Facebook, millor que el sexe

Facebook, aquest invent d’un estudiant nord-americà que cada dia té a més gent enganxada, és més popular que el sexe. Ho acabo de llegir a la revista Time (bé, concretament parlen de ‘Porn’), que explica que aquesta xarxa social és un dels entreteniments més visitats d’internet, especialment entre el públic de 18 a 24 anys. Però el fenomen s’ha estès molt més enllà d’aquest fragment d’edat. Jo mateixa en sóc usuària (i com jo molts amics meus), i ho trobo força addictiu, ho haig de confessar.

Malgrat que la interfície és tota en anglès, ja hi ha unes quantes xarxes (networks) dins Facebook creades per catalans. N’hi ha una, per exemple, que vol comptar quants catalans hi ha registrats: How many Catalans are in Facebook?, que de moment té 271 membres.
Però també n’hi ha una d’estudiants de la Universitat Autònoma, amb 299 membres, tot i que només deixa registrar-hi usuaris amb adreces de correu de la universitat.

A la de blocaires i relataires catalans, de moment només som deu.

Una de les coses més divertides que li trobo, és que et pots apuntar a les milers de xarxes que s’hi creen, on s'hi ajunta gent amb 'interessos' similars. I d'interessos n’hi ha de ben originals, com ara, la xarxa dels que acaben borratxíssims (I don’t get tipsy… I get wasted!) i la xarxa Enough with the poking, lets just get sex (que seria: anem al gra, ja n’hi ha prou de tocar-se).

Per cert, que Facebook se’l va inventar Mark Zuckerberg el 2004, un estudiant de Harvard. Al principi, funcionava com una xarxa entre estudiants d’aquesta universitat, i d’aquí va anar-se estenent fins arribar a la globalització total. El creixement que ha tingut és impressionant, perquè tot just acaba de fer un any, el setembre de 2006, que va obrir-se a tots els usuaris. Ara ja en són quaranta-dos milions a tot el món.

El Telenotícies posa en dubte el canvi climàtic

Increïble, però cert. M’ha arribat la notícia a través de la llista de correu de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC). A la web del Telenotícies hi ha un especial dedicat al canvi climàtic, bé, més exactament, a posar-lo en dubte. El títol ho deixa ben clar: L’escalfament global: mite o realitat?
És de suposar que el text no l’han fet periodistes científics. El canvi climàtic és, com l’evolució, una realitat, no una teoria. Tota la comunitat científica hi està d’acord. Doncs bé, els autors del text han caigut en el parany de presentar com a possibles hipòtesis els arguments dels científics a sou de les companyies petrolieres (Shell i companyia) i dels neocons nord-americans que encara es neguen a reconèixer aquesta evidència científica que, d’altra banda, econòmicament no els convé. Així, presenta dues veus en el reportatge: els escèptics i els convençuts.
Convindria que la televisió pública del nostre país tingués periodistes seriosos, i no gent tant mal informada com la que ha escrit aquest penós reportatge.

El (depriment) nivell lingüístic de TV3

El nivell lingüístic del Telenotícies (també l’informatiu, però d’això ja en parlaré un altre dia) i de TV3 en general ja fa temps que va de baixa. La llengua que fan servir els presentadors és pobra, plena de barbarismes i de plàstic. Del patètic nivell del català d’aquesta cadena n’és un bon exemple la promoció que fan dos personatges d’El Cor de la Ciutat, En Peris i l’Àngela. Es tracta de l’anunci en què tots dos entren al plató on en Josep Cuní fa ‘Els matins de TV3’ i fan veure que en són els presentadors. L’eslògan de la promoció és: En Peris i l’Àngela es demanen els matins. Suposo que és una traducció literal de l’expressió espanyola ‘se piden’. Realment depriment.

Créixer a l'asfalt

Llegeixo a l’entrevista de La Contra que els nens volen espai per jugar. Però no espais com ludoteques, o les àrees infantils dels parcs, tancades amb pany i clau. Ni tan sols la seva habitació. Volen espai verd, arbres per enfilar-s’hi i places per jugar a pilota. Això és tan difícil en una ciutat com Barcelona! El nombre d’espais verds és senzillament ridícul, i el poc que hi ha sovint és ple de cagarades de gos. És difícil ser nen en una ciutat… però a vegades no es pot triar.

Em sap greu, perquè la meva filla creixerà en una ciutat de prop de dos milions d’habitants, bruta, sorollosa i amb veïns d'escala que s'ignoren mútuament. Jo ho vaig fer en un poble on no arribàvem a dos mil i amb tot l’espai verd del món. Amb les germanes i els veïns vam jugar al carrer tant com vam voler. Haver crescut envoltada de camps i arbres és una sort.

Postal de vacances

Gombrèn. Una tarda d'un dijous de finals d'agost. Visitem aquest poble del Ripollès i ens dirigim cap el Museu del Comte Arnau, heroi català que la llegenda situa com l'impulsor del nostre país. Tot i que és anunciat amb rètols per diferents carrers, ens trobem amb una sorpresa quan arribem al museu. Una nota explica que qui vulgui visitar-lo ha de trucar un tal Josep al mòbil...!

'Dissabte', gran obra i gran descobriment

Aquesta última setmana que he estat de vacances l'he aprofitada per llegir un autor que desconeixia i que m'ha sorprès sensacionalment. Ian McEwan, novel·lista anglès, prolífic, que alterna novel·les psicològiques amb les de ciència-ficció. 'Dissabte' narra la vida, durant un dia, d'un neurocirurgià de Londres, justament el 15 de febrer de 2003, jornada de les grans manifestacions a tot el món contra la guerra de l'Irac. La seva vida perfecta, com a pare, marit i metge, es veu alterada per una colla d'esdeveniments.

Sabia que era un d'aquells pocs escriptors interessats per la ciència, i la lectura d'aquest llibre m'ho ha confirmat, amb unes descripcions de les operacions de cervell absolutament prodigioses i dignes de la literatura mèdica. Això no fa el llibre avorrit, sinó tot al contrari, o almenys per a mi, que m'encanta la medicina (si tinc una altra vida, dubtaré entre ser metge o cantant).

Res més, que l'he trobada senzillament magistral, gràcies també a la magnífica traducció de Dolors Udina, de qui guardo un bon record com a professora i persona del meu pas per la carrera de Traducció i Interpretació a la UAB (encara per acabar).

Dóna gust a aquestes alçades, quan ja s'ha llegit tant i tant, trobar encara autors que no et deixin desenganxar el nas de les pàgines d'un llibre.

Topada de fonamentalismes

’The clash of fundamentalisms’, de Tariq Ali, és el llibre que llegeixo. L’autor és un intel•lectual musulmà nascut al Paquistan, emigrat al Regne Unit i profundament agnòstic, malgrat que de petit la família va intentar educar-lo religiosament. Aquesta pressió familiar li va causar un ‘efecte boomerang’, és a dir, s’ha tornat profundament crític amb el fanatisme religiós, sigui la religió que sigui. La primera part del llibre (un totxo considerable), parla de la història de l’Islam, del seu desencontre amb la religió i del paper que ha jugat la religió musulmana en la història dels països àrabs. Ali fa una crítica devastadora a l’imperialisme i la cobdícia occidental; l’atac, gairebé genocida, dels Estats Units i el Regne Unit sobre l’Irac quan Saddam va deixar de ser el seu home a l’Orient Mitjà. Més coses: la creació d’Israel, acompanyada, diu, d’una operació de neteja ètnica, i la creació del Paquistan, entre els quals fa un paral•lelisme: són estats fortament marcats per la religió, però foren fundats per polítics no religiosos.
La segona part, a la qual encara no he arribat, la dedica als fonamentalistes cristians i a fer un anàlisi de l’11 de setembre. La comentaré més endavant.

Tariq Ali és també l’editor de New Left Review, una revista d’anàlisi política clarament d’esquerres.