La meva festa de l'estiu

S’ha acabat. Ja ha passat el cap de setmana més esperat de tot l’estiu. Ara que el meu cap comença a recuperar la normalitat, puc fer-ne una petita crònica amb la il•lusió que transmeti, ni que sigui una mica, que bé que m’ho he passat.

Divendres. 19.30. Arribem escopetejats al Fòrum, amb les piles carregades i ganes de veure tants concerts per metre quadrat com sigui possible. Primer de tot, a comprar tiquets de menjar i beure, i de seguida, una vegada hem localitzat la colla, cap a veure l’Ian Brown. Les seves cançons no maten, però quan comença el recital de temes d’Stone Roses (el seu ex i mític grup) es desferma l’eufòria. Al mateix temps que salto miro al meu voltant i veig que la majoria del públic són guiris, amb una presència dominant de britànics. És com ser al UK amb quinze graus més de temperatura…

En Brown (un gilipolles en l’opinió d’en Rock Viu), presenta els músics i veig que hi ha en Mani, ex-baixista d’Stone Roses i ara dels Primal Scream. Tinc l’honor de dir que amb aquest home vaig fer petar la xerrada al Razzmatazz una vegada…

Acaba l’actuació i anem ràpid a menjar un wrap a l’estand de Telepizza. Decepció. L'organització del festival ha donat el monopoli del menjar a aquesta empresa de menjar ràpid de qualitat més que dubtosa. Quin contrast amb el Primavera Sound, on servien menjar mexicà, cuscus, creps i entrepans de tota mena. En fi, ‘beggars can’t be choosers’, que diuen.

Ara ve un dels plats forts de la nit. Blondie. Baixem les escales de l’amfiteatre i ens apropem força a l’escenari. Volem veure-la de prop. M’encanta veure un públic tan heterogeni, i d’edats tan diferents. Gent de quaranta llargs fins a 'bollicaos' de poc més de vint anys. Pares i fills. En L va repetint que de seguida que pugui portarà la C a festivals, jo no ho veig tan clar… En fi, l’actuació de Blondie, una festa sensacional. La Debbie Harry està en plena forma i estupenda, donaria el que fos per tenir la seva energia (i tipus) als seixanta-tres anys. La veu, justeta, però el repetori és tan bo que tant se val. Ens veu tan animats que de sobte llença les sabates al públic! Una sessió discotequera brutal…

Ara queda una bona estona per a Primal Scream i anem a carregar piles. Un altre wrap i més vodka amb llimona. Mentrestant, anem a veure Cornelius per fer temps. Sonen força bé.

L’últim concert de la nit, el del grup d’en Bobby Gillespie, tot un caràcter d’home. Sorprenentment, no hi ha cap aglomeració i ens podem situar a tocar de l’escenari. M’encanta veure els concerts de tan a prop perquè no sóc gaire alta, i normalment em perdo de la missa la meitat. Els Primal Scream, a banda de ser un grup fenomenal, que ha anat millorant amb els anys, tenen un valor sentimental especial. Els vaig veure el 2000 als Barrowlands, a Glasgow, un d’aquells concerts que són part de la memòria sentimental.

Aquesta nit, són correctes, prou mesurats pel que són ells, si tenim en consideració que aquesta gent porten la festa a la sang. L’incombustible Mani, que fa el segon concert de la nit, fa el gest de ‘dormiu?’ al públic, i la concurrència s’anima una mica més. Amb les cançons més conegudes s’acaba d’encendre la flama, i la bogeria es desferma. No fan cap bis, com a la majoria de concerts de festivals. Però han culminat una nit rodona. Demà, més.

Coses que una feminista no entén

Moltes, moltes coses no entenc, però n’hi ha una que m’intriga i em neguiteja. Conec dones que són feministes militants, o que ho han estat, i que no han dubtat ni un segon a adoptar el cognom del marit quan s’han casat. Entre les quals hi ha la meva sogra, que va militar en el partit laborista, va participar a manifestacions de tota mena, ha donat la mà a Nelson Mandela i és filla i néta de feministes (la iaia fou sufragista).

Una altra dona que també es va canviar el cognom i que poc en dubto del seu feminisme. Va néixer dient-se Adeline Virginia Stephen i després de casar-se va adoptar el cognom del marit, Leonard Woolf. A altres països, com el UK, és molt més comú que les dones ho facin, però no deixa de ser un ritual de submissió com un altre, tot i que acceptat socialment.

I per cert, m’he fixat que els periodistes que escriuen sobre el procés d’autodestrucció accelerada (segons ells) d’Amy Winehouse són tots homes. Tots obsessionats a mostrar com en sabem les dones de perdre el control. La majoria foten un tuf misògin insuportable…

Quan no acabes de trobar el nord

No, no vull fer una digressió filosòfica sobre per on cal tirar a la vida, i per què. Aquests escrits me'ls guardo pel diari personal. Volia parlar de llibres. N’estic llegint tres, i cap no m’apassiona, tot i que m’agraden tots, però no m’hi he submergit com ho faig amb els llibres que em devoren. Primer: ‘The kite runner’, d’en Khaled Hosseini, un best-seller lleugeret però que m’ha fet aprendre coses de l’Afganistan i els talibans, un país que un dia m’agradaria conèixer, si aquestes males persones desapareixen del mapa, és clar.

Segon: ‘Les tribulacions del jove Törles’, d’en Robert Musil, sé que és una gran novel•la, però la llegeixo al metro a les sis del matí, i no hi acabo d’entrar. Algun dia la rellegiré.

I tercer: ‘La lluita per la vida’, la correspondència entre en Charles Darwin i l’Alfred Wallace, just abans de presentar la teoria de la selecció natural, una gran explicació sobre d’on venim. Me'l llegeixo per feina, però m'agrada.

