Quan no acabes de trobar el nord

No, no vull fer una digressió filosòfica sobre per on cal tirar a la vida, i per què. Aquests escrits me'ls guardo pel diari personal. Volia parlar de llibres. N’estic llegint tres, i cap no m’apassiona, tot i que m’agraden tots, però no m’hi he submergit com ho faig amb els llibres que em devoren. Primer: ‘The kite runner’, d’en Khaled Hosseini, un best-seller lleugeret però que m’ha fet aprendre coses de l’Afganistan i els talibans, un país que un dia m’agradaria conèixer, si aquestes males persones desapareixen del mapa, és clar.

Segon: ‘Les tribulacions del jove Törles’, d’en Robert Musil, sé que és una gran novel•la, però la llegeixo al metro a les sis del matí, i no hi acabo d’entrar. Algun dia la rellegiré.

I tercer: ‘La lluita per la vida’, la correspondència entre en Charles Darwin i l’Alfred Wallace, just abans de presentar la teoria de la selecció natural, una gran explicació sobre d’on venim. Me'l llegeixo per feina, però m'agrada.

Bé, espero d’aquí a poc trobar el nord literari i obrir un llibre que no em deixi dormir i em segresti tots els moments lliures.

La carretera

Feia molt temps que un llibre no em feia caure llàgrimes. He plorat amb ‘La carretera’ d’en Cormack McCarthy. La sogra m’havia dit que era el llibre més depriment que havia llegit mai. Altra gent me n’havia parlat molt bé. L’emoció suposo que va venir perquè em va costar poc identificar-me amb els personatges, un pare i un fill. Són dos nàufrags en un món on s’ha acabat la vida tal i com la coneixem. Una mena d’escenari post-explosió nuclear a nivell mundial. El pare només té el passat, i el fill el futur. Busquen l’esperança, però no la troben.

Com s’ho fa en Cormack McCarthy per transmetre, amb tant poques pàgines, tants sentiments i tan precisos? Havent tancat el llibre em va envair un sentiment terrible de desesperança i amargor. No em sona tant a ciència-ficció, un final com aquest podria ser el del món algun dia.

Radiohead 4.0

Un amic de la feina em va dir que els Radiohead estaven sobrevalorats, i haig d’admetre que fa un temps també ho pensava, però després de veure el seu concert d’ahir, ja no. Ara ja no.

Festival Daydream, dijous a la nit al Fòrum. M’haig de llevar a les 5 del matí l’endemà, però intueixo, i faig bé, que els Radiohead s’ho valen. Quan surten a l’escenari encara no és fosc del tot, entre els núvols es filtra algun raig vermellós, molt tènue. Com que som molt lluny de l’escenari (diu que hi havia 20.000 persones), costa una mica d’entrar al concert. Sembla que no se senti prou fort. Però es fa fosc, i comença la veritable funció. Un concert, com una obra de teatre, sempre és millor a les fosques. Cal crear una atmosfera.

L’escenografia de llums i vídeo és... no trobo cap adjectiu, diria que brutal, però el mot és massa genèric. En tot cas impressiona moltíssim, em penso que és el concert més modern que he vist. Toquen totes les cançons de l’últim disc, molt bo, i també alguns clàssics. Es veu que els Radiohead no fan mai un concert igual, interpreten el que els ve de gust aquell dia, en consonància amb l’ambient. Fins i tot a cent metres de l’escenari la gent viu la música com si hi fos a sota, han aconseguit crear una atmosfera extraplanetària. Són molt perfeccionistes amb el so, segons llegeixo, i m’adono que és veritat. Amb una amiga diem que gairebé tenen la qualitat de l’MP3, tot i escoltar-los de tant lluny. En Thom Yorke gairebé no ha parlat, però m’ha deixat hipnotitzada.

Sí, sóc un nou membre de la secta de seguidors de Radiohead. Des de la nit passada.

P.S. Foto piratejada del genial bloc d'en Xavi Mercadé.

Llàstima Amy!

Amy Winehouse, la meva ídol musical del moment, s’estimba. L’actuació que va fer un dia d’aquests al festival Rock in Rio de Lisboa va ser, diuen, una de les pitjors que se li han vist. Es veu en aquest vídeo. Entra a l’escenari trontollant, però això tampoc és cap novetat, sol actuar col•locada, i altres vegades ha fet bons concerts així. Trobo que la Winehouse és una artista de cap a peus i amb una veu incomparable, però en aquest concert de l’altre dia estava pràcticament afònica, i li sortia un fil de veu, irreconeixible. Doncs bé, entra i es disculpa (m’agrada la sinceritat), i diu, ‘I should’ve cancelled’ (ho hauria d’haver suspès), però després s’ho repensa… i què carai: ‘Fuck it! I’m not cancelling!’

Almenys té nassos, tot i que és una llàstima veure com una cantant i compositora amb tant de talent s’enfonsa cada vegada més. Té 24 anys i ha fet dos discos magnífics, i en podria fer molts més, però és clar, no va pel bon camí.

Primavera Sound

Dues nits de festa al Primavera Sound. Diagnòstic: espessor mental aguda.

Musicalment, divendres va ser quasi perfecte. Vam començar la nit amb Portishead a l’Auditori, un molt bon escenari. L’actuació impecable, tot i que el grup, molt fred, no va adreçar ni una sola paraula al públic. La veu de la Beth Gibbons absolutament sublim, i un final de concert eufòric. La cantant va baixar a la platea i es va deixar estimar pels fans, que la van seguir de tornada a l’escenari. I es va produir el que els anglesos en diuen una ‘stage invasion’, amb una multitud entusiasta dalt l’escenari, ballant exaltada al costat dels músics. Diuen que les invasions dels escenaris als concerts estan tornant. El pop dels últims anys ha estat substituït pel rock i la música indie, que tenen un públic més entusiasta. I que segueix la filosofia dels The Clash, que deien ‘anyone can do it’: no hi ha diferències entre un grup de música i el públic, tothom té dret a ser dalt l’escenari.

Després la Cat Power, un descobriment que penso seguir de prop, i una estona del concert dels Fuck Buttons, música d’experimentació apocalíptica. Un crep, un vodka amb llimona, i The Go Team, el millor concert que he vist al festival. Una música alegre, pop, una mica superficial, potser, però un terratrèmol d’alegria en directe.

Dissabte, la vessant lúdico-festiva va sobrepassar la musical. Però vam veure 808 State, un grup de Manchester pioner de la música electrònica, música ‘old school’ que s’escoltava als clubs d’Eivissa a finals dels vuitanta i principis dels noranta. Un directe bo i animat, molt comunicatiu.

La tornada a casa, amb pluja.