20/12/10

Visita al Parlament europeu

Tota una experiència periodística la visita al Parlament europeu. El desplegament per a atendre els professionals del periodisme és impressionant, tot són facilitats. Sales de premsa equipades amb Internet, un departament amb televisió per a cada periodista per seguir en directe les sessions plenàries, traducció simultània de totes les intervencions, telèfon per contactar amb els europarlamentaris... En Sergi Barrera, cap de premsa del Parlament europeu a Barcelona, és un gran professional i una persona encantadora que fa que tothom se senti a gust i no li falti de res.



L'únic que em va decebre  fou la poca assistència dels periodistes a les conferències de premsa, i les poques preguntes que s'hi fan. Em guardaré el record d'haver fet una pregunta al parlament del Parlament, el polonès i conservador Jerzy Buzek. I no li va agradar gaire, per cert. Vaig demanar-li perquè la cambra europea afavoria la lluita del poble cubà en el premi Sakhàrov (ja l'han rebut tres cubans) i la resposta fou que no era ben bé així, perquè les Damas de blanco “només volien l’alliberament dels marits”. Jo crec que amb aquesta resposta, minimitza la lluita de les dones tot reduint-la a l’àmbit privat.

4/11/10

Avis explotats

He coincidit al parc de prop de casa, al carrer Garcilaso, amb un avi i el seu nét de 9 mesos un parell o tres de vegades. L'avi, que es veu en bona forma, m'explica que ell i la seva dona tenen cura del petitó, en Marc, des de les 8 del matí fins a les 8 del vespre. M'ho diu compungit, sense gosar-me dir que és molt dur, que se'n surten amb penes i treballs, i que acaben esgotats la jornada. El nen, tot i ser només un esquitx, vol enfilar-se per tot arreu, i l'home fa un gest de dolor cada vegada que l'ajuda a anar amunt i avall. 'L'he tret de casa perquè la meva dona ja no podia més', explica. Són les quatre de la tarda, els queden quatre hores abans no arribi la  filla i se l'endugui a casa per posar-lo al llit. Per acabar-ho d'adobar, m'explica, viuen en un àtic, un 4rt pis sense ascensor. No creieu que alguns fills i filles en fan un gra massa?

13/10/10

La Directa fa 200 números

Ha complert 200 números el setmanari barceloní La Directa, un mitjà de comunicació alternatiu perquè és honest, independent i fet per gent que creu que pot aconseguir un món més just a través del periodisme. Els qui hi treballen (tots de manera altruïsta) han fet un especial en què homenatgen els 1.300 subscriptors i subscriptores que els ajuden a tirar endavant. Els lectors hi opinen sobre el setmanari, què hi manca, què els agrada, per què hi fan confiança. Nascut el 2006 dels moviments socials barcelonins, La Directa ha rebut fa poc el primer premi de reconeixement a la seva tasca, el Memorial Josep Vidal i Lecha.

23/9/10

'Delgadas', un llibre sobre l'anorèxia que esgarrifa

Núria Molinero, psiquiatra especialitzada en trastorns alimentaris, fa quinze anys que treballa amb anorèxiques i bulímiques. Al llibre 'Delgadas' (Ediciones B) fa un retrat escruixidor d'aquests trastorns alimentaris. Com es posen malaltes, influenciades per un entorn social que promou estar prima i impecable a totes hores. Com passen anys enganxades a aquest infern, que els porta a restringir aliments i a viure obsessionades amb el menjar. Comencen per prohibir-se els dolços i les patates fregides, i acaben ingerint una poma o dues fulles d'enciam en tot el dia. I el pitjor de tot és que no es veuen mai prou primes, ni que siguin a punt de morir-se desnotrides. El cervell deixa de funcionar a ple rendiment quan no rep aliment.

A les bulímiques, tanta restricció les porta a afartar-se de menjar fins que no es poden moure, i després se'n penedeixen profundament. I el seu cos és qui ho paga: vòmits, laxants, hores i més hores d'exercici frenètic... La qüestió és eliminar tot allò que han menjat.

L'última part del llibre explica com sortir d'aquest infern. Però hi ha d'haver una condició prèvia: la malalta s'ha de voler curar.

Molinero fa una crítica sense embuts a l'obsessió pel cos perfecte que es viu a la nostra societat. Les revistes, la publicitat, tot hi contribueix... Fins i tot nosaltres, a vegades, sense saber el mal que podem arribar a fer, amb comentaris com 't'has aprimat, estàs molt maca', o bé, 't'has engreixat, oi?'

