Fent plorar homes adults des de 1975

Si el negoci de l’armament ja és desagradable i sense cap mena d’escrúpuls, la mena de publicitat que fan aquestes empreses pot arribar a límits esgarrifosos. Llegint un article que explicava que el grup propietari de la revista The Lancet també es dedica al negoci de l’armament, m’he trobat amb l’eslògan publicitari més grotesc de la meva vida. La companyia s’anomena Security Equipment Corporation i ven objectes per torturar (literalment) i armes de tot tipus. L’eslògan és el següent: ‘Making grown men cry since 1975!’. No m’ho podia creure. Com es pot ser tan cínic?

Xina, Egipte, Aràbia Saudita… i el PP

Censura contra llibertat d’expressió. La Xina impedeix els internautes de visitar certes webs, Egipte empresona blocaires que critiquen el govern, l’Aràbia Saudita obliga les dones a portar el vel. Salvant les distàncies, el govern valencià acaba de prendre una decisió pròpia d’un estat dictatorial, tot plegat per arreplegar uns quants vots de més (de l’extrema dreta, probablement). La clausura dels repetidors de TV3 al País Valencià és un fet gravíssim al segle XXI en un país que viu en una democràcia. Després de vint anys i escaig d’emissions, els valencians no podran veure més una televisió que molts d’ells senten com seva.

El PP és cada vegada més un partit reaccionari, ple de rancúnia i amb ganes de repartir odi. Al preu que sigui, cal que el Bloc d’esquerres arrabassi el poder als hereus de Franco en les pròximes eleccions del 27 de maig.

P.S.Per cert, Amnistia Internacional té una campanya contra la censura a internet.

L'amic Tomás

Ja és ben curiós. Tinc un amic que és escriptor i que acaba d’escriure una obra de teatre inspirada en la infame batalla d’Almansa. I és que ell ho és, d’Almansa, i les autoritats li han encarregat una peça (un musical, a més!) que s’estrenarà a l’octubre, amb la presència de polítics de la població i, també, del País Valencià. En Tomás és un bon amic, solem parlar de literatura: és un plaer. Ens vam conèixer el 2000 –el meu any talismà- a Glasgow, i en vam fer de ben bones. Molta gresca, alcohol i festes de nivell. Hi ha gent que fa dos anys que no veus i sembla que hi hagis parlat fa dos minuts. Per la proximitat, pel bon 'feeling'. Una d’aquestes persones és en Tomás. Un brindis per la nostra amistat.

Arctic Monkeys i companyia

Llegeixo la crítica del concert que Arctic Monkeys van fer dissabte a Razzmatazz. Molt soroll per no res, sembla ser que serà la màxima d’aquest grup, i d’un grapat més de la nova fornada de bandes de Britpop, com ara Kaiser Chiefs, Kasabian, Snow Patrol i altres per l’estil. El concert dels Monkeys, amb les entrades exhaurides des de feia temps, va combinar els moments d’eufòria (quan sonaven les cançons del primer àlbum), amb moments de fredor “àrtica”, amb els temes de l’últim disc. Sembla ser un denominador comú de tots aquests grups novells: s’estrenen amb gran força, amb un primer treball original, magnífic (la crítica anglesa ha arribat a dir, estúpidament, que Whatever people say I am that’s what I am not, és un dels millors àlbums de la música britànica). Però quan toca fer un segon treball, uff… quina feinada! No n’hi ha cap que arribi a la sola de les sabates del primer. És que ja no hi queden grups com els Smiths, Cure, els mateixos Primal Scream, capaços de fer tres, quatre, cinc, sis, bons treballs?

Salvaria de la "cremà" els Franz Ferdinand. S’estrenen el 2004 amb un disc impressionant, diferent, i un any després en treuen un altre que Déu n’hi dó. Esperem que aquests nois de Glasgow no ho espatllin i continuïn fent bona música.

Iran Awakening

Acabo de llegir un llibre extraordinari: Iran Awakening, unes memòries polítiques i personals de Shirin Ebadi, jutge i activista pels drets humans iraniana. Ebadi, que al 2003 va aconseguir el Nobel de la Pau, ha lluitat sempre per la igualtat home-dona, la justícia i la llibertat d'expressió. Hi ho fa des del seu país, mai no se n'ha volgut exiliar malgrat que tots els amics i coneguts ho van fer quan la revolució islàmica va començar a ensenyar les urpes i va desterrar les dones al graó més baix de la societat´(a ella, per exemple, li van treure la feina de jutge).

Aquesta lluita l'ha fet sempre dins els principis de l'Islam, que afirma que són compatibles amb la llibertat i la dignitat de les dones. Aquesta idea, que a Occident ens sembla poc menys que impossible, també la manté i difón una altra gran activista dins el món islàmic, l'escriptora i doctora egípcia Nawal El Saadawi, autora de novel·les jo diria que força feministes.

Bé, tornant a l'Ebadi, em penso que continua vivint a Teheran i exercint de defensora dels drets humans, tot i que després de rebre el Nobel el govern iranià va proporcionar-li un parell de guardaespatlles. No només per protegir-la, sinó per vigilar-la de ben a prop.

La moto del meu pare

És una Bultaco de 125 cavalls, comprada fa quaranta-quatre anys. Fa patxoca, tot i que es veu molt malmesa. M’explica el pare que li va comprar l’avi quan tenia disset anys i que és la primera moto “grossa” que va tenir. La meva mare hi va pujar unes quantes vegades. Va costar vint-i-cinc mil pessetes, una petita fortuna en aquella època. Ara el pare la vol recuperar i anar a concentracions de vehicles antics. (La mare no ho veu clar).

Escrivien, els blocaires?

Ara, que tants individus anoten sense pudor pensaments, comentaris (pertinents o no), vides amoroses i episodis sexuals en un bloc, em pregunto: tota aquesta gent, escrivien abans? eren dels que omplien llibretes i fulls de paper amb la vaga esperança de veure’s publicats algun dia? escrivien per pura necessitat íntima? O bé és el mitjà, que els ha estimulat la vocació de les lletres?

De sobte veig tanta gent escrivint que no me’n sé avenir.

El Photoshop va matar la fotografia

No sóc ni "nerd" ni "geek", però he començat un bloc i tinc ganes de continuar-lo.

Tot canvia, és la llei irrevocable. Parlant de fotografia amb una amiga a l'Àmbar, dèiem que avui les fotos ja no són ni autèntiques ni genuïnes. Aquell instant capturat pel fotògraf, com ara una cara amb unes quantes arrugues, un contorn arrodonit, un paisatge brúfol i trist... tots aquests instants es transformen amb el Photoshop (i qui diu Photoshop diu algun altre programari) en una imatge de plàstic, totalment inventada. De sobte, tenim un rostre radiant, un perfil perfecte, sense ni un gram de greix, o un paisatge il·luminat per un sol enlluernador, brillant.

Quina enyorança de quan les fotos eren fotos!... i si no ho veieu clar, mireu-vos aquesta web.

La casa que vull

La casa que vull, un bloc per veure passar el món mitjançant l'escriptura. Després de triar el nom he vist que ja n'hi havia un altre amb aquest nom, però miraré de diferenciar-nos. Inaugurem aquesta bitàcola amb el poema que li dóna nom, una peça preciosa de Joan Salvat-Papasseit, perfectament d'actualitat:

LA CASA QUE VULL

La casa que vull
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que el temps de l'istiu
níui l'orenella
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.