capvespre trist

No m'agrada fer posts tristos, però aquest m'hi ha sortit. Quedo amb l'amic Ivan, que m'explica com se li va morir la mare. Conclusions, les de sempre: la vida és una putada irreversible. Molt típic, tòpic i pessimista, però cert. Me'n vaig ensopidíssima, pujo la pujada de Telègraf amb nervi, tinc ganes d'arribar a casa i menjar-me a petons la C i en L.

Un somni recurrent: ansietat

Sempre recordo els somnis bastant bé. O, si més no, quan em desperto, em tornen les sensacions que m’han donat. M’agrada tancar els ulls i, sense fer esforç (si t’hi esforces no tornen), submergir-m’hi una altra vegada. Però aquest somni que tinc de tant en tant no és agradable. És l’ansietat personalitzada. En essència sempre és el mateix, tot i que els escenaris varien.

Sóc en algun lloc, lluny dels meus, i m’és urgent comunicar-m’hi. Cal que els truqui perquè sàpiguen que estic bé, que no m’ha passat res. Cal que els ho faci saber perquè si no patiran de mala manera. Doncs bé, intento trucar, però els meus dits no aconsegueixen marcar el número de telèfon correcte. Vull teclejar un número i me’n surt un altre. I m’equivoco una vegada. I una altra. I una altra. I una altra.

Les mans sempre han estat un dels meus punts dèbils.

Henry James, un nou ídol

Com diu l’admirada blocaire de Registres Particulars, ja és hora que esteranyini el bloc. Acabo de llegir un llibre que m’ha encantat. ‘Els papers d’Aspern’, un relat de Henry James que m’ha fet convertir-ne l'autor en un altre dels meus escriptors de capçalera. Té totes les característiques que m’enamoren: una llengua preciosa i impecable, i l’altre ingredient que em captiva, la ironia. És la història, situada a Venècia (aconsegueix fins i tot fer-ne sentir l’olor), d’un ambiciós crític literari que vol aconseguir, peti qui peti, les cartes que un cèlebre escriptor va escriure a la seva amant. I per aconseguir-ho se’n va de dispeser a casa de la dona, molt vella i retirada en un casalot de Venècia. És clar que el mèrit d’haver pogut gaudir d’aquest meravellós relat també és d’en Joan Sellent, un magnífic traductor.

El relat és part del llibre 'La lliçó del mestre i altres relats', de Destino.

Virus memèticoliterari

Ara que tots dormen a casa aprofito per encomanar-me del virus memèticoliterari que corre per la blogosfera de VilaWeb i que ja ha passat per Plagueta de Bord i Cóc Ràpid. El virus consisteix a escriure al bloc el segon paràgraf de la pàgina 139 del llibre que estem llegint.

La recuperación de un nervio afectado por alguna causa mecánica o traumática, como era el caso de Julia, suele ser lenta. Tanto que las mejoras son casi imperceptibles. Se recomienda a menudo la participación de un fisioterapeuta que ayude en su reeducación, puesto que si el área afectada es grande puede implicar una atrofia de la musculatura. Todos estos elementos coincidían en su caso.

El llibre és 'Biografía del cáncer', del periodista vigatà Xavier Pujol. Una mena de biografia de Joan Massagué, combinada amb l'evolució de la recerca sobre el càncer, a la qual es dedica aquest científic tan valuós.

Aprofito l'avinentesa per transmetre el virus memèticoliterari a altres blocaires amics: Entomofilia, Esterofònic i Cartes de Tatooine.

Un grup revelació

Kings of Leon. No són nous, però els he descobert fa molt poc. Feia temps que un grup no em feia vibrar com aquest. Fins i tot anant cap a la feina: les nou menys cinc del matí, l’iPod a la butxaca i l’ànim una mica ensopit, fins i tot aleshores em fan venir ganes de ballar. Els Kings of Leon són una banda de rock de Mount Juliet, a l’estat de Tenesse. La formen tres germans i un cosí, i el seu so té tocs de blues i rock californià. La guitarra, tot i que no ha estat mai el meu instrument preferit, frega la perfecció, però el més especial d’aquest grup és la veu cantant. És super sexi, de bon primer em vaig pensar que cantava un noi negre. He escoltat dos àlbums: Because of the Times i Aha Shake Heartbreak, aquest últim és totalment rodó.

Ja ho va dir l'amic Estereofònic, "si haguessin sortit als setanta serien una banda mítica".

Al YouTube podeu veure i escoltar unes quantes cançons d’aquests superherois.

Quin concert!

Ja han passat uns quants dies i encara no havia tingut temps de parlar-ne. Però es mereix un post perquè va ser un dels concerts més emocionants que he vist en els últims anys. Mariza, menuda, aparentment fràgil, va captivar el públic de l’Auditori al cap d’unes poques cançons. De pare portuguès i mare de Mozambic, aquesta lisboeta viu per cantar, i diuen que ha renovat el fado.

El concert fou el 25 d’abril, dia en què feia setanta anys de l’enderroc de la dictadura de Salazar, i Mariza ho va celebrar concedint –i concedint-se- una nit memorable de música. Amb la seva veu, plena de sentiment, plor i valentia, va ficar-se al cor de tots els espectadors. L’acompanyament no podia ser millor: quatre guitarres d’estils diferents (la portuguesa, brillant), violí, violoncel i percussió. Deixeble i bona amiga dels millors músics, Mariza va fer pujar a l’escenari a Miguel Poveda, amb qui va cantar un fado estremidor de tan bell. L’altre convidat fou Tito Paris, un dels grans noms de la música de Cap Verd, que ens va seduir amb veu ronca i melancòlica. Una nit per recordar.

Omagh

Un film impactant, duríssim, que relata l’atemptat de l’IRA autèntic (moviment dissident de l’IRA) en aquesta població del nord d’Irlanda el 15 d’agost de 1998. Vint-i-nou persones van morir i dotzenes van quedar ferides per l’explosió d’un cotxe bomba en un carrer comercial de la ciutat. El terrible dol dels familiars es converteix en desesperació quan s’adonen que no s’ha detingut ningú i que tampoc ningú no anirà a la presó per pagar per la mort dels seus familiars. Michael Gallagher, pare d’un noi de vint-i-un anys que va morir en l’explosió, acaba descobrint pel seu compte els noms dels autors de l’atemptat, amb ajuda d’un infiltrat a l’IRA, però arriba a la conclusió que conèixer-ne els culpables no li haurà servit de res. Un membre del servei d’intel•ligència britànic li ho diu ben clar: deixi-ho córrer, no s’empresonarà ningú per no interferir en el procés de pau.

L’informe de la Defensora del poble Nuala O’Loan, fet públic tres anys després, va establir que la policia nord-irlandesa va frenar la investigació i que no va fer la feina que li corresponia. Anys després de la bomba, una vegada van aconseguir els diners necessaris, el grup de familiars de víctimes de l’atemptat van portar alguns membres de l’IRA autèntic als tribunals, però només hi va haver una condemna.