Amy Winehouse… fucking amazing!

Abans d’escoltar-la ja en sabia les intimitats. En parlen les revistes: drogaaddicta, alcohòlica, anorèxica… Però tota aquesta porqueria que escup la premsa es queda en no res quan li escoltes la veu. És una cantant sublim, amb una veu preciosa, poderosa, negra, amb una ànima que em recorda la Nina Simone. Ha arribat l’Amy Winehouse, i espero que faci molts més àlbums. I concerts. Mataria per veure-la en directe.

Nascuda en un barri de Londres de família jueva, la música la va captivar de ben aviat. Amb deu anys va formar un grup de rap, als tretze ja tocava la guitarra, i als dinou ja tenia editat un àlbum, ‘Frank’, on hi va escriure totes les cançons. L’octubre passat va llançar ‘Back to Black’, un àlbum que va composar amb sis mesos, segons ha explicat. Una de les cançons del disc és ‘Rehab’, on es nega, cantant, a fer cas a tothom que li recomana que abandoni els seus hàbits tòxics. El seu, ‘No!, no!, no!’, posa la pell de gallina. Una altra cançó, ‘I told you I was trouble’, sembla també un retrat de la seva vida tempestuosa.

Em vaig acabar de convèncer que aquesta cantant faria història amb la recomanació que en feia ahir en Joan de Sagarra al seu article dominical de La Vanguardia.

Perdre un avió

Se m’ha escapat l’avió, no m’havia passat mai. Hem arribat 40 minuts abans de la sortida i acabaven de tancar l’embarcament. Davant dels nostres nassos. I no ha valgut insistir ni protestar, són així de simpàtics a Ryanair.

La primera sensació és d’estupor, i la segona, de cabreig profund. Com és possible que m’hagi passat a mi? Sempre havia pensat que als que se’ls escapaven els avions eren uns irresponsables. Doncs ara veig que no.

Hem calculat malament el temps que trigaríem a anar de Barcelona a Girona, la pluja m’ha fet conduir més a poc a poc i, a més… eren les cinc del matí. No tenia ganes de córrer.

Resultat: 140 euros per reservar tres bitllets nous que, a més, ens portaran a dues hores i mitja en cotxe de la nostra destinació. Era això, o no passar el Nadal on teníem previst. Què hi farem, Merry Christmas everyone! que diuen per aquelles terres.

Voltors amb corbata verda (o l’odissea de comprar un pis amb les víbores de Tecnocasa pel mig)

Diuen que comprar pis és una de les situacions més estressants que hi ha, després de la mort d’una persona propera i del divorci. Ho puc corroborar. Han estat tres setmanes de dormir malament, negociacions agòniques amb la immobiliària i dotzenes de trucades telefòniques que es reflectiran en una factura astronòmica. És clar que res no és tan astronòmic com el preu del pis. Físicament, la ‘batalla’ també m’ha passat factura. Estic esgotada i m’ha sortit un cabell blanc, uns dels primers que tinc, tot i ja haver fet els trenta-cinc.

Treballar amb els voltors de la corbata verda ha estat terrible. Durant la negociació pel preu, et sotmeten a una pressió psicològica brutal, això ja m’ho havien comentat altres persones que han tingut tractes amb immobiliàries: que si hi ha una altra persona interessada, que si pagues això i el pis ja és teu, que ara espero unes quantes hores a donar una resposta, per fer-te patir… I això que no ens han tancat en una sala claustrofòbica per collar-nos i fer-nos prendre una decisió, com li havia passat a un conegut.

Bé, al final, hem comprat el pis. Ens llancem per un precipici sense estar del tot segurs que s’obrirà el paracaigudes.

Facebook, millor que el sexe

Facebook, aquest invent d’un estudiant nord-americà que cada dia té a més gent enganxada, és més popular que el sexe. Ho acabo de llegir a la revista Time (bé, concretament parlen de ‘Porn’), que explica que aquesta xarxa social és un dels entreteniments més visitats d’internet, especialment entre el públic de 18 a 24 anys. Però el fenomen s’ha estès molt més enllà d’aquest fragment d’edat. Jo mateixa en sóc usuària (i com jo molts amics meus), i ho trobo força addictiu, ho haig de confessar.

