25/5/08

La mort als pobles

Havent crescut en un poble petit he pogut viure tota la dramatúrgia que es mou al voltant de la mort. Als entorns rurals, de pagès, la mort forma part de la quotidianitat, és una part del cicle. A la ciutat, on la pressa se’ns menja, ningú no en parla ni se la mira de cara.

L’altre dia, tornant de la granja en bicicleta, el meu pare es va trobar, a la vora del camí, un amic de tota la vida estès a terra, mort. També tornava d’arreglar el bestiar i la mort li va venir de sobte, un atac de cor el va fulminar a quarts de deu del matí. El pare va quedar molt trasbalsat, però va haver de fer el cor fort i trucar a la seva família. A la tarda, va anar ‘a passar esqueles’ a tots els coneguts, i va haver d’explicar, una vegada i una altra, tot el que havia passat. I després, a la missa posterior a l’enterrament, família, amics i molta gent del poble es van aplegar a la plaça i van parlar d’ell o de qualsevol altra cosa.

Conversa de nit

Paro l’orella a una conversa entre dos amics, a un bar de nit. L’ambient és fosc, espès, dens, alcoholitzat, d’altes hores. Parlen de relacions, dos models diferents. L’una té un amor consolidat de fa anys, sense sobresalts, amb un toc, és clar, d’avorriment. L’altre és en una ‘relació oberta’, d’aquestes que es porten ara: dormim junts, però si alguna hora algú em fa més peça, no me’n privaré. L’un a l’altre es pregunten com els va. Ella li diu, ‘però no et fa res que se’n pugui anar amb un altre, no et fa mal’? ‘En el moment que em faci mal, deixaré la relació’. I afegeix, ‘l’altre dia em vaig liar amb tal presentadora de televisió’. Després, ell li pregunta, ‘i a tu, no t’avorreix tanta monogàmia? ‘A vegades’, diu ella, ‘és normal que t’agradin altres persones, els humans no som monògams per naturalesa. Però haig de posar en una balança què pesa més, fer un polvo amb algú que trobes irresistible i jugar-te-la, o continuar amb la relació, i sempre pesa més això’. Són els dos models de sempre, de tota la història amorosa de la humanitat. Pel que he anat veient, mai ningú no està content: qui és en una relació de fa temps, enveja la promiscuïtat lleugera del solter; i aquest, ambiciona un amor tranquil i sòlid, una estabilitat sentimental.

17/5/08

'Cafè Vic'

Llegeixo ‘Cafè Vic’, del periodista vigatà Toni Coromina. És un excel•lent retrat de l’efervescència cultural i política de Vic als anys de l’anomenada transició democràtica, en un moment en què, a més de fer política, els joves de la comarca (bé, uns quants) van protagonitzar un moviment cultural contestatari i esbojarrat. Com més llegeixo, més veig que la fama que tenim els vigatans i osonencs en general de conservadors, tancats i insípids és totalment falsa.

Tot plegat va començar a finals dels seixanta, i l’època apoteòsica van ser les dècades dels setanta i els vuitanta, allargant-se fins a principis dels noranta. Aquests últims anys són els que vaig viure jo, quan estudiava a l’institut Jaume Callís, quan vaig començar a descobrir els grups de música que venien d’Anglaterra (Talking Heads, Madness, Echo and the Bunnymen, New Order, Smiths, Cure…) i quan vaig començar a sortir i anar a concerts. Tanta va ser l’activitat musical de Vic que la van batejar ‘el Liverpool català’. Alguns dels grups de la comarca que es van muntar aquells anys els havia vist en directe: Steve and the Hooligans, Superàvit, Avikultores Modernos, els Burros (més tard Último de la Fila, i sorgits d’un encontre entre en Quimi Portet i en Manolo García a un bar d’Hostalets de Balenyà), Sau, Karda fàstic… Quants records! I per no parlar dels bars: l’Hangar, el Nexus, la Cabina de Manlleu, la Cope de Torelló, la Moska de Folgueroles, l'Snack, i el Cafè Vic, és clar, que dóna títol al llibre. I dels personatges que surten també en conec uns quants: la colla del Circ Sèmola, (ja dissolt, per la mort d’en Joan Grau el 2005), en Joan Petit, l’artista Ton Granero…

Un llibre que em fa venir molts records i nostàlgia d’una època que recordo lliure i alegre.

11/5/08

Fins als nassos de la pluja

Ara seré políticament incorrecta i diré el que és pecat dir, en aquest ambient mediàtic i popular que fa pressió psicològica a tothom per estalviar aigua i per desitjar que plogui. No queda bé que ho digui, però ho dic: N’estic fins al nassos de la pluja! Tot el sant dia tancada a casa amb la nena, que els caps de setmana es desperta a les sis del matí i que al cap de dues hores ja està tipa de totes les joguines i dvd’s. Vol sortir al carrer, i jo també, no suporto estar-me a casa tot el sant dia. Ahir vam sortir amb pluja i tot, ben equipats amb botes d’aigua i impermeables, però vam quedar xops com ànecs i vam haver de tornar. I l’endemà, un bon refredat.

8/5/08

'Les benignes'

Sóc a punt d’acabar Les benignes, el llibre que més m’ha impressionat en els últims temps, fins i tot anys, diria. És la història d’un alt oficial nazi, en Max Aue, que tot i ser un home culte, sensible, que entén de música, literatura i filosofia, compleix la feina d’exterminador de jueus amb la màxima professionalitat. Per mi, l’autor, en Jonathan Littell, aconsegueix explicar com va poder passar l’Holocaust, com va ser que l’home arribés al punt màxim de maldat. És un llibre que et fa reflexionar sobre el comportament humà, i preguntar-te com pot ser que persones que són pares de família, bons veïns i que estimen les seves dones puguin actuar amb tanta crueltat i sang freda. Les conclusions són tristes, i gens afalagadores per la raça humana.

Però bé, per molt que expliqui l’argument i les reflexions que n’he extret, no aconseguiré transmetre les sensacions que m’ha provocat. El recomano a tothom.

6/5/08

L'home tranquil


Diuen que en Frank Rijkaard se’n va del Barça. Em sap molt greu. En aquest país no tenim paciència, aquest home ha guanyat dues lligues i una Champions en tres o quatre anys, i el fotem fora. A altres països, com a Anglaterra, als entrenadors se’ls dóna un marge molt més ample, segons m’explica el meu informador futbolístic. Exemples: l’Arsene Wenger no ha guanyat cap títol per a l’Arsenal en tres anys, i li renoven el contracte. I l’Alex Ferguson, l’entrenador del Manchester United des de fa la tira d’anys, ha acabat amb les mans buides moltes temporades, però el club ha mantingut la fe amb ell (i ara és a punt de guanyar la Champions).

A més de perdre un bon entrenador, el Barça perd un home amb molta classe. Dins la ‘garruleria’ i la buidor imperant al món del futbol, el parlar tranquil i educat d’en Rijkaard dóna gust. Ell venia com de tornada de tot, amb aquella actitud tan ‘cool’ que tenen els holandesos, amb aquell aire d’home culte i intel•ligent (ho és). I també molt sexi, per què no dir-ho.

Segons em diu també el meu informador futbolístic, en Rijkaard té un fill malalt i la seva prioritat ara és tenir-ne cura. Molta sort.

P.D. Del passadís del Barça al Madrid, millor ni parlar-ne.