Bé, espero d’aquí a poc trobar el nord literari i obrir un llibre que no em deixi dormir i em segresti tots els moments lliures.

La carretera

Feia molt temps que un llibre no em feia caure llàgrimes. He plorat amb ‘La carretera’ d’en Cormack McCarthy. La sogra m’havia dit que era el llibre més depriment que havia llegit mai. Altra gent me n’havia parlat molt bé. L’emoció suposo que va venir perquè em va costar poc identificar-me amb els personatges, un pare i un fill. Són dos nàufrags en un món on s’ha acabat la vida tal i com la coneixem. Una mena d’escenari post-explosió nuclear a nivell mundial. El pare només té el passat, i el fill el futur. Busquen l’esperança, però no la troben.

Com s’ho fa en Cormack McCarthy per transmetre, amb tant poques pàgines, tants sentiments i tan precisos? Havent tancat el llibre em va envair un sentiment terrible de desesperança i amargor. No em sona tant a ciència-ficció, un final com aquest podria ser el del món algun dia.

Radiohead 4.0

Un amic de la feina em va dir que els Radiohead estaven sobrevalorats, i haig d’admetre que fa un temps també ho pensava, però després de veure el seu concert d’ahir, ja no. Ara ja no.

Festival Daydream, dijous a la nit al Fòrum. M’haig de llevar a les 5 del matí l’endemà, però intueixo, i faig bé, que els Radiohead s’ho valen. Quan surten a l’escenari encara no és fosc del tot, entre els núvols es filtra algun raig vermellós, molt tènue. Com que som molt lluny de l’escenari (diu que hi havia 20.000 persones), costa una mica d’entrar al concert. Sembla que no se senti prou fort. Però es fa fosc, i comença la veritable funció. Un concert, com una obra de teatre, sempre és millor a les fosques. Cal crear una atmosfera.

L’escenografia de llums i vídeo és... no trobo cap adjectiu, diria que brutal, però el mot és massa genèric. En tot cas impressiona moltíssim, em penso que és el concert més modern que he vist. Toquen totes les cançons de l’últim disc, molt bo, i també alguns clàssics. Es veu que els Radiohead no fan mai un concert igual, interpreten el que els ve de gust aquell dia, en consonància amb l’ambient. Fins i tot a cent metres de l’escenari la gent viu la música com si hi fos a sota, han aconseguit crear una atmosfera extraplanetària. Són molt perfeccionistes amb el so, segons llegeixo, i m’adono que és veritat. Amb una amiga diem que gairebé tenen la qualitat de l’MP3, tot i escoltar-los de tant lluny. En Thom Yorke gairebé no ha parlat, però m’ha deixat hipnotitzada.

Sí, sóc un nou membre de la secta de seguidors de Radiohead. Des de la nit passada.

P.S. Foto piratejada del genial bloc d'en Xavi Mercadé.

Llàstima Amy!

Amy Winehouse, la meva ídol musical del moment, s’estimba. L’actuació que va fer un dia d’aquests al festival Rock in Rio de Lisboa va ser, diuen, una de les pitjors que se li han vist. Es veu en aquest vídeo. Entra a l’escenari trontollant, però això tampoc és cap novetat, sol actuar col•locada, i altres vegades ha fet bons concerts així. Trobo que la Winehouse és una artista de cap a peus i amb una veu incomparable, però en aquest concert de l’altre dia estava pràcticament afònica, i li sortia un fil de veu, irreconeixible. Doncs bé, entra i es disculpa (m’agrada la sinceritat), i diu, ‘I should’ve cancelled’ (ho hauria d’haver suspès), però després s’ho repensa… i què carai: ‘Fuck it! I’m not cancelling!’

Almenys té nassos, tot i que és una llàstima veure com una cantant i compositora amb tant de talent s’enfonsa cada vegada més. Té 24 anys i ha fet dos discos magnífics, i en podria fer molts més, però és clar, no va pel bon camí.

Primavera Sound

Dues nits de festa al Primavera Sound. Diagnòstic: espessor mental aguda.

Musicalment, divendres va ser quasi perfecte. Vam començar la nit amb Portishead a l’Auditori, un molt bon escenari. L’actuació impecable, tot i que el grup, molt fred, no va adreçar ni una sola paraula al públic. La veu de la Beth Gibbons absolutament sublim, i un final de concert eufòric. La cantant va baixar a la platea i es va deixar estimar pels fans, que la van seguir de tornada a l’escenari. I es va produir el que els anglesos en diuen una ‘stage invasion’, amb una multitud entusiasta dalt l’escenari, ballant exaltada al costat dels músics. Diuen que les invasions dels escenaris als concerts estan tornant. El pop dels últims anys ha estat substituït pel rock i la música indie, que tenen un públic més entusiasta. I que segueix la filosofia dels The Clash, que deien ‘anyone can do it’: no hi ha diferències entre un grup de música i el públic, tothom té dret a ser dalt l’escenari.

Després la Cat Power, un descobriment que penso seguir de prop, i una estona del concert dels Fuck Buttons, música d’experimentació apocalíptica. Un crep, un vodka amb llimona, i The Go Team, el millor concert que he vist al festival. Una música alegre, pop, una mica superficial, potser, però un terratrèmol d’alegria en directe.

Dissabte, la vessant lúdico-festiva va sobrepassar la musical. Però vam veure 808 State, un grup de Manchester pioner de la música electrònica, música ‘old school’ que s’escoltava als clubs d’Eivissa a finals dels vuitanta i principis dels noranta. Un directe bo i animat, molt comunicatiu.

La tornada a casa, amb pluja.