La ploma incisiva de Molinero es combina amb testimonis escruixidors d'anorèxiques i bulímiques. Cal llegir-lo.

16/9/10

Lliçons de les mexicanes


Una periodista de Monterrey parlava de l'autocensura que, per força, practiquen moltes periodistes mexicanes sobre els crims de Ciudad Juárez. Com no fer-ho, deia, si hi va en joc la nostra vida i la de les nostres filles? '¿De qué vas a hablar?', deia amb ràbia i tristor. Ens ho explicava en un taller produït per l'agència de notícies la Independent sobre Dones migrants.

També denunciava el poder que tenen els capos del narcotràfic a tot el país. Cada dos per tres, a Monterrey, una de les ciutat més riques de Mèxic, els narcos aturen el trànsit, bloquen els carrers, i la gent surt del cotxe i arrenca a córrer.

La Sara Lovera ens va donar una classe esplèndida. Aquesta periodista, candidata algun cop al Nobel de la Pau, va fundar CIMAC, una agència de notícies que difon les condicions socials de les dones a Mèxic. Afirmava, indignada, que el govern de Mèxic atribueix els crims de Juárez a 'homes malalts' i que es treu tota la responsabilitat de sobre, en lloc de reconèixer que són crims masclistes.

12/9/10

Culturcat, en marxa


Ja funciona el Culturcat.cat, un nou portal de cultura catalana amb el qual he col·laborat fent articles de ciència. Té molta teca... i traduïda a uns quants idiomes. Fins i tot a l'occità, a banda de l'anglès, el francès i l'espanyol. He escrit uns quants articles de ciència per aquesta mena d'enciclopèdia online. M'ho he passat molt bé escrivint la biografia d'en Ramon Margalef, pioner de l'ecologia moderna. Era un gran home i un savi, així m'ho han transmès les persones amb qui he parlat. Entre elles, l'ecòleg Joandomènec Ros.

9/8/10

Vacances a l'últim reducte republicà


He passat uns quants dies de vacances a la vall de Camprodon: és preciosa, i plena d'història. En aquest poble senyorial s'hi pot veure una exposició interessantíssima que aplega material abandonat per la vall durant l'èxode republicà, l'inhòspit febrer de 1939. Granades, pistoles, fusells, salconduïts... Un munt d'objectes, majoritàriament armes, que els últims lluitadors contra Franco, entre ells el meu avi, van abandonar abans de passar cap a l'altra banda de la frontera. La idea de fer l'exposició 'La retirada' se'ls va acudir a dos muntanyencs de Camprodón, Lluís Bassaganya i Àlex Quadrado, que van recollir aquest material durant vint anys mentre feien excursions, tot i córrer el risc que algun dels artefactes els esclatés allà mateix... A l'entrada de l'exposició, que és al carrer València, 56, diu que esperen que 'mai més no tornin a passar' uns fets semblants.

15/7/10

L'iPod, de nou amb mi


Feia prop d'un any que havia perdut l'iPod, un "nano" de color rosa que m'havien regalat per l'aniversari. Un dia vaig deixar el cotxe obert, en un carrer a prop de la Font d'en Fargues, i vaig assumir amb ràbia que me l'havia deixat robar. Ahir, tot buscant un mòbil, el vaig trobar impertèrrit, mirant-me amb el seu ull rodó i inquisidor, preguntant-me per què havia estat tan de temps sense fer-lo sonar.

22/6/10

La cara de Badalona


Un artista cubà que viu a Nova York, Jorge Rodríguez-Gerada, ha fet un mural de 400 metres quadrats en un edifici del barri de Sant Crist de Badalona. És una cara, i està feta amb fotografies dels 34 barris de la ciutat. A la seva web hi ha altres treballs que ha fet. Guapíssim!

12/6/10

Un nou graffiti al barri


Al carrer Amílcar ha aparegut un nou graffiti, una geisha, "dona que dedica la seva vida a les arts tradicionals japoneses", segons diu la Viquipèdia, tot i jo que tenia entès que era una prostituta de les fines, segons "Memòries d'una geisha", un llibre d'Arthur Golden del qual se'n va fer una pel·lícula. Trobo el dibuix preciós, he pensat fins i tot d'imprimir-lo en format gran i penjar-lo a casa.

Infringiré el copyright, si faig això? En teoria sí, perquè copiaré una obra original sense pagar-ne els drets a l'artista. Però, d'altra banda, l'autor ha deixat l'obra al carrer perquè tothom en gaudeixi.

