Diuen que en Frank Rijkaard se’n va del Barça. Em sap molt greu. En aquest país no tenim paciència, aquest home ha guanyat dues lligues i una Champions en tres o quatre anys, i el fotem fora. A altres països, com a Anglaterra, als entrenadors se’ls dóna un marge molt més ample, segons m’explica el meu informador futbolístic. Exemples: l’Arsene Wenger no ha guanyat cap títol per a l’Arsenal en tres anys, i li renoven el contracte. I l’Alex Ferguson, l’entrenador del Manchester United des de fa la tira d’anys, ha acabat amb les mans buides moltes temporades, però el club ha mantingut la fe amb ell (i ara és a punt de guanyar la Champions).
A més de perdre un bon entrenador, el Barça perd un home amb molta classe. Dins la ‘garruleria’ i la buidor imperant al món del futbol, el parlar tranquil i educat d’en Rijkaard dóna gust. Ell venia com de tornada de tot, amb aquella actitud tan ‘cool’ que tenen els holandesos, amb aquell aire d’home culte i intel•ligent (ho és). I també molt sexi, per què no dir-ho.
Segons em diu també el meu informador futbolístic, en Rijkaard té un fill malalt i la seva prioritat ara és tenir-ne cura. Molta sort.
P.D. Del passadís del Barça al Madrid, millor ni parlar-ne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada