Dos llibres

Dos llibres em motiven a fer un apunt al bloc, en aquests dies de desmotivació bloco-literària. ‘Bearn o la casa de les nines’, de Llorenç Vilallonga, i ‘Immortals, sans i perfectes’ de Salvador Macip, un científic de Blanes que investiga sobre el càncer i l’envelliment a la Universitat de Leicester. A aquest últim vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo i va ser una de les entrevistes més interessants que he fet últimament. El llibre també és fascinant i entenedor, com ell, i explica que en els pròxims deu, vint, trenta anys, el càncer serà una malaltia crònica que no provocarà les morts que provoca ara, com ho ha esdevingut la sida, en què els malalts poden viure amb el virus amb una qualitat de vida més o menys acceptable. La medicina sempre m’ha interessat, i si hagués estat més valenta potser m’hauria llançat a fer aquesta carrera. La carrera de periodisme, en canvi, va ser més aviat una 'joke', que diuen els British (això sí, amb molta festa).

La novel•la de Vilallonga és un monument a la llengua, una història fascinant d’una família aristòcrata en decadència de la Mallorca interior de finals del XIX. Era un d’aquells clàssics literaris catalans al prestatge de les obres que tenia com a deure llegir-me i, a diferència de la majoria de deures, ha estat un plaer impressionant. Una escriptura sensual, una història plena d’ironia i uns personatges absolutament seductors i ben construïts.

P.S. El de la foto és en Salvador Macip.

Tranquil·litat i bons aliments

Tant urbanita que he estat sempre, i ara, amb trenta i tants anys, descobreixo que als pobles es viu més bé, més tranquil, que es menja millor i que es dorm més fresc a l’estiu. Fugint de la calor enganxosa barcelonina, cada any més insuportable, he passat uns quants dies al meu poble, a la plana de Vic. Però és que a més de tranquil•litat i bons aliments, també m’he adonat que la gent és més alegre que a la ciutat. És un tòpic, però una mica veritat també. L’altra tarda vaig fer uns quants encàrrecs en comerços i em vaig fixar que, als tres llocs que vaig anar, em van tractar amb amabilitat i somriures, en lloc de la cara de miserables i mala llet que solen posar la majoria de dependent(e)s de Barcelona. Primer vaig anar al forn, allà el tracte va ser correcte, sense efusions però amables. Després a comprar una revista a ‘Ca la Montse’, i la propietària, que devia fer uns quants anys que no em veia, em va rebre contenta, va preguntar per la meva nena i em va acomiadar amb un ‘M’alegro molt d’haver-te vist’. Després vaig entrar a la fruiteria, i una noia que no havia vist en ma vida em va regalar un dels somriures més ferms que he vist últimament.

Tot plegat em fa pensar que els moderns, ara, són els de poble, o si més no, viuen més feliços. No ho sé, potser és que em faig gran.

P.S. Aquesta foto tan bonica és d'un paratge a cinc minuts de casa els pares.

Record de Menorca

M’encanten els carrers amb noms d’escriptors. Va donar la casualitat que el pis de Maó on vam passar les vacances, a casa la meva germana, era al costat del carrer d’Albert Camus, un dels autors que em va impactar i amb els quals més intensament he viscut la literatura. Va ser deliciós descobrir-lo. En Camus, premi Nobel el 1957, tenia ascendència menorquina, la seva mare era néta d’immigrants d’aquesta illa establerts a Alger. A més d’escriptor, va ser filòsof i periodista, i va militar a favor dels drets humans. Un exemple que l’honora: quan el 1952 l’ONU va acceptar l’entrada d'un estat espanyol governat per un feixista, Camus va dimitir de la feina que feia a l’UNESCO. Aquest home a qui li encantava el futbol es va morir jove, amb quaranta-set anys i d’accident de cotxe. Portava el bitllet de tren a la butxaca, que és com pensava fer el trajecte, però finalment s’hi va repensar.

La meva festa de l'estiu

S’ha acabat. Ja ha passat el cap de setmana més esperat de tot l’estiu. Ara que el meu cap comença a recuperar la normalitat, puc fer-ne una petita crònica amb la il•lusió que transmeti, ni que sigui una mica, que bé que m’ho he passat.