Aquest mateix graffiti, que té el fons vermell al carrer Amílcar, l'he vist només amb negre i fons blanc a la ronda Guinardó, al costat de casa.

8/6/10

La grip A i el conflicte d'interessos


L'epidèmia massiva de Grip A que havien pronosticat l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i un bon nombre de governs no va materialitzar-se, afortunadament. Tot i el bombardeig de missatges atemoridors cap a la població que van fer els mitjans de comunicació i les institucions de salut públiques, molts ciutadans eren escèptics respecte de la perillositat del nou virus. Ara hem sabut el que molts sospitaven. L'OMS va exagerar sobre el risc que representava, segons que ha publicat el British Medical Journal, una de les revistes mèdiques més prestigioses. Un bon nombre d'assessors de l'OMS en la grip A havien rebut diners de laboratoris farmacèutics com Roche i GlaxoSmithKline (GSK). Curiosament, totes dues companyies comercialitzen antivirals, el Tamiflu, Roche, i Relenza, GSK. Les farmacèutiques van fer-se d'or arrel de la Grip A: les tres més importants van vendre més de 179 milions de dosis de la vacuna en els últims mesos, segons l'Agència Europea del Medicament. Només se n'han fet servir una cinquena part.

2/6/10

Un pastís d'autobús


Quan era petita, no se celebraven aniversaris al parc. Potser perquè vivia en un poblet, on totes les cases tenien pati o jardí, i les festes es feien allà. Ara visc a Barcelona, i les festes ja no seran meves. Les meves filles tindran aniversaris als parcs. Amb globus, entrepans de Nocilla, sucs de fruita, i moltes amigues i mames convidades. I, com les modes, els pastissos també canvien. L'altre dia en vam veure un que tenia forma de tren. La meva filla gran m'ha demanat un autobús de dos pisos pel seu aniversari.

30/5/10

Primavera



Diumenge al vespre. Destrossada per una nit de festa musical al Primavera Sound... però feliç. Concerts preferits: Charlatans, amb el carismàtic però tímid Tim Burgess, que semblava deu anys més jove que els seus companys. Orbital, mestres incombustibles de la música electrònica, amb un públic completament entregat. Florence and the Machine, malgrat ser una còpia gairebé calcada de Björk.

Ah, també ho dic, encara que em posi vermella, ens ho vam passar pipa amb els Pet Shop Boys, tot i que no els escoltava des de l'adolescència. Van convertir el Fòrum en una disco dels 80: que cheesy!... però que divertit!

Per cert, quina enganyifa "l'escenari" Ray-Ban unplugged! Una carpa minúscula amb un aparador ple d'ulleres d'aquesta marca. L'actuació unplugged dels Charlatans, molt esperada, va durar set minuts de rellotge. Dues cançons, per ser més exactes. En Tim Bergess es va haver de posar unes ulleres Ray-Ban per cantar. Suposo que és una manera de fer diners com una altra. I si el grup ha llançat l'últim disc gratis a Internet, entenc que es prestin a muntatges com aquests. D'algun lloc han de cobrar. Però que l'organització no posi al programa concert unplugged dels Charlatans. Allò fou pura propaganda!

13/4/10

Vidres blaus contra heroïnòmans


Per les vacances de Setmana santa vam ser a Gal·les, i en Liam i jo ens vam escapar un parell de dies a Londres. Vam agafar el tren a Newport (Casnewydd), a prop de la frontera amb Anglaterra. És una ciutat que en el passat vivia de la indústria minera i del trànsit portuari, però ara no passa per un bon moment econòmic, i això es nota amb l'índex de criminalitat i de drogaddicció. Mentre esperàvem l'arribada del tren, en Liam em va cridar l'atenció sobre els lavabos públics. "Have you seen this blue glass on top of the toilets?", em va dir. Sí, vaig veure que la part superior dels lavabos era de vidre d'un color blavós. "Per a què serveix?", vaig demanar. La resposta no me l'esperava. L'objectiu és que els heroïnòmans no s'hi punxin, amb els vidres blaus se'ls fa impossible de trobar les venes.

