5/7/08

Coses que una feminista no entén


Moltes, moltes coses no entenc, però n’hi ha una que m’intriga i em neguiteja. Conec dones que són feministes militants, o que ho han estat, i que no han dubtat ni un segon a adoptar el cognom del marit quan s’han casat. Entre les quals hi ha la meva sogra, que va militar en el partit laborista, va participar a manifestacions de tota mena, ha donat la mà a Nelson Mandela i és filla i néta de feministes (la iaia fou sufragista).

Una altra dona que també es va canviar el cognom i que poc en dubto del seu feminisme. Va néixer dient-se Adeline Virginia Stephen i després de casar-se va adoptar el cognom del marit, Leonard Woolf. A altres països, com el UK, és molt més comú que les dones ho facin, però no deixa de ser un ritual de submissió com un altre, tot i que acceptat socialment.

I per cert, m’he fixat que els periodistes que escriuen sobre el procés d’autodestrucció accelerada (segons ells) d’Amy Winehouse són tots homes. Tots obsessionats a mostrar com en sabem les dones de perdre el control. La majoria foten un tuf misògin insuportable…

6 comentaris:

marc figols ha dit...

hola,

No crec en la misoginia generalitzada dels cronistes musicals del país, evidentment hi haurà periodistes que ho són i d'altres que no.
El problema radica més aviat en els mitjans de comunicació que no contracten periodistes "dones" ( o com políticament correcte s'hagin d'anomenar ) per fer crítica musical i el perquè no es contracten dones, doncs com que no estic en aquest món, no sé exactament si serà perquè n'hi ha molt poques que si vulguin dedicar o es que hi ha masclisme al rock'n'roll.

Per una altra banda, els comentaris o crítques sobre l'Amy Winehouse que hagis pogut llegir, crec que no s'haurien de cambiar ja fossin escrits per un home o per una dona. Això t'ho fonamento perquè tot el que s'escriu d'ella, és el que la pròpia Amy Winehouse està venent i vol que es publiciti ( si no s'hagués publicat cap notícia de la seva vida personal, t'asseguro que als seus concerts hi anirien 2 gats ).
L'Amy Winehouse i la seva família volen projectar aquesta imatge d'enfants terribles que els hi dóna una certa aureola mística i com no, més diners.

Mina ha dit...

Hola Marc,

Tens raó, la immensa majoria de crítics musicals són homes, tot i que no tots són misògins, és clar, ni molt menys. Quant a l'Amy Winehouse, probablement ella ha contribuït a l'assetjament que li fan els mitjans, però no crec que als seus concerts només hi anirien quatre gats si no sortís als diaris. Independentment de la vida esbojarrada que porta (que, d'altra banda, i per què no?), trobo que és una cantant genial. I molts crítics també ho pensen.

Ei, gràcies per passar per aquí!

marc figols ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
marc figols ha dit...

Evidentment em vaig expressar malament quan vaig escriure que als seus concerts hi anirien dos gats.

Volia dir i vull dir que mai de la vida seria cap de cartell d'un festival com Rock in Rio o Glastonbury sinó fos pel tipus de vida que porta i la publicitat que això comporta. Perquè, quan algú que canta Soul pot ser cap de cartell d'un festival i encara menys a Espanya ? o molt ha canviat el món o espanya, i a mi m'encantaria que fos així, però per desgràcia el Soul no és un fenomen de masses. ( i axiò ho dic jo que sóc un fan entregat del Sam Cooke, un dels millors músics que han trepitjat la Terra ).

La noia té talent i una veu molt "gran" i encara que no sigui una Etta James o que no hagi nascut a Detroit o grabat discos per la Motown Records, és una gran cantant i artista ( i ser gran artista, també comporta aquest tipus de vida que porta i es que l'estil de vida també té un cert atractiu ).

Un cop m'he desfogat, amb permís del teu blog, buscaré pel you tube la versió que va fer l'Amy Winehouse de la cançó del Sam Cooke "Cupid" al festival de Glastonbury per acabar d'estar satisfet.

Noctas ha dit...

Es que com bé dius el cas és intrigant. S'hauria d'estudiar el perquè d'aquesta paradoxa..daludus

isaac ha dit...

Nineta, ara feia dies que no m'acostava al teu blog però m'has deixat un misatge i he vist que el marc figols de Reus, que jo al tinc a l'apartat de recomanats, també ha trobat el teu blog i s'hi ha fet adicte.

Per cert, fa temps que tinc in mente llegir el llibre La Carretera i aquest matí mateix l'he tingut entre mans tot i que al final no me l'he emportat. Ara que venen les vacances serà un dels tres o quatre llibres fixos. Els altres, si no m'ho repenso, seran Vida i destino i alguna altra remonacació. Vull alguna cosa depriment però al mateix temps que hi hagi emoció per continuar llegint

Isaac

records des de les boniques platges (o no tant) de Cambrils