Divendres. 19.30. Arribem escopetejats al Fòrum, amb les piles carregades i ganes de veure tants concerts per metre quadrat com sigui possible. Primer de tot, a comprar tiquets de menjar i beure, i de seguida, una vegada hem localitzat la colla, cap a veure l’Ian Brown. Les seves cançons no maten, però quan comença el recital de temes d’Stone Roses (el seu ex i mític grup) es desferma l’eufòria. Al mateix temps que salto miro al meu voltant i veig que la majoria del públic són guiris, amb una presència dominant de britànics. És com ser al UK amb quinze graus més de temperatura…

En Brown (un gilipolles en l’opinió d’en Rock Viu), presenta els músics i veig que hi ha en Mani, ex-baixista d’Stone Roses i ara dels Primal Scream. Tinc l’honor de dir que amb aquest home vaig fer petar la xerrada al Razzmatazz una vegada…

Acaba l’actuació i anem ràpid a menjar un wrap a l’estand de Telepizza. Decepció. L'organització del festival ha donat el monopoli del menjar a aquesta empresa de menjar ràpid de qualitat més que dubtosa. Quin contrast amb el Primavera Sound, on servien menjar mexicà, cuscus, creps i entrepans de tota mena. En fi, ‘beggars can’t be choosers’, que diuen.

Ara ve un dels plats forts de la nit. Blondie. Baixem les escales de l’amfiteatre i ens apropem força a l’escenari. Volem veure-la de prop. M’encanta veure un públic tan heterogeni, i d’edats tan diferents. Gent de quaranta llargs fins a 'bollicaos' de poc més de vint anys. Pares i fills. En L va repetint que de seguida que pugui portarà la C a festivals, jo no ho veig tan clar… En fi, l’actuació de Blondie, una festa sensacional. La Debbie Harry està en plena forma i estupenda, donaria el que fos per tenir la seva energia (i tipus) als seixanta-tres anys. La veu, justeta, però el repetori és tan bo que tant se val. Ens veu tan animats que de sobte llença les sabates al públic! Una sessió discotequera brutal…

Ara queda una bona estona per a Primal Scream i anem a carregar piles. Un altre wrap i més vodka amb llimona. Mentrestant, anem a veure Cornelius per fer temps. Sonen força bé.

L’últim concert de la nit, el del grup d’en Bobby Gillespie, tot un caràcter d’home. Sorprenentment, no hi ha cap aglomeració i ens podem situar a tocar de l’escenari. M’encanta veure els concerts de tan a prop perquè no sóc gaire alta, i normalment em perdo de la missa la meitat. Els Primal Scream, a banda de ser un grup fenomenal, que ha anat millorant amb els anys, tenen un valor sentimental especial. Els vaig veure el 2000 als Barrowlands, a Glasgow, un d’aquells concerts que són part de la memòria sentimental.

Aquesta nit, són correctes, prou mesurats pel que són ells, si tenim en consideració que aquesta gent porten la festa a la sang. L’incombustible Mani, que fa el segon concert de la nit, fa el gest de ‘dormiu?’ al públic, i la concurrència s’anima una mica més. Amb les cançons més conegudes s’acaba d’encendre la flama, i la bogeria es desferma. No fan cap bis, com a la majoria de concerts de festivals. Però han culminat una nit rodona. Demà, més.

Coses que una feminista no entén

Moltes, moltes coses no entenc, però n’hi ha una que m’intriga i em neguiteja. Conec dones que són feministes militants, o que ho han estat, i que no han dubtat ni un segon a adoptar el cognom del marit quan s’han casat. Entre les quals hi ha la meva sogra, que va militar en el partit laborista, va participar a manifestacions de tota mena, ha donat la mà a Nelson Mandela i és filla i néta de feministes (la iaia fou sufragista).

Una altra dona que també es va canviar el cognom i que poc en dubto del seu feminisme. Va néixer dient-se Adeline Virginia Stephen i després de casar-se va adoptar el cognom del marit, Leonard Woolf. A altres països, com el UK, és molt més comú que les dones ho facin, però no deixa de ser un ritual de submissió com un altre, tot i que acceptat socialment.

