'Solitud', obra mestra

Fa un parell de dies que he acabat de llegir 'Solitud', de la Caterina Albert (l'autora de l'Escala darrera el pseudònim de Víctor Català: l’època li va obligar), i m’he quedat tan captivada que, al seu costat, cap altre llibre que pugui agafar ara em remourà tant com ho han fet la Mila, el pastor, en Matias i l'Ànima. Aquesta segona lectura (la primera devia ser a la universitat o a l’institut) m’ha confirmat que 'Solitud' és una obra mestra de la literatura. El millor de tot, una riquesa de llenguatge impressionant i, a vegades, inabastable, i un retrat dels personatges que els acosta al lector d’una manera nítida, molt propera.

També m’ha conduït a una reflexió. La Mila, esposa captiva d’un marit inútil, gandul i feble; captiva de la pobresa i de les convencions conservadores de l’època, que esclafaven la personalitat i la llibertat de la dona. Aquesta situació de les dones que tan bé retrata Caterina Albert era i ha estat llei durant anys i panys, i fins fa poc encara (de fet, iaies i mares del segle XXI encara la pateixen). Quina ràbia!

Desmitificant l'embaràs

Per què tothom es pensa que l’embaràs és un estat ideal per a les dones? Per què tothom creu que és una època tan feliç, de plenitud i comunió mística? Per a mi no ho és, i sé que per a moltes altres dones tampoc. Sí, n’he conegut que són ben felices amb aquest estat i que fins i tot han trobat a faltar la panxa grossa, però també conec mares que diuen que l’embaràs és un tràmit avorrible. Jo, entre elles.

Ja poden anar dient missa les revistes d’embarassos i nadons, els anuncis de televisió d'embarassades amb cara de felicitat estúpica, les iaies, tietes i veïnes. Jo no hi trobo cap plaer en engreixar-me dotze quilos, caminar feixuga i amb prou feines poder-me ajupir, passar de ser una noia considerablement sexy (my opinion) a tenir una panxa de balena i greix per tot el cos, tenir alt-i-baixos emocionals que et fan plorar i riure amb un minut de diferència, arrossegar-te per la feina esperant que passin els dies depressa per poder agafar la baixa com més aviat millor, estar tan cansada i de mal humor que només tens ganes de dormir i menjar xocolata i crosants… I, a sobre, oblidar-te de sortir de nit amb les amigues, anar a concerts on puguis ballar (els altres, fins ara no me'ls he perdut), beure’t mitja ampolla d’un vi boníssim durant el sopar i uns mojitos ben frescos després… Algú m’explica on és la comunió mística?

Un llibre sobre la solitud

Vivim, la majoria, en un formiguer, però quantes vegades no ens sentim sols? Després de llegir 'La solitud dels nombres primers', de Paolo Giordano, m'ha quedat una sensació: com n'és de fàcil espatllar-se la vida per no saber-nos, o per no
voler-nos, comunicar. L'Alice i en Mattia són dos adolescents turmentats que estan fets l'un per l'altre. Només ells dos poden entendre els forats negres que viuen dins de l'altre. Però, per manca de coratge o per la incapacitat dolorosa de poder dir allò que un sent, es deixen arrossegar per una vida que que no és la que volen tenir, lluny de la presència de l'únic amor que els pot fer surar. El seu cas, un extrem tràgic, és d'allò més comú. Sense arribar a l'extrem d'autolesionar-se o caure en l'anorèxia, la incomunicació ens fa sentir tristos moltes i moltes vegades.

Per cert, veig al bloc d'en Xavier Caballé, Llibrevell.cat (que m'encanta) una notícia que em posa gelosa. Una empresa proveïdora de llibres de segona mà per a Amazon va deixar emportar-se tants llibres com volgués a tothom que es presentés al seu magatzem. Es veu que se'ls havia acabat el contracte amb Amazon i no sabien què fer-ne de tants volums. Oh, si hi hagués pogut ser!

La Inés

M'ha impressionat la història de la Inés. Sóc la primera a arribar a la redacció, quan encara és fosc, i ella ja hi és netejant terres i taules. És a la quarantena, però sembla més jove. Ens hem anat coneixent i, a poc a poc, ens hem explicat les vides. La meva és relativament convencional i gens dura en comparació amb la seva. Té tres filles i és vídua. Va tenir la primera als 17 anys, i als 24 ja havia parit la tercera. Poc després, se li va morir l'home de càncer, deixant deutes i una família per pujar. Va quedar sola amb tres nenes, la més gran de set anys, i ella sola per a alimentar-les. Abans tenien negocis de restauració, però les coses no van anar bé, i ara es dedica a netejar oficines. La seva filla gran, de vint-i-pocs anys, és mare soltera, i ella lluita per mantenir a tothom. És una dona espavilada, treballadora i, sobretot, molt positiva. Carrega les piles conèixer gent com ella.

Roger Mas, un món per descobrir

Una troballa, en Roger Mas. Vaig anar al concert del Casino de Vic havent escoltat bé 'Les cançons tel·lúriques' (increïble) i de manera intermitent algunes peces de 'Mística domèstica'. Era un concert dels de Sobretaula, organitzat per les noies (molt espavilades i amigues) de l'InVictro i la productora Bankrobber. És a dir: dos músics, dalt de l'escenari, toquen, improvitzen, beuen i parlen amb el públic. En Roger va provar alguna cançó nova, que va dir que era 'molt verda', però em va agradar molt. De company, en Canimas, un cantautor de Girona que em va fer bona impressió (llàstima del tic 'Adrià Puntí' en algunes cançons). Amb tot, qui em va seduir fou el senyor Mas. Té una veu preciosa, greu i poètica. Espero poder anar al concert que farà a l'Auditori a l'abril, aquesta vegada en gran format. Deu músics a l'escenari, quartet de corda inclòs.

Dos llibres

Dos llibres em motiven a fer un apunt al bloc, en aquests dies de desmotivació bloco-literària. ‘Bearn o la casa de les nines’, de Llorenç Vilallonga, i ‘Immortals, sans i perfectes’ de Salvador Macip, un científic de Blanes que investiga sobre el càncer i l’envelliment a la Universitat de Leicester. A aquest últim vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo i va ser una de les entrevistes més interessants que he fet últimament. El llibre també és fascinant i entenedor, com ell, i explica que en els pròxims deu, vint, trenta anys, el càncer serà una malaltia crònica que no provocarà les morts que provoca ara, com ho ha esdevingut la sida, en què els malalts poden viure amb el virus amb una qualitat de vida més o menys acceptable. La medicina sempre m’ha interessat, i si hagués estat més valenta potser m’hauria llançat a fer aquesta carrera. La carrera de periodisme, en canvi, va ser més aviat una 'joke', que diuen els British (això sí, amb molta festa).

La novel•la de Vilallonga és un monument a la llengua, una història fascinant d’una família aristòcrata en decadència de la Mallorca interior de finals del XIX. Era un d’aquells clàssics literaris catalans al prestatge de les obres que tenia com a deure llegir-me i, a diferència de la majoria de deures, ha estat un plaer impressionant. Una escriptura sensual, una història plena d’ironia i uns personatges absolutament seductors i ben construïts.

P.S. El de la foto és en Salvador Macip.

Guia pràctica per l'SGAE i companyia (i sobre J. G. Ballard)

Navegant per Digg he trobat un dibuix que explica la diferència entre els anomenats 'pirates' i els lladres de tota la vida. Més clar, impossible: els lladres s'emporten l'original, els pirates en fan una còpia pel seu gaudi particular, però deixen l'original a lloc perquè la resta de mortals en puguin gaudir. Algú no ho ha entès? Sisplau, la cultura hauria de ser gratis. Cada vegada que vaig a veure una exposició i, com a periodista, tinc el privil·legi d'entrar sense pagar, penso que aquest privil·legi hauria de ser universal. Avui mateix he anat a veure la de J.G. Ballard al CCCB i n'he sortit al·lucinada. Un home lúcid, amb un punt de perversitat (no pas més que tots nosaltres, però).