Primavera Sound

Dues nits de festa al Primavera Sound. Diagnòstic: espessor mental aguda.

Musicalment, divendres va ser quasi perfecte. Vam començar la nit amb Portishead a l’Auditori, un molt bon escenari. L’actuació impecable, tot i que el grup, molt fred, no va adreçar ni una sola paraula al públic. La veu de la Beth Gibbons absolutament sublim, i un final de concert eufòric. La cantant va baixar a la platea i es va deixar estimar pels fans, que la van seguir de tornada a l’escenari. I es va produir el que els anglesos en diuen una ‘stage invasion’, amb una multitud entusiasta dalt l’escenari, ballant exaltada al costat dels músics. Diuen que les invasions dels escenaris als concerts estan tornant. El pop dels últims anys ha estat substituït pel rock i la música indie, que tenen un públic més entusiasta. I que segueix la filosofia dels The Clash, que deien ‘anyone can do it’: no hi ha diferències entre un grup de música i el públic, tothom té dret a ser dalt l’escenari.

Després la Cat Power, un descobriment que penso seguir de prop, i una estona del concert dels Fuck Buttons, música d’experimentació apocalíptica. Un crep, un vodka amb llimona, i The Go Team, el millor concert que he vist al festival. Una música alegre, pop, una mica superficial, potser, però un terratrèmol d’alegria en directe.

Dissabte, la vessant lúdico-festiva va sobrepassar la musical. Però vam veure 808 State, un grup de Manchester pioner de la música electrònica, música ‘old school’ que s’escoltava als clubs d’Eivissa a finals dels vuitanta i principis dels noranta. Un directe bo i animat, molt comunicatiu.

La tornada a casa, amb pluja.