12/2/10

El cost de sobreviure amb la sida

Al
El New York Times he trobat un reportatge commovedor sobre el cost de sobreviure amb la sida. Els portadors d’aquesta malaltia, esdevinguda crònica als països rics, han de viure amb un estat de salut extremadament fràgil i una qualitat de vida molt baixa, principalment pels efectes secundaris dels potents medicaments que es prenen. Un dels casos que retrata el reportatge és el de John Holloway, un home de 59 anys a qui en fa vint li van diagnosticar la malaltia. A la seva edat, té més problemes de salut que el seu pare, de 84. Holloway pateix una llista llarga de malalties: obstrucció pulmonar crònica, diabetis, insuficiència renal, úlcera, depressió, càncer rectal i els efectes permanents del trencament d’un maluc.

Un altre home, aquest de 69 anys, ha patit múltiples atacs de cor i s’ha hagut de sotmetre a tres operacions en aquest muscle. El seu metge creu més probable que el mati el cor que no pas la sida.

És la primera onada de malalts de sida que han aconseguit arribar a la seixantena, que fa algunes dècades que conviuen amb la malaltia gràcies als retrovirals, els medicaments que van aconseguir que infectar-se amb el VIH deixés de ser mortal. Però a quin cost? La pregunta, que pot escandalitzar algunes persones, la plantegen ara en veu alta científics, metges i pacients.

The New York Times: AIDS Patients Face Downside of Living Longer (Jane Gros).

31/1/10

El dia que vaig dur la Nawal al-Sadawi al Corte Inglés


Com a periodista, una de les entrevistes que recordo amb més afecte és la que vaig fer, amb la companya Apòstata, a l’escriptora egípcia Nawal al-Sadawi. Vam quedar en un hotelet situat en un carreró que comunica amb la plaça Sant Jaume, jo estava embarassada de la Clara. Estava molt emocionada de poder fer aquesta entrevista, n’havia llegit uns quants llibres i m'agradava molt. Va parlar clar, com sempre. El capitalisme salvatge, el mercat lliure i el poder de les multinacionals han fet augmentar la pobresa. I la pobresa és la llavor del fonamentalisme i el fanatisme religiós, que torna a estendre’s arreu. Després de l’entrevista, la Nawal va demanar-nos si la podríem acompanyar a comprar per la ciutat, i jo em vaig oferir ràpidament. Després del seu discurs anticapitalista semblava una contradicció, però em va dir que havia de comprar un bikini per a la seva filla, que li havia demanat. A Egipte, és clar, no hi havia gaire oferta.

Vam sortir de l’hotel i vam començar a caminar, tot parlant. Em semblava ser en una mena de somni o en un film de ficció. Què hi feia jo, passejant per Barcelona, amb una de les escriptores que més admirava? Mentre conversàvem, anava pensant on podríem comprar un bikini. Després d’entrar en unes quantes botigues de roba interior i de no trobar res que li fes peça (tot era massa modern) vam enfilar el portal de l’Àngel. Eureka! vaig pensar, al Corte Inglés potser hi hauria alguna cosa del seu gust. Vaig veure que a l'Al-Sadawi li agradava tan poc com jo això de córrer botigues. Mentre pujàvem al tercer pis amb les escales mecàniques em va dir: ‘Per la teva filla hauràs de fer moltes coses que no t'agraden…' Tampoc no en vam trobar cap aquí, tots tenien massa poca roba per a poder-los portar a Egipte. Una mica decebudes, vam tornar caminant cap a l’hotel. Em va agrair molt la companyia i l’ajuda, i jo vaig agrair-li molt que fos una escriptora tan valenta i meravellosa.

8/1/10

Aquests insectes succionadors i hematòfags!

Fa 3000 anys que van arribar als nostres caps, sense intenció d'abandonar-los. Fins el 1939 no es va trobar un remei eficaç per matar-los, el clorofenotà o DDT (avui prohibit). Ara, es tracten amb permetrina, ja sigui en xampú, solució alcohòlica o crema. Però no és fàcil desfer-se'n, els seus ous s'enganxen als cabells com si fossin cola, i tard o d'hora es tornen a reproduir. Parlo dels polls, aquests insectes que ens xupen la sang (literalment) i que parasiten exclusivament en nosaltres, l'espècie humana.


Tres mesos després de començar l'escola, en va agafar la meva petita i, del seu cap, van saltar cap al meu, aprofitant algun petó o abraçada. Hem passat mitges festes de Nadal amb locions i xampús per exterminar-los: ho hem aconseguit, però ha estat dura la batalla. Un comentari al vol del meu pare em va fer reflexionar. 'Això, els mateixos que fabriquen els xampús els deuen portar a les escoles...' Doncs, podria ser. Si els matéssim del tot, de què viurien els fabricants?