Sempre recordo els somnis bastant bé. O, si més no, quan em desperto, em tornen les sensacions que m’han donat. M’agrada tancar els ulls i, sense fer esforç (si t’hi esforces no tornen), submergir-m’hi una altra vegada. Però aquest somni que tinc de tant en tant no és agradable. És l’ansietat personalitzada. En essència sempre és el mateix, tot i que els escenaris varien.
Sóc en algun lloc, lluny dels meus, i m’és urgent comunicar-m’hi. Cal que els truqui perquè sàpiguen que estic bé, que no m’ha passat res. Cal que els ho faci saber perquè si no patiran de mala manera. Doncs bé, intento trucar, però els meus dits no aconsegueixen marcar el número de telèfon correcte. Vull teclejar un número i me’n surt un altre. I m’equivoco una vegada. I una altra. I una altra. I una altra.
Les mans sempre han estat un dels meus punts dèbils.
1 comentari:
A mi, el somni angoixant recurrent (quan era petitó) tenia rerefons futbolístic: amb la porteria buida al davant, sense porter, per moltes vegades que xutés la pilota no acaba d'entrar al fons de la xarxa.
Sense comentaris. ;)
Publica un comentari a l'entrada