Topada de fonamentalismes

’The clash of fundamentalisms’, de Tariq Ali, és el llibre que llegeixo. L’autor és un intel•lectual musulmà nascut al Paquistan, emigrat al Regne Unit i profundament agnòstic, malgrat que de petit la família va intentar educar-lo religiosament. Aquesta pressió familiar li va causar un ‘efecte boomerang’, és a dir, s’ha tornat profundament crític amb el fanatisme religiós, sigui la religió que sigui. La primera part del llibre (un totxo considerable), parla de la història de l’Islam, del seu desencontre amb la religió i del paper que ha jugat la religió musulmana en la història dels països àrabs. Ali fa una crítica devastadora a l’imperialisme i la cobdícia occidental; l’atac, gairebé genocida, dels Estats Units i el Regne Unit sobre l’Irac quan Saddam va deixar de ser el seu home a l’Orient Mitjà. Més coses: la creació d’Israel, acompanyada, diu, d’una operació de neteja ètnica, i la creació del Paquistan, entre els quals fa un paral•lelisme: són estats fortament marcats per la religió, però foren fundats per polítics no religiosos.
La segona part, a la qual encara no he arribat, la dedica als fonamentalistes cristians i a fer un anàlisi de l’11 de setembre. La comentaré més endavant.

Tariq Ali és també l’editor de New Left Review, una revista d’anàlisi política clarament d’esquerres.

capvespre trist

No m'agrada fer posts tristos, però aquest m'hi ha sortit. Quedo amb l'amic Ivan, que m'explica com se li va morir la mare. Conclusions, les de sempre: la vida és una putada irreversible. Molt típic, tòpic i pessimista, però cert. Me'n vaig ensopidíssima, pujo la pujada de Telègraf amb nervi, tinc ganes d'arribar a casa i menjar-me a petons la C i en L.

Un somni recurrent: ansietat

Sempre recordo els somnis bastant bé. O, si més no, quan em desperto, em tornen les sensacions que m’han donat. M’agrada tancar els ulls i, sense fer esforç (si t’hi esforces no tornen), submergir-m’hi una altra vegada. Però aquest somni que tinc de tant en tant no és agradable. És l’ansietat personalitzada. En essència sempre és el mateix, tot i que els escenaris varien.

Sóc en algun lloc, lluny dels meus, i m’és urgent comunicar-m’hi. Cal que els truqui perquè sàpiguen que estic bé, que no m’ha passat res. Cal que els ho faci saber perquè si no patiran de mala manera. Doncs bé, intento trucar, però els meus dits no aconsegueixen marcar el número de telèfon correcte. Vull teclejar un número i me’n surt un altre. I m’equivoco una vegada. I una altra. I una altra. I una altra.

Les mans sempre han estat un dels meus punts dèbils.

Henry James, un nou ídol

Com diu l’admirada blocaire de Registres Particulars, ja és hora que esteranyini el bloc. Acabo de llegir un llibre que m’ha encantat. ‘Els papers d’Aspern’, un relat de Henry James que m’ha fet convertir-ne l'autor en un altre dels meus escriptors de capçalera. Té totes les característiques que m’enamoren: una llengua preciosa i impecable, i l’altre ingredient que em captiva, la ironia. És la història, situada a Venècia (aconsegueix fins i tot fer-ne sentir l’olor), d’un ambiciós crític literari que vol aconseguir, peti qui peti, les cartes que un cèlebre escriptor va escriure a la seva amant. I per aconseguir-ho se’n va de dispeser a casa de la dona, molt vella i retirada en un casalot de Venècia. És clar que el mèrit d’haver pogut gaudir d’aquest meravellós relat també és d’en Joan Sellent, un magnífic traductor.

El relat és part del llibre 'La lliçó del mestre i altres relats', de Destino.

Virus memèticoliterari

Ara que tots dormen a casa aprofito per encomanar-me del virus memèticoliterari que corre per la blogosfera de VilaWeb i que ja ha passat per Plagueta de Bord i Cóc Ràpid. El virus consisteix a escriure al bloc el segon paràgraf de la pàgina 139 del llibre que estem llegint.

La recuperación de un nervio afectado por alguna causa mecánica o traumática, como era el caso de Julia, suele ser lenta. Tanto que las mejoras son casi imperceptibles. Se recomienda a menudo la participación de un fisioterapeuta que ayude en su reeducación, puesto que si el área afectada es grande puede implicar una atrofia de la musculatura. Todos estos elementos coincidían en su caso.

El llibre és 'Biografía del cáncer', del periodista vigatà Xavier Pujol. Una mena de biografia de Joan Massagué, combinada amb l'evolució de la recerca sobre el càncer, a la qual es dedica aquest científic tan valuós.

Aprofito l'avinentesa per transmetre el virus memèticoliterari a altres blocaires amics: Entomofilia, Esterofònic i Cartes de Tatooine.

Un grup revelació

Kings of Leon. No són nous, però els he descobert fa molt poc. Feia temps que un grup no em feia vibrar com aquest. Fins i tot anant cap a la feina: les nou menys cinc del matí, l’iPod a la butxaca i l’ànim una mica ensopit, fins i tot aleshores em fan venir ganes de ballar. Els Kings of Leon són una banda de rock de Mount Juliet, a l’estat de Tenesse. La formen tres germans i un cosí, i el seu so té tocs de blues i rock californià. La guitarra, tot i que no ha estat mai el meu instrument preferit, frega la perfecció, però el més especial d’aquest grup és la veu cantant. És super sexi, de bon primer em vaig pensar que cantava un noi negre. He escoltat dos àlbums: Because of the Times i Aha Shake Heartbreak, aquest últim és totalment rodó.

Ja ho va dir l'amic Estereofònic, "si haguessin sortit als setanta serien una banda mítica".

Al YouTube podeu veure i escoltar unes quantes cançons d’aquests superherois.

Quin concert!

Ja han passat uns quants dies i encara no havia tingut temps de parlar-ne. Però es mereix un post perquè va ser un dels concerts més emocionants que he vist en els últims anys. Mariza, menuda, aparentment fràgil, va captivar el públic de l’Auditori al cap d’unes poques cançons. De pare portuguès i mare de Mozambic, aquesta lisboeta viu per cantar, i diuen que ha renovat el fado.

El concert fou el 25 d’abril, dia en què feia setanta anys de l’enderroc de la dictadura de Salazar, i Mariza ho va celebrar concedint –i concedint-se- una nit memorable de música. Amb la seva veu, plena de sentiment, plor i valentia, va ficar-se al cor de tots els espectadors. L’acompanyament no podia ser millor: quatre guitarres d’estils diferents (la portuguesa, brillant), violí, violoncel i percussió. Deixeble i bona amiga dels millors músics, Mariza va fer pujar a l’escenari a Miguel Poveda, amb qui va cantar un fado estremidor de tan bell. L’altre convidat fou Tito Paris, un dels grans noms de la música de Cap Verd, que ens va seduir amb veu ronca i melancòlica. Una nit per recordar.