Malgrat que la interfície és tota en anglès, ja hi ha unes quantes xarxes (networks) dins Facebook creades per catalans. N’hi ha una, per exemple, que vol comptar quants catalans hi ha registrats: How many Catalans are in Facebook?, que de moment té 271 membres.
Però també n’hi ha una d’estudiants de la Universitat Autònoma, amb 299 membres, tot i que només deixa registrar-hi usuaris amb adreces de correu de la universitat.

A la de blocaires i relataires catalans, de moment només som deu.

Una de les coses més divertides que li trobo, és que et pots apuntar a les milers de xarxes que s’hi creen, on s'hi ajunta gent amb 'interessos' similars. I d'interessos n’hi ha de ben originals, com ara, la xarxa dels que acaben borratxíssims (I don’t get tipsy… I get wasted!) i la xarxa Enough with the poking, lets just get sex (que seria: anem al gra, ja n’hi ha prou de tocar-se).

Per cert, que Facebook se’l va inventar Mark Zuckerberg el 2004, un estudiant de Harvard. Al principi, funcionava com una xarxa entre estudiants d’aquesta universitat, i d’aquí va anar-se estenent fins arribar a la globalització total. El creixement que ha tingut és impressionant, perquè tot just acaba de fer un any, el setembre de 2006, que va obrir-se a tots els usuaris. Ara ja en són quaranta-dos milions a tot el món.

El Telenotícies posa en dubte el canvi climàtic

Increïble, però cert. M’ha arribat la notícia a través de la llista de correu de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC). A la web del Telenotícies hi ha un especial dedicat al canvi climàtic, bé, més exactament, a posar-lo en dubte. El títol ho deixa ben clar: L’escalfament global: mite o realitat?
És de suposar que el text no l’han fet periodistes científics. El canvi climàtic és, com l’evolució, una realitat, no una teoria. Tota la comunitat científica hi està d’acord. Doncs bé, els autors del text han caigut en el parany de presentar com a possibles hipòtesis els arguments dels científics a sou de les companyies petrolieres (Shell i companyia) i dels neocons nord-americans que encara es neguen a reconèixer aquesta evidència científica que, d’altra banda, econòmicament no els convé. Així, presenta dues veus en el reportatge: els escèptics i els convençuts.
Convindria que la televisió pública del nostre país tingués periodistes seriosos, i no gent tant mal informada com la que ha escrit aquest penós reportatge.

El (depriment) nivell lingüístic de TV3

El nivell lingüístic del Telenotícies (també l’informatiu, però d’això ja en parlaré un altre dia) i de TV3 en general ja fa temps que va de baixa. La llengua que fan servir els presentadors és pobra, plena de barbarismes i de plàstic. Del patètic nivell del català d’aquesta cadena n’és un bon exemple la promoció que fan dos personatges d’El Cor de la Ciutat, En Peris i l’Àngela. Es tracta de l’anunci en què tots dos entren al plató on en Josep Cuní fa ‘Els matins de TV3’ i fan veure que en són els presentadors. L’eslògan de la promoció és: En Peris i l’Àngela es demanen els matins. Suposo que és una traducció literal de l’expressió espanyola ‘se piden’. Realment depriment.

Créixer a l'asfalt

Llegeixo a l’entrevista de La Contra que els nens volen espai per jugar. Però no espais com ludoteques, o les àrees infantils dels parcs, tancades amb pany i clau. Ni tan sols la seva habitació. Volen espai verd, arbres per enfilar-s’hi i places per jugar a pilota. Això és tan difícil en una ciutat com Barcelona! El nombre d’espais verds és senzillament ridícul, i el poc que hi ha sovint és ple de cagarades de gos. És difícil ser nen en una ciutat… però a vegades no es pot triar.

Em sap greu, perquè la meva filla creixerà en una ciutat de prop de dos milions d’habitants, bruta, sorollosa i amb veïns d'escala que s'ignoren mútuament. Jo ho vaig fer en un poble on no arribàvem a dos mil i amb tot l’espai verd del món. Amb les germanes i els veïns vam jugar al carrer tant com vam voler. Haver crescut envoltada de camps i arbres és una sort.