I per cert, m’he fixat que els periodistes que escriuen sobre el procés d’autodestrucció accelerada (segons ells) d’Amy Winehouse són tots homes. Tots obsessionats a mostrar com en sabem les dones de perdre el control. La majoria foten un tuf misògin insuportable…

Quan no acabes de trobar el nord

No, no vull fer una digressió filosòfica sobre per on cal tirar a la vida, i per què. Aquests escrits me'ls guardo pel diari personal. Volia parlar de llibres. N’estic llegint tres, i cap no m’apassiona, tot i que m’agraden tots, però no m’hi he submergit com ho faig amb els llibres que em devoren. Primer: ‘The kite runner’, d’en Khaled Hosseini, un best-seller lleugeret però que m’ha fet aprendre coses de l’Afganistan i els talibans, un país que un dia m’agradaria conèixer, si aquestes males persones desapareixen del mapa, és clar.

Segon: ‘Les tribulacions del jove Törles’, d’en Robert Musil, sé que és una gran novel•la, però la llegeixo al metro a les sis del matí, i no hi acabo d’entrar. Algun dia la rellegiré.

I tercer: ‘La lluita per la vida’, la correspondència entre en Charles Darwin i l’Alfred Wallace, just abans de presentar la teoria de la selecció natural, una gran explicació sobre d’on venim. Me'l llegeixo per feina, però m'agrada.

Bé, espero d’aquí a poc trobar el nord literari i obrir un llibre que no em deixi dormir i em segresti tots els moments lliures.

La carretera

Feia molt temps que un llibre no em feia caure llàgrimes. He plorat amb ‘La carretera’ d’en Cormack McCarthy. La sogra m’havia dit que era el llibre més depriment que havia llegit mai. Altra gent me n’havia parlat molt bé. L’emoció suposo que va venir perquè em va costar poc identificar-me amb els personatges, un pare i un fill. Són dos nàufrags en un món on s’ha acabat la vida tal i com la coneixem. Una mena d’escenari post-explosió nuclear a nivell mundial. El pare només té el passat, i el fill el futur. Busquen l’esperança, però no la troben.

Com s’ho fa en Cormack McCarthy per transmetre, amb tant poques pàgines, tants sentiments i tan precisos? Havent tancat el llibre em va envair un sentiment terrible de desesperança i amargor. No em sona tant a ciència-ficció, un final com aquest podria ser el del món algun dia.

Radiohead 4.0

Un amic de la feina em va dir que els Radiohead estaven sobrevalorats, i haig d’admetre que fa un temps també ho pensava, però després de veure el seu concert d’ahir, ja no. Ara ja no.

Festival Daydream, dijous a la nit al Fòrum. M’haig de llevar a les 5 del matí l’endemà, però intueixo, i faig bé, que els Radiohead s’ho valen. Quan surten a l’escenari encara no és fosc del tot, entre els núvols es filtra algun raig vermellós, molt tènue. Com que som molt lluny de l’escenari (diu que hi havia 20.000 persones), costa una mica d’entrar al concert. Sembla que no se senti prou fort. Però es fa fosc, i comença la veritable funció. Un concert, com una obra de teatre, sempre és millor a les fosques. Cal crear una atmosfera.

L’escenografia de llums i vídeo és... no trobo cap adjectiu, diria que brutal, però el mot és massa genèric. En tot cas impressiona moltíssim, em penso que és el concert més modern que he vist. Toquen totes les cançons de l’últim disc, molt bo, i també alguns clàssics. Es veu que els Radiohead no fan mai un concert igual, interpreten el que els ve de gust aquell dia, en consonància amb l’ambient. Fins i tot a cent metres de l’escenari la gent viu la música com si hi fos a sota, han aconseguit crear una atmosfera extraplanetària. Són molt perfeccionistes amb el so, segons llegeixo, i m’adono que és veritat. Amb una amiga diem que gairebé tenen la qualitat de l’MP3, tot i escoltar-los de tant lluny. En Thom Yorke gairebé no ha parlat, però m’ha deixat hipnotitzada.

Sí, sóc un nou membre de la secta de seguidors de Radiohead. Des de la nit passada.

P.S. Foto piratejada del genial bloc d'en Xavi Mercadé.

Llàstima Amy!

