21/7/08

La meva festa de l'estiu


S’ha acabat. Ja ha passat el cap de setmana més esperat de tot l’estiu. Ara que el meu cap comença a recuperar la normalitat, puc fer-ne una petita crònica amb la il•lusió que transmeti, ni que sigui una mica, que bé que m’ho he passat.

Divendres. 19.30. Arribem escopetejats al Fòrum, amb les piles carregades i ganes de veure tants concerts per metre quadrat com sigui possible. Primer de tot, a comprar tiquets de menjar i beure, i de seguida, una vegada hem localitzat la colla, cap a veure l’Ian Brown. Les seves cançons no maten, però quan comença el recital de temes d’Stone Roses (el seu ex i mític grup) es desferma l’eufòria. Al mateix temps que salto miro al meu voltant i veig que la majoria del públic són guiris, amb una presència dominant de britànics. És com ser al UK amb quinze graus més de temperatura…

En Brown (un gilipolles en l’opinió d’en Rock Viu), presenta els músics i veig que hi ha en Mani, ex-baixista d’Stone Roses i ara dels Primal Scream. Tinc l’honor de dir que amb aquest home vaig fer petar la xerrada al Razzmatazz una vegada…

Acaba l’actuació i anem ràpid a menjar un wrap a l’estand de Telepizza. Decepció. L'organització del festival ha donat el monopoli del menjar a aquesta empresa de menjar ràpid de qualitat més que dubtosa. Quin contrast amb el Primavera Sound, on servien menjar mexicà, cuscus, creps i entrepans de tota mena. En fi, ‘beggars can’t be choosers’, que diuen.

Ara ve un dels plats forts de la nit. Blondie. Baixem les escales de l’amfiteatre i ens apropem força a l’escenari. Volem veure-la de prop. M’encanta veure un públic tan heterogeni, i d’edats tan diferents. Gent de quaranta llargs fins a 'bollicaos' de poc més de vint anys. Pares i fills. En L va repetint que de seguida que pugui portarà la C a festivals, jo no ho veig tan clar… En fi, l’actuació de Blondie, una festa sensacional. La Debbie Harry està en plena forma i estupenda, donaria el que fos per tenir la seva energia (i tipus) als seixanta-tres anys. La veu, justeta, però el repetori és tan bo que tant se val. Ens veu tan animats que de sobte llença les sabates al públic! Una sessió discotequera brutal…

Ara queda una bona estona per a Primal Scream i anem a carregar piles. Un altre wrap i més vodka amb llimona. Mentrestant, anem a veure Cornelius per fer temps. Sonen força bé.

L’últim concert de la nit, el del grup d’en Bobby Gillespie, tot un caràcter d’home. Sorprenentment, no hi ha cap aglomeració i ens podem situar a tocar de l’escenari. M’encanta veure els concerts de tan a prop perquè no sóc gaire alta, i normalment em perdo de la missa la meitat. Els Primal Scream, a banda de ser un grup fenomenal, que ha anat millorant amb els anys, tenen un valor sentimental especial. Els vaig veure el 2000 als Barrowlands, a Glasgow, un d’aquells concerts que són part de la memòria sentimental.

Aquesta nit, són correctes, prou mesurats pel que són ells, si tenim en consideració que aquesta gent porten la festa a la sang. L’incombustible Mani, que fa el segon concert de la nit, fa el gest de ‘dormiu?’ al públic, i la concurrència s’anima una mica més. Amb les cançons més conegudes s’acaba d’encendre la flama, i la bogeria es desferma. No fan cap bis, com a la majoria de concerts de festivals. Però han culminat una nit rodona. Demà, més.

5/7/08

Coses que una feminista no entén


Moltes, moltes coses no entenc, però n’hi ha una que m’intriga i em neguiteja. Conec dones que són feministes militants, o que ho han estat, i que no han dubtat ni un segon a adoptar el cognom del marit quan s’han casat. Entre les quals hi ha la meva sogra, que va militar en el partit laborista, va participar a manifestacions de tota mena, ha donat la mà a Nelson Mandela i és filla i néta de feministes (la iaia fou sufragista).

Una altra dona que també es va canviar el cognom i que poc en dubto del seu feminisme. Va néixer dient-se Adeline Virginia Stephen i després de casar-se va adoptar el cognom del marit, Leonard Woolf. A altres països, com el UK, és molt més comú que les dones ho facin, però no deixa de ser un ritual de submissió com un altre, tot i que acceptat socialment.

I per cert, m’he fixat que els periodistes que escriuen sobre el procés d’autodestrucció accelerada (segons ells) d’Amy Winehouse són tots homes. Tots obsessionats a mostrar com en sabem les dones de perdre el control. La majoria foten un tuf misògin insuportable…