22/4/08

Adéu, amic virtual

El bloc que he seguit més a la meva vida d’internauta (una vida de deu anys) ha estat Diari d’un drogaadicte. Me’l van descobrir a la feina, i m’hi vaig enganxar irremeiablement des del principi. Un home addicte a la cocaïna que explica com s’ho fa per tirar endavant: ara moments bons, ara depressió total, ara eufòria, ara enamorat. He intentat imaginar-lo moltes vegades, però mai me n’he fet pogut fer una idea. Les seves paraules m’han captivat, i la seva sinceritat, espontaneïtat i frescor. La bondat que entreveia per la pantalla, la voluntat de superar tants obstacles: el ‘mono’ físic i psicològic, els problemes econòmics, la tristesa per haver-ho perdut tot, la visió de l’abisme. Li he agafat afecte. Ara diu que s’acomiada perquè es troba millor i perquè l’han descobert, ja no és una veu anònima a la immensitat de la xarxa. El cor em va començar a bategar a cent per hora quan vaig llegir que s’acomiadava. Tothom li diu que endavant, que és millor que comenci una nova vida… i felicitats si te n’has sortit! Però a mi em sap greu. T’enyorarem peperines.

2 comentaris:

peperines ha dit...

Moltisimes gracies,de veritat.Pero que no escrigui no vol dir que no segueixi pasant de tant en tant per la casa que vull.Si et serveix cada dia que pasa estic millor,un peto ben gran

Teresa Bau ha dit...

Moltes gràcies a tu, peperines. Cuida't molt i anima't. Em serveix molt que estiguis millor, espero que continuïs així. Ves passant per aquí, doncs, i conversem.

Una abraçada.