Amy Winehouse, la meva ídol musical del moment, s’estimba. L’actuació que va fer un dia d’aquests al festival Rock in Rio de Lisboa va ser, diuen, una de les pitjors que se li han vist. Es veu en aquest vídeo. Entra a l’escenari trontollant, però això tampoc és cap novetat, sol actuar col•locada, i altres vegades ha fet bons concerts així. Trobo que la Winehouse és una artista de cap a peus i amb una veu incomparable, però en aquest concert de l’altre dia estava pràcticament afònica, i li sortia un fil de veu, irreconeixible. Doncs bé, entra i es disculpa (m’agrada la sinceritat), i diu, ‘I should’ve cancelled’ (ho hauria d’haver suspès), però després s’ho repensa… i què carai: ‘Fuck it! I’m not cancelling!’

Almenys té nassos, tot i que és una llàstima veure com una cantant i compositora amb tant de talent s’enfonsa cada vegada més. Té 24 anys i ha fet dos discos magnífics, i en podria fer molts més, però és clar, no va pel bon camí.

Primavera Sound

Dues nits de festa al Primavera Sound. Diagnòstic: espessor mental aguda.

Musicalment, divendres va ser quasi perfecte. Vam començar la nit amb Portishead a l’Auditori, un molt bon escenari. L’actuació impecable, tot i que el grup, molt fred, no va adreçar ni una sola paraula al públic. La veu de la Beth Gibbons absolutament sublim, i un final de concert eufòric. La cantant va baixar a la platea i es va deixar estimar pels fans, que la van seguir de tornada a l’escenari. I es va produir el que els anglesos en diuen una ‘stage invasion’, amb una multitud entusiasta dalt l’escenari, ballant exaltada al costat dels músics. Diuen que les invasions dels escenaris als concerts estan tornant. El pop dels últims anys ha estat substituït pel rock i la música indie, que tenen un públic més entusiasta. I que segueix la filosofia dels The Clash, que deien ‘anyone can do it’: no hi ha diferències entre un grup de música i el públic, tothom té dret a ser dalt l’escenari.

Després la Cat Power, un descobriment que penso seguir de prop, i una estona del concert dels Fuck Buttons, música d’experimentació apocalíptica. Un crep, un vodka amb llimona, i The Go Team, el millor concert que he vist al festival. Una música alegre, pop, una mica superficial, potser, però un terratrèmol d’alegria en directe.

Dissabte, la vessant lúdico-festiva va sobrepassar la musical. Però vam veure 808 State, un grup de Manchester pioner de la música electrònica, música ‘old school’ que s’escoltava als clubs d’Eivissa a finals dels vuitanta i principis dels noranta. Un directe bo i animat, molt comunicatiu.

La tornada a casa, amb pluja.

La mort als pobles

Havent crescut en un poble petit he pogut viure tota la dramatúrgia que es mou al voltant de la mort. Als entorns rurals, de pagès, la mort forma part de la quotidianitat, és una part del cicle. A la ciutat, on la pressa se’ns menja, ningú no en parla ni se la mira de cara.

L’altre dia, tornant de la granja en bicicleta, el meu pare es va trobar, a la vora del camí, un amic de tota la vida estès a terra, mort. També tornava d’arreglar el bestiar i la mort li va venir de sobte, un atac de cor el va fulminar a quarts de deu del matí. El pare va quedar molt trasbalsat, però va haver de fer el cor fort i trucar a la seva família. A la tarda, va anar ‘a passar esqueles’ a tots els coneguts, i va haver d’explicar, una vegada i una altra, tot el que havia passat. I després, a la missa posterior a l’enterrament, família, amics i molta gent del poble es van aplegar a la plaça i van parlar d’ell o de qualsevol altra cosa.

Conversa de nit

Paro l’orella a una conversa entre dos amics, a un bar de nit. L’ambient és fosc, espès, dens, alcoholitzat, d’altes hores. Parlen de relacions, dos models diferents. L’una té un amor consolidat de fa anys, sense sobresalts, amb un toc, és clar, d’avorriment. L’altre és en una ‘relació oberta’, d’aquestes que es porten ara: dormim junts, però si alguna hora algú em fa més peça, no me’n privaré. L’un a l’altre es pregunten com els va. Ella li diu, ‘però no et fa res que se’n pugui anar amb un altre, no et fa mal’? ‘En el moment que em faci mal, deixaré la relació’. I afegeix, ‘l’altre dia em vaig liar amb tal presentadora de televisió’. Després, ell li pregunta, ‘i a tu, no t’avorreix tanta monogàmia? ‘A vegades’, diu ella, ‘és normal que t’agradin altres persones, els humans no som monògams per naturalesa. Però haig de posar en una balança què pesa més, fer un polvo amb algú que trobes irresistible i jugar-te-la, o continuar amb la relació, i sempre pesa més això’. Són els dos models de sempre, de tota la història amorosa de la humanitat. Pel que he anat veient, mai ningú no està content: qui és en una relació de fa temps, enveja la promiscuïtat lleugera del solter; i aquest, ambiciona un amor tranquil i sòlid, una estabilitat sentimental.

'Cafè Vic'

Llegeixo ‘Cafè Vic’, del periodista vigatà Toni Coromina. És un excel•lent retrat de l’efervescència cultural i política de Vic als anys de l’anomenada transició democràtica, en un moment en què, a més de fer política, els joves de la comarca (bé, uns quants) van protagonitzar un moviment cultural contestatari i esbojarrat. Com més llegeixo, més veig que la fama que tenim els vigatans i osonencs en general de conservadors, tancats i insípids és totalment falsa.

Tot plegat va començar a finals dels seixanta, i l’època apoteòsica van ser les dècades dels setanta i els vuitanta, allargant-se fins a principis dels noranta. Aquests últims anys són els que vaig viure jo, quan estudiava a l’institut Jaume Callís, quan vaig començar a descobrir els grups de música que venien d’Anglaterra (Talking Heads, Madness, Echo and the Bunnymen, New Order, Smiths, Cure…) i quan vaig començar a sortir i anar a concerts. Tanta va ser l’activitat musical de Vic que la van batejar ‘el Liverpool català’. Alguns dels grups de la comarca que es van muntar aquells anys els havia vist en directe: Steve and the Hooligans, Superàvit, Avikultores Modernos, els Burros (més tard Último de la Fila, i sorgits d’un encontre entre en Quimi Portet i en Manolo García a un bar d’Hostalets de Balenyà), Sau, Karda fàstic… Quants records! I per no parlar dels bars: l’Hangar, el Nexus, la Cabina de Manlleu, la Cope de Torelló, la Moska de Folgueroles, l'Snack, i el Cafè Vic, és clar, que dóna títol al llibre. I dels personatges que surten també en conec uns quants: la colla del Circ Sèmola, (ja dissolt, per la mort d’en Joan Grau el 2005), en Joan Petit, l’artista Ton Granero…

Un llibre que em fa venir molts records i nostàlgia d’una època que recordo lliure i alegre.

Fins als nassos de la pluja

Ara seré políticament incorrecta i diré el que és pecat dir, en aquest ambient mediàtic i popular que fa pressió psicològica a tothom per estalviar aigua i per desitjar que plogui. No queda bé que ho digui, però ho dic: N’estic fins al nassos de la pluja! Tot el sant dia tancada a casa amb la nena, que els caps de setmana es desperta a les sis del matí i que al cap de dues hores ja està tipa de totes les joguines i dvd’s. Vol sortir al carrer, i jo també, no suporto estar-me a casa tot el sant dia. Ahir vam sortir amb pluja i tot, ben equipats amb botes d’aigua i impermeables, però vam quedar xops com ànecs i vam haver de tornar. I l’endemà, un bon refredat.

'Les benignes'

Sóc a punt d’acabar Les benignes, el llibre que més m’ha impressionat en els últims temps, fins i tot anys, diria. És la història d’un alt oficial nazi, en Max Aue, que tot i ser un home culte, sensible, que entén de música, literatura i filosofia, compleix la feina d’exterminador de jueus amb la màxima professionalitat. Per mi, l’autor, en Jonathan Littell, aconsegueix explicar com va poder passar l’Holocaust, com va ser que l’home arribés al punt màxim de maldat. És un llibre que et fa reflexionar sobre el comportament humà, i preguntar-te com pot ser que persones que són pares de família, bons veïns i que estimen les seves dones puguin actuar amb tanta crueltat i sang freda. Les conclusions són tristes, i gens afalagadores per la raça humana.

Però bé, per molt que expliqui l’argument i les reflexions que n’he extret, no aconseguiré transmetre les sensacions que m’ha provocat. El recomano a tothom.

