17/8/08

Tranquil·litat i bons aliments


Tant urbanita que he estat sempre, i ara, amb trenta i tants anys, descobreixo que als pobles es viu més bé, més tranquil, que es menja millor i que es dorm més fresc a l’estiu. Fugint de la calor enganxosa barcelonina, cada any més insuportable, he passat uns quants dies al meu poble, a la plana de Vic. Però és que a més de tranquil•litat i bons aliments, també m’he adonat que la gent és més alegre que a la ciutat. És un tòpic, però una mica veritat també. L’altra tarda vaig fer uns quants encàrrecs en comerços i em vaig fixar que, als tres llocs que vaig anar, em van tractar amb amabilitat i somriures, en lloc de la cara de miserables i mala llet que solen posar la majoria de dependent(e)s de Barcelona. Primer vaig anar al forn, allà el tracte va ser correcte, sense efusions però amables. Després a comprar una revista a ‘Ca la Montse’, i la propietària, que devia fer uns quants anys que no em veia, em va rebre contenta, va preguntar per la meva nena i em va acomiadar amb un ‘M’alegro molt d’haver-te vist’. Després vaig entrar a la fruiteria, i una noia que no havia vist en ma vida em va regalar un dels somriures més ferms que he vist últimament.

Tot plegat em fa pensar que els moderns, ara, són els de poble, o si més no, viuen més feliços. No ho sé, potser és que em faig gran.

P.S. Aquesta foto tan bonica és d'un paratge a cinc minuts de casa els pares.

6/8/08

Record de Menorca


M’encanten els carrers amb noms d’escriptors. Va donar la casualitat que el pis de Maó on vam passar les vacances, a casa la meva germana, era al costat del carrer d’Albert Camus, un dels autors que em va impactar i amb els quals més intensament he viscut la literatura. Va ser deliciós descobrir-lo. En Camus, premi Nobel el 1957, tenia ascendència menorquina, la seva mare era néta d’immigrants d’aquesta illa establerts a Alger. A més d’escriptor, va ser filòsof i periodista, i va militar a favor dels drets humans. Un exemple que l’honora: quan el 1952 l’ONU va acceptar l’entrada d'un estat espanyol governat per un feixista, Camus va dimitir de la feina que feia a l’UNESCO. Aquest home a qui li encantava el futbol es va morir jove, amb quaranta-set anys i d’accident de cotxe. Portava el bitllet de tren a la butxaca, que és com pensava fer el trajecte, però finalment s’hi va repensar.