31/1/10

El dia que vaig dur la Nawal al-Sadawi al Corte Inglés


Com a periodista, una de les entrevistes que recordo amb més afecte és la que vaig fer, amb la companya Apòstata, a l’escriptora egípcia Nawal al-Sadawi. Vam quedar en un hotelet situat en un carreró que comunica amb la plaça Sant Jaume, jo estava embarassada de la Clara. Estava molt emocionada de poder fer aquesta entrevista, n’havia llegit uns quants llibres i m'agradava molt. Va parlar clar, com sempre. El capitalisme salvatge, el mercat lliure i el poder de les multinacionals han fet augmentar la pobresa. I la pobresa és la llavor del fonamentalisme i el fanatisme religiós, que torna a estendre’s arreu. Després de l’entrevista, la Nawal va demanar-nos si la podríem acompanyar a comprar per la ciutat, i jo em vaig oferir ràpidament. Després del seu discurs anticapitalista semblava una contradicció, però em va dir que havia de comprar un bikini per a la seva filla, que li havia demanat. A Egipte, és clar, no hi havia gaire oferta.

Vam sortir de l’hotel i vam començar a caminar, tot parlant. Em semblava ser en una mena de somni o en un film de ficció. Què hi feia jo, passejant per Barcelona, amb una de les escriptores que més admirava? Mentre conversàvem, anava pensant on podríem comprar un bikini. Després d’entrar en unes quantes botigues de roba interior i de no trobar res que li fes peça (tot era massa modern) vam enfilar el portal de l’Àngel. Eureka! vaig pensar, al Corte Inglés potser hi hauria alguna cosa del seu gust. Vaig veure que a l'Al-Sadawi li agradava tan poc com jo això de córrer botigues. Mentre pujàvem al tercer pis amb les escales mecàniques em va dir: ‘Per la teva filla hauràs de fer moltes coses que no t'agraden…' Tampoc no en vam trobar cap aquí, tots tenien massa poca roba per a poder-los portar a Egipte. Una mica decebudes, vam tornar caminant cap a l’hotel. Em va agrair molt la companyia i l’ajuda, i jo vaig agrair-li molt que fos una escriptora tan valenta i meravellosa.

8/1/10

Aquests insectes succionadors i hematòfags!

Fa 3000 anys que van arribar als nostres caps, sense intenció d'abandonar-los. Fins el 1939 no es va trobar un remei eficaç per matar-los, el clorofenotà o DDT (avui prohibit). Ara, es tracten amb permetrina, ja sigui en xampú, solució alcohòlica o crema. Però no és fàcil desfer-se'n, els seus ous s'enganxen als cabells com si fossin cola, i tard o d'hora es tornen a reproduir. Parlo dels polls, aquests insectes que ens xupen la sang (literalment) i que parasiten exclusivament en nosaltres, l'espècie humana.


Tres mesos després de començar l'escola, en va agafar la meva petita i, del seu cap, van saltar cap al meu, aprofitant algun petó o abraçada. Hem passat mitges festes de Nadal amb locions i xampús per exterminar-los: ho hem aconseguit, però ha estat dura la batalla. Un comentari al vol del meu pare em va fer reflexionar. 'Això, els mateixos que fabriquen els xampús els deuen portar a les escoles...' Doncs, podria ser. Si els matéssim del tot, de què viurien els fabricants?