L'home tranquil

Diuen que en Frank Rijkaard se’n va del Barça. Em sap molt greu. En aquest país no tenim paciència, aquest home ha guanyat dues lligues i una Champions en tres o quatre anys, i el fotem fora. A altres països, com a Anglaterra, als entrenadors se’ls dóna un marge molt més ample, segons m’explica el meu informador futbolístic. Exemples: l’Arsene Wenger no ha guanyat cap títol per a l’Arsenal en tres anys, i li renoven el contracte. I l’Alex Ferguson, l’entrenador del Manchester United des de fa la tira d’anys, ha acabat amb les mans buides moltes temporades, però el club ha mantingut la fe amb ell (i ara és a punt de guanyar la Champions).

A més de perdre un bon entrenador, el Barça perd un home amb molta classe. Dins la ‘garruleria’ i la buidor imperant al món del futbol, el parlar tranquil i educat d’en Rijkaard dóna gust. Ell venia com de tornada de tot, amb aquella actitud tan ‘cool’ que tenen els holandesos, amb aquell aire d’home culte i intel•ligent (ho és). I també molt sexi, per què no dir-ho.

Segons em diu també el meu informador futbolístic, en Rijkaard té un fill malalt i la seva prioritat ara és tenir-ne cura. Molta sort.

P.D. Del passadís del Barça al Madrid, millor ni parlar-ne.

Els pantalons marrons de la Carme Chacón

Per què hi ha periodistes que, probablement sense adonar-se'n, mantenen estereotips sexistes quan fan informació? L'altre dia, escoltant Catalunya Informació, el noi que feia la crònica de la visita de la Carme Chacón al Líban em va encendre. El jovenet, perquè tenia veu de jovenet, va parlar de la visita de la ministra de Defensa en aquest país, i se li va ocórrer la idea genial de descriure la seva vestimenta. 'La ministra, vestida amb pantalons marrons i camisa blanca', deia aquest beneït, ha visitat les tropes, bla, bla, bla. Sí, tots ho sabem que està embarassada, i què?

Si el ministre de defensa hagués estat José Antonio Alonso, el que hi havia abans, hauria dit que portava 'pantalons grisos i corbata a ratlles'? Potser a aquest noi li convindria més treballar a l'Hola, que no a la ràdio pública.

I una altra perla per l'estil. Ho critica l'Observatori de les Dones als Mitjans de Comunicació, que fa molt bona feina. A l'anunci de l'ONCE sobre la rifa del Dia de la Mare (per cert, màrqueting pur, això del Dia de la Mare) hi surt un noi a qui li han tocat els milions del sorteig i que és a punt d'agafar un avió cap a l'altra punta de món. Doncs bé, quan és a punt de pujar-hi, arriba un cotxe escopetejat, en surt 'la mare', i li porta un bon entrepà de 'xoriço de cantimpalo'. Aquesta és la imatge que l'ONCE vol donar de les mares: una pesada que no deixa el fill tranquil, l'activitat de la qual no trascendeix de les portes de la llar.

Rosa, rosa, que l'amor s'hi posa

Ufff… Acabo de posar la C. a dormir, i ha tardat prop de mitja hora a quedar K.O. Primer hem hagut de mirar en Pocoyo, després els Teletubbies, llegir dos contes, posar música de bressol, asseure’m en una cadira al costat del seu llit i respirar profundament com si fos a ioga (d’aquesta manera sent la meva respiració, es relaxa, i, finalment… s’adorm!). Déu n’hi dó! No és fàcil ser mare, ni pare; molts, els que no ho són, ho tenen idealitzat. Ja s’ho trobaran!

I és clar que la meva nina és la persona que més m’estimo d’aquest món, però admeto que, a vegades, se’m fa una muntanya. No és fàcil haver de decidir per aquesta personeta que moltes vegades no saps què vol, haver-ho de fer en pocs segons i, a vegades (força), amb forts plors com a banda sonora. A les mares i els pares (si aquests són com cal, si no, tenen molt més temps), el temps ‘lliure’ s’ha reduït als moments en què els fillets dormen (jo, el diumenge, començo a llegir el diari a les nou del vespre). Quedar amb els amics tampoc no és com abans, és impossible relaxar-se amb un ull i una orella pendent del teu angelet. I ni pensar de fer unes quantes copes, perquè aquesta feina demana els cinc sentits. Ah, i aquell jove ben plantat que abans era el teu home, ha quedat reduït a la figura de ‘papa’, un mot amb no gaire sex-appeal.

