entrar. Algun dia la rellegiré.

I tercer: ‘La lluita per la vida’, la correspondència entre en Charles Darwin i l’Alfred Wallace, just abans de presentar la teoria de la selecció natural, una gran explicació sobre d’on venim. Me'l llegeixo per feina, però m'agrada.

Bé, espero d’aquí a poc trobar el nord literari i obrir un llibre que no em deixi dormir i em segresti tots els moments lliures.

La carretera

Feia molt temps que un llibre no em feia caure llàgrimes. He plorat amb ‘La carretera’ d’en Cormack McCarthy. La sogra m’havia dit que era el llibre més depriment que havia llegit mai. Altra gent me n’havia parlat molt bé. L’emoció suposo que va venir perquè em va costar poc identificar-me amb els personatges, un pare i un fill. Són dos nàufrags en un món on s’ha acabat la vida tal i com la coneixem. Una mena d’escenari post-explosió nuclear a nivell mundial. El pare només té el passat, i el fill el futur. Busquen l’esperança, però no la troben.

Com s’ho fa en Cormack McCarthy per transmetre, amb tant poques pàgines, tants sentiments i tan precisos? Havent tancat el llibre em va envair un sentiment terrible de desesperança i amargor. No em sona tant a ciència-ficció, un final com aquest podria ser el del món algun dia.