Però bé, això és la part negativa, també hi ha moltes coses maques: riure, fer molts petons, jugar a tirar-te per terra, ballar com quan eres petita, sentir que ets la persona més important del món per aquesta baldufa.

De tant en tant, però, m'agrada desmitificar aquesta imatge idealitzada que envolta la vida familiar: happy families, cases immenses amb jardí on els nens juguen amb el gos i els pares, tranquil•lament, llegeixen el diari... és una feina absorbent, full-time, i pobra de tu que et queixis! (et diuen que t'ho havies d'haver pensat abans).

P.D. I que consti que, tot i amb tot, la meva filla és el millor del món.

Adéu, amic virtual

El bloc que he seguit més a la meva vida d’internauta (una vida de deu anys) ha estat Diari d’un drogaadicte. Me’l van descobrir a la feina, i m’hi vaig enganxar irremeiablement des del principi. Un home addicte a la cocaïna que explica com s’ho fa per tirar endavant: ara moments bons, ara depressió total, ara eufòria, ara enamorat. He intentat imaginar-lo moltes vegades, però mai me n’he fet pogut fer una idea. Les seves paraules m’han captivat, i la seva sinceritat, espontaneïtat i frescor. La bondat que entreveia per la pantalla, la voluntat de superar tants obstacles: el ‘mono’ físic i psicològic, els problemes econòmics, la tristesa per haver-ho perdut tot, la visió de l’abisme. Li he agafat afecte. Ara diu que s’acomiada perquè es troba millor i perquè l’han descobert, ja no és una veu anònima a la immensitat de la xarxa. El cor em va començar a bategar a cent per hora quan vaig llegir que s’acomiadava. Tothom li diu que endavant, que és millor que comenci una nova vida… i felicitats si te n’has sortit! Però a mi em sap greu. T’enyorarem peperines.

Un dia per a mi

Quan el 90% del teu temps no et pertany, tenir un dia per a tu és una alegria. Avui he fet exactament tot el que volia: anar a comprar roba, sabates, llegir, escoltar música, connectar-me al Facebook… i encara m’ha quedat pendent una exposició al Palau Robert. Això que comprar satisfà l’estat anímic, tot i que potser duri poc, és veritat, almenys en el meu cas. Se’n ressenteix la targeta de crèdit, és veritat, però, què voleu que us digui, a mi m’omple. De tant en tant m’agrada deixar-me portar pel consumisme.

Guillem Agulló, un símbol de llibertat

Guillem Agulló era un jove de Maulets que va morir assassinat als 17 anys per membres de l'extrema dreta espanyolista. Avui en fa quinze, i diferents organitzacions han organitzat actes de record i de denúncia de la impunitat amb què actuen els grups feixistes.

Nombroses organitzacions van denunciar que el mòbil del crim havia estat polític, i no una brega nocturna com va considerar el jutge, que en va condemnar l'autor material, Pedro Cuevas, a 16 anys. Quatre anys després, Cuevas sortia en llibertat, havent-se beneficiat d'una reducció de la pena. El 2005, fou detingut per la guàrdia civil en el marc de l'operació Panzer per formar part de l'organització neonazi Frente Antisistema (FAS), però això no fou un impediment perquè es presentés, dos anys després, a les eleccions autonòmiques i municipals a les llistes de la feixista Alianza Nacional, en el número 6 per Xiva. Contra aquesta impunitat treballen moltes organitzacions, tot i la connivència de la policia amb els moviments d'ultradreta.

Dolç exercici de nostàlgia

Ahir vaig veure, al cap de més de deu anys, l’Isaac Albesa i en Marcel•lí Pascual. Estudiàvem junts periodisme, i teníem una bona amistat, són amics d’aquells amb qui connectes ideològicament, i també en inquietuds festives. Les nits alcoholitzades i boges dels dijous són dels millors records de l’època universitària. Rèiem molt.

Nosaltres érem els de poble en una facultat de periodisme plena de barcelonins que semblava que anaven de tornada de tot, de nenes mones que volien sortir a la televisió, i de nois també molt guapos amb els mateixos objectius. I ens vam fer bons amics, i vam riure molt, i no ens vam cansar de discutir de política i del país. Després, tots hem anat fent un camí, força paral•lel pel que vaig veure ahir. Intentant obrir-nos camí en un món del periodisme on, qui no té contactes, ho té força magre, i batallant per treballar sense perdre la dignitat professional.

I així va ser. Ahir a migdia, a la Reina del Raval, compartint taula, i bevent un blanc de Falset (res a veure amb el vi de garrafa amb què ens engatàvem els dijous). Vam compartir records, vam tornar a riure, i va ser com si ens haguéssim vist el dia abans, i no que fes més de deu anys. Però ara a la conversa també hi van sortir, és clar, les nostres noves vides: filles, fills, parelles, feines tingudes i per haver. Em va agradar molt tornar-los a veure, i tots tres esperem repetir la trobada.

Es tanca un cicle

La N. i en R. ho deixen córrer. En feia tretze o catorze que eren parella, i jo els conec des del principi. Primer vaig conèixer a en R., treballant junts a la pizzeria, quin tip de riure, i quantes bogeries que fèiem... Després vaig conèixer la N. i, al cap de poc temps, ja érem amigues íntimes. Sempre recordaré el dia que em va demanar que l'acompanyés al Sonar, amb prou feines la coneixia. Aleshores encara el feien a la Mar Bella, i vam veure Prodigy, va ser genial!

Ara sí que tot el que vam viure és definitivament part del passat. Em fa mal que ho deixin, és una d'aquelles amistats que es fan, no amb una persona, si no amb una parella. Pensar en totes les experiències que vam viure plegats, amb tota la colla de Vic, quan teníem vint i pocs anys, em fa venir nostàlgia. Anys de drogues, sexe, música... I moltes bestieses, però que sempre acabaven bé.

Poesia, i arriba la primavera

Demà és el Dia Mundial de la Poesia, i avui, a tres quarts de set del matí, ha arribat la primavera. Com que aquests dies no tinc internet a casa, faig un apunt molt breu des de...

Aquesta és la poesia d'en Josep Piera que han triat les institucions per celebrar la data del 21 de març.

'La poesia'

No són veus celestials, que de lluny,
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis...

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem, i qui som.

Nit rodona

A les set, tast de vins a la festa de Vila Viniteca, a la Llotja de Mar. Vins indescriptibles, en una arquitectura que et talla la respiració. A les vuit trenta, menjar japonès al Yu. Tot boníssim. A les nou trenta, The Cure surt a l'escenari: 'Plainsong'. Inoblidable, tres hores de cançons preferides. La veu d'en Robert Smith ho embolcalla tot. Amb aquesta música no fan falta projeccions audiovisuals, ni fum , ni artificis dalt de l'escenari.

No vull deixar-me el millor de la nit. Haver-ho compartit tot amb uns quants amics.

Amy Winehouse… fucking amazing!

Abans d’escoltar-la ja en sabia les intimitats. En parlen les revistes: drogaaddicta, alcohòlica, anorèxica… Però tota aquesta porqueria que escup la premsa es queda en no res quan li escoltes la veu. És una cantant sublim, amb una veu preciosa, poderosa, negra, amb una ànima que em recorda la Nina Simone. Ha arribat l’Amy Winehouse, i espero que faci molts més àlbums. I concerts. Mataria per veure-la en directe.

Nascuda en un barri de Londres de família jueva, la música la va captivar de ben aviat. Amb deu anys va formar un grup de rap, als tretze ja tocava la guitarra, i als dinou ja tenia editat un àlbum, ‘Frank’, on hi va escriure totes les cançons. L’octubre passat va llançar ‘Back to Black’, un àlbum que va composar amb sis mesos, segons ha explicat. Una de les cançons del disc és ‘Rehab’, on es nega, cantant, a fer cas a tothom que li recomana que abandoni els seus hàbits tòxics. El seu, ‘No!, no!, no!’, posa la pell de gallina. Una altra cançó, ‘I told you I was trouble’, sembla també un retrat de la seva vida tempestuosa.

Em vaig acabar de convèncer que aquesta cantant faria història amb la recomanació que en feia ahir en Joan de Sagarra al seu article dominical de La Vanguardia.